El segon casament de Martí l’Humà

El rei havia esdevingut, com hereu del seu fill, rei de Sicília, aquell estat insular que, feia divuit anys, havia anat a conquerir per a la jove parella formada per Martí i Maria. Va nomenar la seva nora regent i administradora del regne i àdhuc va manifestar els seus desigs d’anar a Sardenya i a Sicília per acabar i consolidar la tasca del seu fill.

Però Martí, tot i només tenir cinquanta-un anys, estava malalt i acabat. Sembla com si la notícia de la mort del seu fill trenqués el ressort vital d’un home que, tot i el seu caràcter benigne i pacífic, havia demostrat quan convenia tenir energia i sentit de govern. Encara no havien passat quinze dies de rebre’s la nova, que el comte d’Urgell, presidint els procuradors de les Corts que se celebraven a Barcelona, va presentar-se davant el seu cunyat, pregant-li que volgués escoltar, en presència del Sant Pare, el mestre Vicens Ferrer, del prior del monestir de la Vall de Jesucrist i de Francesc d’Aranda, la demanda que tenien acord de fer-li. Aquesta era que volgués prendre una nova muller, per tal d’assegurar la successió als seus Estats. Benet XIII va recolzar aquesta petició i la judicà «no solament justa e rahonable, més encara expedient e fort necessària», tot aconsellant, com els representants de les Corts catalanes, que fos duta ràpidament a execució. Martí va rendir-se als precs i reiterà el seu propòsit de passar ben aviat a Sardenya per acabar l’obra del seu fill, i després a Sicília per «visitar e consolar» aquell regne.

Hi havia dues candidates a aquest segon casament. Eren Cecília d’Urgell, germana del comte, i Margarida de Prades, filla de Pere de Prades i de Joana de Cabrera. El pare d’aquesta darrera, que fou l’elegida pel rei, havia mort feia poc, deixant només filles. Una cosina germana seva era la núvia triada per a Frederic, nét de Martí, aleshores infant de sis anys.

Margarida de Prades devia tenir uns vint-i-un anys i s’havia criat a la cort de la reina Maria, protegida pels sobirans. Era neboda, per part de mare, de Bernat de Cabrera, mestre justicier de Sicília i personatge important del regne. La rapidesa de les noces sembla indicar que el rei es resignà fàcilment a aquest enllaç. Van celebrar-se el 17 de setembre, exactament un mes després que els representants de les Corts les havien aconsellat al rei. El Sant Pare, que havia concedit les llicències necessàries pel parentiu dels cònjuges, va beneir personalment la unió, que per altra banda, per haver-se celebrat a la torre de Bellesguard, fou una cerimònia íntima. No hi hagué convidats ni àpat nupcial i, un cop acabat l’ofici, el papa va sortir de Bellesguard per anar-se’n a dinar a la torre d’En Ramon Desplà.

El matrimoni s’havia fet amb l’exclusiu objecte de donar successió al rei. I aquest ja havia manifestat el seu propòsit de deixar la seva muller a Catalunya, si estava gràvida, o d’endur-se-la amb ell, en el projectat passatge a Sardenya, si encara no era prenys.

Un llibre de Lorenzo Valia, gran partidari de Ferran d’Antenquera, i titulat Historiarum Ferdinandi Regis Aragonie, dóna, entre altres detalls íntims (que segurament procedeixen d’un curiós personatge de la cort reial, el famós mossèn Borra, «mestre dels Albarders»), notícies revoltants sobre la vida conjugal de Martí i Margarida de Prades. Oblidant que l’edat del rei no era pas un obstacle forçós per a la concepció, els historiadors han acceptat generalment com a bona la versió de la no consumació del casament, i de les maniobres dels cortesans per a aconseguir que aquest donés fruit. Que els medicaments i excitants donats al rei per les dames que voltaven la jove sobirana —en particular la seva mare i la mare del comte d’Urgell— afeblissin la salut del rei no sembla pas una cosa evident ni lliga massa amb el caràcter de la cort catalana i de la mateixa torre de Bellesguard, gens pretensiosa ni de grans proporcions, on residien els nuvis. Fos com fos, el problema de la successió no es resolia. Si Frederic, comte de Luna, hagués estat més gran, qui sap si el rei s’hauria decidit a legitimar-lo i a proclamar-lo com a primogènit. Era l’única llavor que quedava d’aquell Martí de Sicília, gran amador i digne descendent de Pere el Catòlic, mort a Muret per haver-se lliurat massa ardentment al deport eròtic la vetlla de la batalla. Les relacions amoroses de Martí el Jove amb una dona d’Alguer —potser fonament de la versió de la bella di San Luri— semblen provades per una carta del seu pare, en la qual demana a Gerard de Doni que faci lliurar cinc-cents florins pel seu casament a aquella dona, si no està gràvida, però que si ho està, la facin entrar a un convent després que hagi deslliurat i que també li siguin donat els florins; la criatura serà presa pel rei a càrrec seu.

Però l’hereu no existeix ni hi ha esperances que vingui. Les notícies favorables que arriben de Sardenya no basten per a consolar el rei de la seva tristesa ni per a donar-li la vitalitat que va perdent a poc a poc. El 21 d’octubre és convidat a assistir al Consistori en el qual Benet XIII excomunicà els cardenals que s’havien declarats desobedients a la seva autoritat, així com la ciutat de París, la Sorbona i altres personalitats rebels al papa Luna. La reina Margarida fa un romiatge a Montserrat. El rei segueix interessant-se, però mansament, pels afers públics, felicita els jurats i prohoms de València perquè han acordat d’obrir un carrer nou i els dóna consells d’urbanisme; reprèn el governador de València perquè han contestat ofensivament a la seva cunyada Joana de Prades, que s’interessava perquè fos alliberat un reu que era dut a penjar, però prega la noia que no torni a ficar-se en afers que no li pertoquen; fa present a Pere Torrelles, que s’ho té ben merescut per la manera com ha portat la campanya de Sardenya, del collar d’or, pedres fines i esmalts que havia estat de Martí de Sicília, així com de les pells de mart que també tenia el primogènit, i al seu germà Ramon Torrelles d’un altre collar d’or; finalment, cosa més important, pren una decisió que consagra el seu cunyat i cosí Jaume d’Urgell com a primer personatge dels regnes: el nomena governador dels seus estats i lloctinent general seu. Aquest nomenament topà amb l’hostilitat declarada de les autoritats aragoneses, encapçalades per l’arquebisbe de Saragossa, i el papa Benet XIII, també aragonès, els encoratjà en llur resistència obstinada a donar possessió del seu càrrec de governador al comte d’Urgell.