L’explosió antisemita del 1391

La situació dels jueus als estats de la corona d’Aragó, dintre la consideració que, en general, tenien a l’Europa de l’Edat Mitjana aquests elements estranys a la societat cristiana, era d’una tolerància assenyalada per tots els historiadors, i que s’explica per les diferents capacitats que hom reconeixia a una bona part dels jueus. No solament era llur condició indispensable de banquers i de lliuradors de préstecs que els donava ensems llur força i llur caràcter odiós, sinó les ciències i arts que sabien conrear. Els noms de Jafuda ben Astruc, Profiat Duran i Hasdai Cresques honoren les aljames catalanes amb els tractats científics i les escoles que originen. Pere el Cerimoniós s’havia distingit en una política de benignitat i de protecció envers els jueus. Les seves disposicions quant a l’exempció del signe de la rodella (signum rotundum in vesta superiori portant) com a distintiu infamant dels vestits de tots els jueus, dictades ja de quan era lloctinent del reialme, es multiplicaren en el curs del seu regnat, i afavoriren sobretot els metges que havien estat al seu servei, especialment els de la família Alatzar. Joan I, que s’havia distingit, en les seves funcions de lloctinent, amb una precipitada i probablement injusta severitat, amb motiu del famós procés «de les hòsties» d’Osca, contra el parer del seu pare, mantingué, un cop rei, la política de tolerància, i àdhuc protecció, de la sinagoga. Bé és veritat que les rendes que en treia, i les contribucions especials o els préstecs que, de bon o de mal grat, li fornien els jueus dels seus estats, justificaven aquesta protecció. Ja en temps del seu prometatge amb Joana de Valois, Joan —aleshores només duc de Girona— havia nomenat comissari seu el jueu Jaluda Alatzar, per a recaptar «les quantitats de pecúnia al dit senyor duch en aiuda de les despeses de son matrimoni e cavalleria, faedores, promeses».

Una crisi econòmica creixent, unida als ressons d’una campanya demagògica, originada a Castella i Andalusia, va provocar l’any 1391 un esclat d’odi contra els jueus, que es traduí en assalts de les jueries i en assassinats en massa de llurs moradors. Aquests fets van iniciar-se, a la Península, el 6 de juny i s’estengueren, amb una rapidesa extraordinària, per moltes ciutats i viles. A València, els aldarulls antisemites van produir-se el 9 de juliol. L’esclat d’odi contra els jueus, fomentat en part pel furor theologicus, en part pels interessos de la noblesa endeutada, però executat per una massa enfurida de plebeus, junt amb mariners i pagesos de la rodalia, va tenir el seu punt més alt a Barcelona el dia 5 d’agost, en un assalt al call, que va reproduir-se amb més fúria dos dies després, i en el qual les cases dels jueus foren incendiades i assassinats un gran nombre de llurs estadants. A Lleida, a Girona, a Perpinyà, a Mallorca, com a Calataiud i altres viles aragoneses es produïren també els assalts a les jueries. Aquesta explosió va sorprendre Joan I a Saragossa, i la seva reacció li fa honor, puix que immediatament va donar ordres perquè els jueus fossin protegits arreu i, àdhuc, que la relativa llibertat de consciència de què gaudien fos respectada.

Hom ha atribuït a la intervenció de gent forastera —castellans, digué l’acord de repressió dels culpables, pres pels consellers de Barcelona— la iniciació de la matança de jueus barcelonins, en la qual havien de morir-ne més de tres-cents. Tot fa creure, però, sense negar la intervenció de demagogs forasters, influïts per les prèdiques de l’ardiaca d’Ecija, que la crisi va constituir una veritable revolució social, puix que les cases dels rics també foren atacades, alguns registres oficials incendiats, i que el crit de la plebs furiosa fou: «Muyra tothom e visca lo Rey e lo poble». Altrament, l’explosió era temuda, àdhuc d’abans que s’iniciessin, a València, els motins antisemites. Amb data del 24 de maig del 1391, la reina Violant s’havia adreçat al duc de Montblanc, lloctinent del rei a Catalunya, demanant-li que evités que la possible sentència condemnatòria contra el rabí Mossé, per uns llibres que havia escrit contra la religió cristiana, no fos dictada a Barcelona ni en altre indret on hi hagués aljama de jueus per a evitar un conflicte d’ordre públic «per tal com lo poble que en gran oy los ha los hauria en molt mayor».

En saber l’assalt al call de València, els consellers de Barcelona havien organitzat una milícia ciutadana de mil homes, a les ordres del Consell, la qual féu guàrdia a la Casa municipal els dies de més perill durant el mes de juliol. Aquestes mesures foren comunicades al rei, el qual va felicitar els consellers per llur previsió. Tanmateix, les precaucions foren abandonades a primers d’agost, i el dissabte dia 5 va produir-se la primera onada d’assalt contra el call barceloní. Els jueus supervivents s’havien acollit a la protecció del Castell Nou, i aquest fou assaltat el dia 8 per la mateixa turba, enfurida potser per l’acord de detenció dels castellans responsables de l’aldarull, pres la vigília pels consellers.

Les notícies dels assalts als calls de València i Mallorca van motivar cartes enèrgiques de Joan I, encarint la protecció dels jueus i el càstig dels culpables dels aldarulls. És probable que, si ell hagués anat a Barcelona com li ho pregaven els jueus de l’aljama d’aquesta ciutat, s’haurien estalviat els horrors de la nit del 5 d’agost. El rei manifestava la seva intenció de posar-se en camí, primerament de València i, després, de Catalunya, on la situació era més greu. Però les notícies alarmants van arribant a Saragossa i el rei, tot i multiplicar les seves cartes i les seves instruccions, no es mou fins el 2 d’octubre, i encara en el seu viatge no se sap estar de lliurar-se als plaers de la caça i en vol organitzar, amb la companyia de la seva muller, tot i estar aquesta novament gràvida, una «de porch e de lop» al lloc d’Almenar. Violant, més política, li prega que vagi a Lleida per posar ordre en aquella ciutat, on es reprodueixen els avalots contra els jueus. Aquests revesteixen a tot arreu el mateix caràcter: assalts als calls i després als castells reials on s’han refugiat els supervivents. A la Torra Gironella, de Girona, al Castell de Lleida, a Balaguer, es reprodueixen els fets del Castell Nou de Barcelona. Joan I passa unes setmanes a les dues darreres ciutats i, tot caçant, i preocupant-se que al Prat siguin preparats uns aiguamolls de tal manera que ell hi pugui trobar cacera, arriba a Barcelona el 16 de desembre i en marxa el 22 cap a Vilafranca del Penedès, on passa, amb la reina i la seva cort de ministrers i munters, les festes de Nadal i cap d’any.

Mentrestant, Ramon Alemany de Cervelló, governador de Catalunya, ha hagut d’apressar les execucions com a càstig dels aldarulls antisemites de Barcelona. El rei no vol estar present a aquests càstigs i demana que siguin fets abans de la seva entrada a Barcelona. El record de les diades revolucionàries d’agost ja s’ha atenuat bastant, i el mateix Consell de Cent pren sota la seva protecció alguns dels culpables, mentre el governador de Catalunya estudia un conveni amb els eclesiàstics que han tingut part de culpa, com a incitadors directes, en els avalots.

Aquests havien tingut com a conseqüència que, en perill de mort, molts dels jueus catalans es convertissin, almenys nominalment, a la religió cristiana. D’altres, però, preferiren el suïcidi a l’abjuració. Aquestes conversions eren tan poc sinceres que els neòfits foren posats en mans de religiosos que els instruïssin en doctrina i educació cristiana, però seguiren vivint als calls, amb certes mesures de discriminació quant a festes, vestits i convivència. El rei alternava mesures de severitat contra els conversos massa tebis amb recriminacions a aquells que trobaven com a remei convenient a l’agitació antisemita la conversió en massa dels jueus catalans. Vol que els jueus «no sien sostrets ne forçats de batejar-se si donchs per lur propi voler no era, ans sien preservats de totes injúries, dampnatges e violències». I després recorda als cònsols i prohoms de Perpinyà «que dret civil ne canònich no sofer que algú se faça cristià per força, ans ha preceir de lur mera liberalitat». Una de les raons més simples de l’odi als jueus i de les matances dels calls és, però, revelada en una carta del rei al governador d’Aragó, on denuncia que «en otra aldea, por tal com un judío simplemente demandava sus deudas lo han algunos a ell e a un su companyero bien acoltelleyado e ferido a la muerte, las quales cosas si passavan impunidas darían a otros ocasión de más greument delinquir». Cal que aquestes coses sien castigades severament.

Tanmateix, els fets del 1391 donaven un cop mortal a la prosperitat dels jueus catalans. Començà l’emigració dels supervivents i l’any 1401 el rei Martí decretava la supressió de la jueria de Barcelona. Prop d’un segle més tard, els Reis Catòlics expulsaven els jueus de tota la Península.