El procés, el complot i l’execució

El regnat del Cerimoniós ens ha deixat un munt considerable de papers oficials, conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i que, en una gran part, encara no han estat explorats.^[026] Però el procés contra Jaume III de Mallorca, model de maquiavelisme avant la lettre, ha estat recollit i publicat, fa anys, per Manuel de Bofarull.^[027] Els tres volums d’aquest aplec de citacions, càrrecs i sentències, demostren, de bell antuvi, la voluntat implacable del rei d’Aragó de condemnar el seu cunyat i d’emparar-se per la força, en execució de la sentència legal, dels seus dominis. Tenim la versió oficial i ens manca, com és natural —qui se n’estranyaria, en aquest segle nostre que ha pogut veure l’apoteosi del processos polítics?—, la tesi de la part contrària, sobretot perquè aquesta part estava predestinada a perdre.

La manca d’assistència a les Corts de Barcelona no era prou crim per a iniciar el procés. Aviat, però, en fou trobat un de suficient. A Perpinyà, i també a la resta dels comtats de Rosselló i Cerdanya, circulava moneda francesa. No solament això, sinó que s’hi fabricava moneda del rei d’Aragó, i particularment uns «angelots» d’or, de la fosa dels quals hom acusava, amb ben pocs fonaments, el propi rei de Mallorca. Una i altra cosa, en tot cas, anaven contra les regalies, i Pere III fa constar a la seva Crònica que solament ell té dret a batre moneda dintre Catalunya «e que sia moneda barcelonesa, e que’s bata dins la ciutat de Barcelona, la qual moneda és appellada de tern, e és perpetual per concessió e privilegis dels reys passats, e encara Nós aquella fer batre no podem sens consentiment e voler de la dita ciutat, a la qual és comanat per tot lo dit Principat de Cathalunya e per avinences antigues»^[028]. Jaume III no va fer cap cas de la citació, considerant-la sens dubte com un simple formulisme. Citat a Barcelona per al 25 de març de 1342, no hi compareix. D’altres preocupacions, que a ell li semblen més importants, el distreuen del procés. La seva situació de rei vassall, situat entre dos sobirans més poderosos, s’ha fet molt difícil. Felip IV de França cobeja la possessió de Montpeller i dels altres estats que Jaume té en terres del Llenguadoc. La celebració d’un torneig a la ciutat de Montpeller, contra les ordres formals del rei de França i la intervenció personal de Lluís de Poitiers, el seu lloctinent, és un altre d’aquests crims de desobediència i usurpació de drets feudals en què el rei de Mallorca està destinat a incórrer. L’ajut del comte de Foix, l’aliança eventual amb el rei d’Anglaterra, la protecció evident del papa poden impedir la topada amb França. Però per a reeixir en aquest joc equilibrat d’influències, cal que Jaume compti amb el suport o almenys la neutralitat benèvola del seu cunyat. I aviat veu que no hi pot comptar, sinó, ben al contrari, amb una enemistat implacable.

El procés contra Jaume III era dut per Arnau d’Erill, veguer de Barcelona, qui actuava com a procurador, i Felip de Montroig, que era el procurador substitut, ajudat per Arnau Çamorera, vice-canceller del rei. La manca de compareixença del rei de Mallorca obligava a dur el procés en contumàcia. L’acusat es començà d’alarmar i decidí de sotmetre’s al rei de França, retent-li l’homenatge que li era reclamat, i de parar l’amenaça que li venia de Barcelona, acollint-se a l’ombra poderosa del papa. Aquest demana que sigui donat guiatge a Jaume III perquè pugui presentar-se davant el seu cunyat, a Barcelona, per a excusar-se i presentar la seva defensa. Pere no pot negar-se a accedir a la petició, i com sap que el seu cunyat es presentarà amb quatre galeres armades, no vol trobar-se en situació d’inferioritat i fa un ràpid viatge a València per a aconseguir-ne altres tantes de l’almoina que s’aplegava en aquell regne per fer una armada contra els sarraïns en ajut de la campanya de Gibraltar.

L’estada de Jaume amb la seva muller Constança i tota la seva Cort a Barcelona esdevingué un episodi dramàtic, del qual només tenim la versió de Pere III. Era evident la desconfiança que el rei de Mallorca sentia contra el seu cunyat. Ho demostra la construcció d’un llarg pont de fusta que comunicava les seves galeres ancorades davant la platja amb el convent de framenors on s’estatjà. Però aquest pont, pel qual podia entrar i sortir secretament de la ciutat tota la gent que volgués el rei de Mallorca, esdevingué, segons la versió de Pere III, una estratagema per a poder realitzar un pla que ningú no sap si fou veritablement tramat per Jaume III o si li fou atribuït injustament pel seu cunyat. Segons aquest, ben disposat, tal com declara, «per reverència del dit Pare Sant» a rebre honorablement el rei de Mallorca i a escoltar amb benignitat les seves raons referents al procés, les intencions de Jaume eren de «malvestat e traïció». Havia de fingir que tant ell com la reina Constança estaven malalts, per tal que l’uixer que guardava la porta de la cambra on jeien només deixés entrar-hi tres persones: el rei d’Aragó, el seu oncle l’infant Pere i el seu germà l’infant Jaume. I un cop dintre la cambra, dotze persones del seguici de Jaume de Mallorca, ben armades i disposades a tot, havien de fer presoners els tres augustos visitants. Si cridaven havien d’occir-los, per evitar que el soroll alarmés els acompanyants del rei d’Aragó. I si es deixaven segrestar, els durien presoners en les galeres fins al castell d’Alaró, a Mallorca, on els retindrien tot el temps que calgués per a obligar el rei a afranquir el seu cunyat de tota servitud i a donar-li, encara, una bona part de Catalunya per a garantir-li la tranquil·la possessió dels seus estats.

Aquest complot, del qual eren còmplices el vescomte d’Illa, el d’Évol i Arnau de Lordat, de la noblesa rossellonesa, fou denunciat a Pere III per un frare predicador, familiar seu, al qual li ho havia confiat, en confessió i amb l’encàrrec de comunicar-ho al rei un dels conjurats. Havia de renunciar a la visita protocol·lària i d’afecte que li corresponia de fer a la seva germana, la reina de Mallorca, puix que això hauria estat caure en el parany. L’orgull del sobirà topà amb el seu desig de frustrar les maquinacions del seu cunyat: ell no podia deixar de visitar, ni que fos amb perill de la vida, la seva germana, que era també reina, quan anava a la seva terra. Per això demanà al frare confessor que obtingués del seu penitent llicència per a revelar a tothom el complot i tots els detalls de la maquinació, amb els noms dels còmplices de Jaume III en el criminal intent. Mentrestant, renunciava d’anar per aquell vespre a visitar Constança.

Això li fou blasmat pels infants, l’endemà, com un afront a la reina de Mallorca. L’infant Pere i el comte d’Urgell atribuïen la desatenció a l’enuig del rei contra el seu cunyat i, per desmentir aquesta suposició, li calgué accedir a fer un dia més tard la visita. Prengué precaucions, però, com era fer disposar a l’antecambra del rei de Mallorca servents ben armats i que evitessin que les portes es tanquessin damunt els visitants. Per altra banda, les galeres de Mateu Mercer vingudes de València havien de vigilar les mallorquines.

Àdhuc així, hi havia el perill que el projecte de Jaume reeixís. Deu volgué, però —i ja sabem que Pere es complaïa a subratllar tot senyal de protecció de la Providència envers la seva persona i els seus projectes— que abans d’anar a l’arriscada visita se li declarés una inflamació a la cara, que l’obligà a fer-se sagnar i a fer llit uns quants dies. El frare predicador tornà aleshores i declarà que el seu penitent era la pròpia Constança, la qual li demanava que la fes venir, de grat o per força, al palau reial. Fora de la vigilància i autoritat del seu marit, podria revelar-li amb tot detall la veritat del complot. Així ho féu el rei. Va trametre el seu germà al convent de framenors, a invitar Constança perquè visités el rei, germà llur, que estava malalt. Ella hi estava disposada, però Jaume III va oposar-s’hi, i calgué que el comte d’Urgell fes ús de l’ordre que li havia donat el seu germà, i de la seva autoritat com a procurador general dels regnes, per a forçar a complir la invitació. Així es féu, amb la protesta del rei de Mallorca, qui al·legava que allò equivalia a trencar-li el guiatge donat. Arribada al palau, Constança va explicar als seus dos germans, amb tota mena de detalls, el complot imaginat pel seu marit, i així fou també comunicat a l’infant Pere, qui acudí tot seguit, escandalitzat del que ell creia un contrafur. Els seus consellers íntims aconsellen a Pere III que faci empresonar el rei de Mallorca i li refusi el guiatge, però el rei d’Aragó es negà a fer-ho. No volia que la gent es pensés que havia estat ell qui, per la cobejança de posseir els estats del seu cunyat, havia posat el parany de donar-li el guiatge que ara li retirava. Només accedí que donessin comiat a Jaume, el qual se n’anà, després d’una escena violenta en el mateix palau reial.^[029]

Tot fa creure que Constança se sentí molt més germana, que muller i reina. Perquè, després d’haver denunciat el complot, es negà a seguir el seu marit i mai més no s’ajuntà amb ell,^[030] malgrat que aquest li retirà totes les dames del seguici —llevat d’una cambrera, precisa la Crònica, que es deia Vicenta i no se’n volgué anar—. La reina de Mallorca tenia aleshores poc més de vint anys i en feia deu que estava casada —almenys oficialment— amb Jaume III. Ja li havia donat un fill, empès a un destí tan dramàtic com el del seu pare i el del seu avi, aquell Ferran de Morea que havia estat un dels cabdills de la Gran Companyia Catalana a Orient.

Pere III, sempre legalista, no troba altra resposta sinó fer continuar el procés contra Jaume de Mallorca i dur-lo a la seva conclusió. La sentència definitiva és condemnatòria per al seu cunyat, i aquest, per contumàcia, veurà confiscats els seus estats: regne, comtats i terres. De moment no es més que una sentència damunt el paper, en el llatí curialesc de la cancelleria. Però el rei ja en té prou per a passar a l’acció. Pel mes de maig de l’any següent ja està disposat a l’expedició de conquesta —o d’execució de la sentència, dirà ell—. Ha demanat un esforç als seus vassalls i aquests li han fornit de grat puix que reuneix a Barcelona un estol amb cent-setze veles, de les quals hi ha 22 galeres, set uixeres grosses, carregades amb els cavalls, i una vintena de naus grosses, de dues i tres cobertes.

L’expedició, que li permet de reviure les glòries del seu rebesavi Jaume I, topà primerament amb molt de tràngol i després amb una certa resistència dels mallorquins. Aviat, però, es veu que la campanya serà curta i victoriosa. El desembarc es fa a Santa Ponça, el 25 de maig de 1343, i el dissabte següent ja se li ret la capital, després d’un brevíssim setge. Jaume III ha fugit de Mallorca. Pere confirma els privilegis i llibertats antigues que gaudeix la ciutat i els n’atorga d’altres. Entra a la ciutat, sense armes, però vestit ricament, precedit per la senyera reial, la qual és posada al capdamunt del castell. L’endemà es fa fer segells nous, en els quals ja consta el seu nou títol de rei de Mallorques i pren possessió dels castells de l’illa i de Menorca i Eivissa, a les quals tramet, amb força suficient. Gilabert de Corbera i Jofre de Centelles.

Tot són festes i homenatges de fidelitat al nou rei, el qual s’esmerça a guanyar-se les simpaties dels seus vassalls. Àdhuc sacrifica una part d’allò que li és tan grat: la cerimònia. Perquè, havent decidit de coronar-se solemnement a la Seu el dia vint-i-dos de juny, prohibeix als jurats i prohoms de Mallorca que facin recaptes per a les despeses de la coronació. Ell no havia anat a l’illa per destruir res ni per fer-los despendre diners en solemnitats, «mas axí com lo metge qui sana e guareix les nafres dels malalts nafrats e consumats»^[031]. Tanmateix, la cerimònia ve a ésser una repetició, en escala modesta, de la de Saragossa, i Pere recorre la ciutat «in sede Majestatis», amb dalmàtica, corona, ceptre i pom d’or. Abans, però, ha volgut transformar la coronació a la Seu en un acte públic de propaganda dels seus drets i de la raó dels seus actes. Ell fa un discurs i ordena Arnau Çamorera, el seu vice-canceller, que detalli els «torts, excessos, fellonies, ingratituds, rebelions e altres coses» que Jaume III havia fetes contra el seu legítim sobirà i que havien justificat el procés, la sentència i la confiscació dels seus estats. Millor encara, el secretari del rei, Ramon Sicart, llegí les convinences fetes pel rei amb el Parlament de Catalunya i les Corts de València, en virtut de les quals el regne de Mallorca, amb les illes adjacents i els comtats de Rosselló i Cerdanya, mai més no podrien separar-se de la Corona ni dels regnes d’Aragó i de València i del comtat de Barcelona, i que en cap ocasió ni amb cap pretext, ni el propi rei ni els seus successors, se’n podrien deseixir ni alienar.^[032]