Un viatge a Avinyó. La rivalitat amb Jaume III

Dintre la religiositat general de l’època, Pere el Cerimoniós marca, de bell antuvi, una actitud d’independència envers l’Església. Ja hem vist com, malgrat l’afecte i l’agraïment que sent per l’home que l’ha educat i protegit, no ha volgut que l’arquebisbe de Saragossa li posés la corona ni tan sols que la toqués amb les mans. I com, després, ha encoratjat les intervencions del seu oncle, l’infant Pere, enemic declarat de Pere de Luna, la influència del qual damunt del rei es pot dir que ha desaparegut.

El viatge a Avinyó, imposat pel deure que té el rei d’Aragó de retre homenatge al papa, de qui ha rebut en feu els regnes de Sardenya i de Còrsega,^[020] fou una prova per a l’orgull i el sentiment de la seva dignitat reial que tenia Pere III. Fou també una nova etapa en un doble procés psicològic del sobirà. Per una banda, la seva clara antipatia envers el seu cunyat es transformava en la decisió d’arrabassar-li, fos com fos, els seus estats. Per l’altra, la rebuda que li era feta per Benet XII i el convenciment que va adquirir-hi de la protecció de què era objecte Jaume III de Mallorques a la cort pontifícia, així com de la visible subjecció del Papat a les orientacions de la política francesa, contribuïa a apartar-lo de l’obediència a l’alta autoritat internacional, que era aleshores el Sant Pare. Val a dir que aquesta autoritat —les comparacions amb els organismes internacionals de la nostra època són inevitables— aconseguia rares vegades mantenir-se independent i de fallar a gust de tothom. I àdhuc, si les seves decisions eren justes i admeses per tots els contendents, aquests les aplicaven o no, segons si tenien prou força o prou decisió per a incórrer en desobediència. L’atemptat de Guillem de Nogaret, representant del rei de França Felip el Bell, contra Bonifaci VIII fou seguit per la mort del bescantat pontífex, i inaugurava allò que els més abrandats dels italians havien de qualificar de «captivitat de Babilònia». Els papes, tots ells de nacionalitat francesa —la majoria foren llemosins—, s’instal·laren a Avinyó, abandonant Roma, massa subjecta a bandositats i turbulències, per la seguretat de les vores del Roine i la protecció interessada de la corona francesa. Era natural que el gibel·linisme latent de la Casa de Barcelona es sentís encoratjat.

Tota la llarga i detallada narració que fa la Crònica d’aquest viatge a Avinyó^[021] —el primer que feia Pere III fora dels seus estats— delata la preocupació del rei de precisar el reconeixement que s’ha fet —i si algú se n’oblida, ja és prou ell per a exigir-lo— de la seva superior jerarquia sobre el rei de Mallorques. Com que li cal travessar el Rosselló, que forma part del regne del seu cunyat, entrar solemnement a Perpinyà i deixar-se acompanyar després fins a Avinyó per Jaume —qui és «molt amat» del papa, dels cardenals i tota l’altra gent de la Cort de Roma— els incidents de protocol i cerimonial són freqüents, i hi ha un moment que, si no fos per la intervenció pacificadora de l’infant Pere, el rei d’Aragó hauria ferit a cops d’espasa el seu cunyat. La cerimònia de retre homenatge a Benet XII li resulta tan feridora, que arriba a atribuir a un càstig de Déu per la «vanaglòria» del papa l’incendi accidental del palau i la gran sala del Consistori, que fa impossible que l’acte se celebri davant un gran aplec de públic i obliga a recloure’l en la capella, davant una assistència limitada. Altrament, les requestes que el rei d’Aragó vol presentar al pontífex no són ateses, tot i que el sobirà feudatari les justifica amb la necessitat d’atendre aquells regnes rebuts en feu de la Santa Seu, un dels quals, almenys, no passa d’ésser un títol nominal i l’altre li haurà de donar prou mals-de-cap tota la seva vida. Decebut, Pere qualifica Benet XII d’«avariciós i desgraciat»^[022]. La tornada a Barcelona, passant per Montpeller i Perpinyà, hoste del rei de Mallorques —i aquest ho aprofitarà per fer ostentació de luxe i poder— no ajudarà pas gaire a millorar els sentiments de Pere envers el seu cunyat i el papa, que tant el protegeix.