Les Corts de Montsó del 1388
Les Corts generals de Montsó, obertes per Pere III el 12 de juny del 1383, foren ajornades desprès diverses vegades. Amb data 26 de febrer del 1385, el rei decidia de prorrogar-les de vuit en vuit dies, fins que li fos possible d’assistir a llur reobertura. Continuaven, per tant, vigents. Joan I, un xic refet de la seva malaltia, havia jurat als catalans, al Palau Menor de Barcelona, els usatges i constitucions de Catalunya, aprofitant-ho per anul·lar totes les donacions fetes pel seu pare des de 20 de desembre del 1365. Els catalans, per llur costat, van jurar fidelitat a Joan I com a comte de Barcelona el 18 de març del 1387.
Per al 20 de juliol de l’any següent, el rei havia convocat els aragonesos a Corts, però el Consell de Cent de Barcelona va protestar-ne, recordant al rei que tenia el compromís de convocar Corts generals, continuació de les del 1383. Així va acceptar-ho Joan I, i el 13 de novembre del 1388, a Montsó, en el seu discurs o «proposició» de la Corona, ho reconegué textualment: «veents les Corts generals daquests anys manades, començades e continuades per lo senyor Rey nostre pare, les quals no hagueren aquella fi que haver degueren, per ço nós, moguts per lo ben públich e a supplicació de la Reyna e de alguns de vosaltres havem atorgat liberalment e benigne de tenir e continuar aquelles segons que per nostres lletres vos havem intimat e de entendre e tractar en aquelles del consell e ajuda de vosaltres»[168]. La composició d’aquestes Corts, que foren les úniques reunides durant el regne de Joan I, permet de remarcar-hi la presència de l’infant Martí, com a lloctinent general del rei, la del comte d’Empúries i els de Ribagorça i Dènia, parents del rei, i la dels arquebisbes de Tarragona i Saragossa, dels bisbes de Tortosa, Osca, Urgell i Lleida, dels abats de Ripoll i Amer, el prior de Roda, el castellà d’Amposta i el comanador d’Alcanyís. També hi assisteixen uns quants nobles destacats, com són Ot de Montcada, Antoni de Vilaragut, Olf de Pròxida, Ramon Alemany de Cervelló, Bernat de Pinós i Hug d’Anglesola. Però la major part dels grans senyors hi havien tramès únicament llur procurador, així com molts bisbes, abats i comanadors. I en canvi, la llista dels diputats del Braç reial, que comprèn els representants de dinou viles i ciutats d’Aragó, ultra Saragossa, de dinou ciutats o viles de Catalunya i Mallorca i de tretze poblacions valencianes, testimonia l’interès que tenen aquests delegats de les forces populars per fer sentir llur veu en aquella reunió. Poc després d’haver començat llurs sessions les Corts generals, el rei va presentar les cartes que havia rebudes i que anunciaven noves revoltes a Sardenya i una amenaça prou greu: la d’una invasió que preparava, a les fronteres del Rosselló, el comte d’Armagnac.
Menys parlamentari que el seu pare, Joan I va desesperar-se aviat amb les lentituds imposades per les discussions dels diputats. Ell volia aprofitar aquelles Corts per fer aprovar unes Constitucions que modificaven les vigents sobre administració de justícia, i unes altres relatives a la reorganització de la seva casa reial, on eren ateses, amb molta més abundància que en temps del seu pare, les necessitats sumptuàries de la cort, i en les quals, particularment, el nombre de munters, sots-munters, genets, cavallers i patges, homes «qui presen dels alans», ballesters i «caçadors de can de mostra» declaraven prou visiblement la devoció que sentia el rei per la caça, el seu divertiment predilecte, mentre els ministres i joglars previstos eren prova de la seva preocupació per la música i la recitació poètica. La necessitat de proveir amb urgència als perills de Sardenya i del Rosselló, en lloc d’entretenir-se en discussions, li féu amenaçar els reunits amb abandonar les Corts i anar-se’n, al cap de les seves tropes, a rebre els invasors. Però la seva impaciència no tenia resultats tan ràpids com els rampells d’ira, qui sap si simulats, del seu pare, i en anunciar concretament la dissolució de les Corts, si aquestes no prenien un acord en un termini breu i fixat, va guanyar-se la rèplica contundent del seu germà, parlant en nom de tots els reunits: «Senyor», va contestar l’infant Martí, «la Cort demana còpia de la predita cèdula, e a la assignació en aquella continguda la Cort no y consent, ans hi dissent, parlant ab aquella reverència ques pertany»[169]. El conflicte creat entre el rei i les Corts hagué d’ésser assuaujat per la reina Violant, la qual, en absència del seu marit, presentà unes Constitucions sobre les funcions i atribucions dels funcionaris de la justícia, així com de la manera d’elegir-los.[170] El canceller, primer d’aquests funcionaris, havia d’ésser triat pel sobirà d’una comissió de dos representants de cada regne, elegits per les Corts. En el preàmbul d’aquestes constitucions, Violant es presentava com a mitjancera entre el seu ofès marit i els seus entercs vassalls i hàbilment feia valdre la seva intervenció i la necessitat per a tothom, rei i Corts, d’obtenir una ràpida concòrdia.[171]
Una altra font de conflictes havia d’ésser la protesta presentada al rei el 12 de juliol de 1389 pels diputats, i que venia a ésser la rèplica de les seves queixes per la poca diligència de les Corts. Era, més o menys, la reproducció de la que ja s’havia presentat, l’any 1383, relativa als funcionaris de la casa del rei i de la del primogènit, i que havia motivat la separació de llur càrrec d’uns quants dels més antics i influents d’aquests funcionaris. Si la llarga reunió de les Corts —ja havien passat més de deu mesos de llur obertura— havia estat tan infructuosa, declarava la protesta, era culpa de les maquinacions i influències d’aquesta munior de personatges oficials. Joan I no va rebre gens de grat aquesta protesta i va rebutjar-la, dient que volia menystenir la seva autoritat i que les Corts només podien suplicar, mentre que ell hauria d’ordenar, i retragué de nou el nombre excessiu de diputats del Braç reial, el qual feia difícil que les discussions s’acceleressin. Però els diputats no es varen estamordir i insistiren en llurs queixes. Aquest cop, el blanc de les indagacions era una altra favorita dels monarques, la noble dama Carroça de Vilaragut. Aquesta era acusada de «jeure carnalment» amb Francesc de Pau, camarlenc del rei i un dels homes més influents de la seva cort. Alguns historiadors han suposat que Carroça de Vilaragut, dama valenciana separada del seu marit, el noble aragonès Joan Ximènez d’Urrea, fou amistançada del propi sobirà. Però no hi ha cap document que ho justifiqui, i a part el possible amistançament de la dama de companyia de la reina amb el camarlenc del rei, l’ofensiva tenia el seu origen principalment en les rivalitats dels clans aragonesos dels Urrea i els Cornel, i en la lluita d’una part de la noblesa, particularment el marquès de Villena, cosí del rei —és el comte de Ribagorça i de Dénia, passat a Castella en temps d’Enric de Trastàmara i fet marquès de Villena per aquest—, contra el partit de nobles i funcionaris que s’emparaven en la influència de Carroça de Vilaragut damunt els reis. Aquests, i sobretot Violant —i això fa més improbable la relació suposada de Joan I i Carroça—, van seguir protegint la dama valenciana, tot i que la insistència de les Corts, i particularment els delegats de la ciutat de Barcelona, va obligar el rei a separar-la de la seva casa.[172]
La reunió de les Corts a Montsó va durar fins a l’1 de desembre del 1389, quan el rei decidí de suspendre-les fins a dos mesos després de treure dels seus estats les forces estranyes que l’havien envaït. Però no van reunir-se mai més. Aquell mateix dia els reis marxaven cap a Lleida, Poblet i Barcelona, per preparar l’expedició contra el comte d’Armagnac. Les Corts havien estat reunides prop de tretze mesos, durant les quals el rei havia fet nombroses partides de caça (cérvols, agrons i caça menor) i que havien testimoniat, ultra la seva feblesa de caràcter, disfressada sota rampells colèrics, el major sentit polític de la seva muller, una de les reines catalanes que més efectivament han governat, al costat del marit i amb el seu consentiment, en tota la nostra història.