Raons i fonaments d’una orientació

La guerra dels dos Peres havia durat tretze anys, dels quals ben bé deu foren de constant esforç i inquietud per al rei d’Aragó. Els moments de perill abundaren, i les tres principals ciutats —Saragossa, València i Barcelona— sofriren, almenys en una ocasió, serioses amenaces per la pressió enemiga. Aquesta constant tensió, que obligava el rei a maldar per trobar alhora recursos financers i aliats prou poderosos, no li féu negligir els afers exteriors ni, encara menys, els que tenien com a centre neuràlgic les dues grans illes italianes: Sardenya i Sicília. La primera com a part dels seus estats, la segona com a territori conquerit pel seu besavi, i en la qual aspirava a refermar el domini de la seva família, movien, tant com les hostilitats amb Pere el Cruel, el joc incessant i complicat de la diplomàcia del rei Cerimoniós.

La Pesta Negra, que havia fet tants estralls cap a mitjans del segle, despoblà moltes regions i empobrí els estats. De tant en tant, feia encara les seves incursions.^[102] La guerra dels Cent Anys, per altra banda, i les victòries angleses havien afeblit el poder francès i, encara que la residència de la Santa Seu seguís essent Avinyó, i que tots els papes, durant el que Petraca en deia «la captivitat de Babilònia», fossin llenguadocians, súbdits, per tant, del rei de França o del de Nàpols, la força güelfa havia minvat molt, i era possible d’encarar-se, sense massa risc, amb les resolucions contràries que sortien de les vores del Roine.

Una mena d’equilibri providencial, encara, privava que cap potència aconseguís un predomini comparable al que havia tingut la França de Felip el Bell o al que tindria més endavant l’Imperi dels Àustries. Anglaterra, que per les seves victòries damunt França, podia aspirar a esdevenir la primera potència europea, havia sofert enormement de la pesta i estava a punt de perdre, l’un darrere l’altre, el seu més gran soldat, el Príncep Negre, i el pare d’aquest, Eduard III, el victoriós. No trigaria a entrar en un estat d’anarquia i de discòrdies dinàstiques, del qual, gràcies al talent guerrer de Du Guesclin i al seny polític de Carles V, França anava sortint-se, abans de recaure-hi en el regnat de Carles VI, el rei boig.

Castella podia haver esdevingut, per la seva importància territorial i per la seva situació central a la Península, una gran potència europea. Pere I en tenia, potser, l’ambició i, en certs aspectes, la decisió i els mitjans d’imposar-la. Tal com s’havia ensenyorit de Biscaia i de Galícia, podia haver imposat la seva voluntat a Navarra, a Portugal i a la corona d’Aragó, així com va fer del rei de Granada un simple vassall seu, condemnat a la desaparició. Però la capacitat de maniobra —diguem de duplicitat— de Carles de Navarra i la tenacitat i el talent polític, molt superiors, de Pere III, feren que els plans del rei castellà —aquella «Castella la Nova» que volia fer amb els territoris presos al rei d’Aragó— fracassessin. La seva política exterior, d’altra banda, fou ben orientada, puix que es recolzava en Anglaterra —la gran victoriosa del moment i que tenia, a Normandia i Aquitània, prou bases de dominació al continent—, i en Gènova, enemiga declarada de Pere III, i que posseïa una força i una tradició marítimes que en feien la primera potència naval mediterrània. També era encertada la seva obstinació a crear una força naval pròpia. Tanmateix, aquesta obstinació de Pere I es revelà, en la major part dels seus aspectes, com a simple tossuderia, sotmesa a rauxes imprevisibles, i les rancúnies, les passions amoroses i les venjances personals de l’home s’interferiren massa sovint en les decisions del monarca. L’aliança amb Anglaterra es trencà molt aviat i deixà novament sol el rei de Castella enfront del seu germà bastard, ajudat per França. L’aliança genovesa no bastaria per a donar-li un poder marítim suficient, que imposés la seva hegemonia damunt la resta dels estats peninsulars.

L’Imperi, extingida la dinastia dels Hohenstauffen, havia perdut el seu dinamisme i cap dels estats italians no havia pogut substituir el seu pes decisiu. La Santa Seu, refugiada a Avinyó, abandonava a una situació anàrquica els seus dominis italians, i calgué l’energia militar i el seny de governant del cardenal Albornoz —exiliat per Pere I de la seva Cort i esdevingut eximi representant a Roma de l’autoritat temporal del papa— per restablir una situació que permetés el retorn del pontífex i la seva cort a la ciutat de Sant Pere. El regne de Nàpols, amb la seva dinastia angevina, havia degenerat, dels temps heroics del rei Carles, als crims i les intrigues d’alcova de la reina Joana, devoradora de marits. Constantinoble, massa distant, tenia un perill immediat: la vitalitat agressiva dels turcs, que la feia apartar de tota altra preocupació.

Les condicions semblaven, doncs, propícies per a crear una federació d’estats mediterranis, continentals i insulars, units per lligams dinàstics, però també per una concepció política i uns interessos comercials. El primer pas donat, amb la unió a la corona del regne de Mallorca, havia d’ésser seguit lògicament, en el pensament del rei Pere III, per la consolidació de la seva autoritat a Sardenya, per l’annexió de la corona siciliana, caiguda a les mans d’un rei menor d’edat, i de seny —gendre, a més, del rei, i germà de la seva muller—, i per la dels estats catalans de Grècia, bones bases per al comerç amb Orient. El regne de Còrsega, promès en el tractat d’Anagni, hauria d’ésser l’etapa següent, i no era pas defès de mirar cap a Nàpols, natural complement de Sicília. Una tradició marinera, posada a prova en moltes campanyes, una completa xarxa de consolats i de mercaders establerts als principals ports de la Mediterrània, una relació amistosa amb els reis musulmans del Marroc i del Tremecèn (Tunísia) feien possible, no sols d’imaginar la realització d’aquest vast designi, sinó la seva consolidació. De fet, aquest pla anà realitzant-se, anys a venir, pels successors de Pere III, fossin aquests els Trastàmares o els Àustries. I seran factors externs —principalment la caiguda de Constantinoble a mans dels turcs, amb el consegüent predomini naval d’aquests a la Mediterrània—, allò que anul·larà, tant o més que la descoberta d’Amèrica, les conquestes mediterrànies de la dinastia catalana i l’organització política i econòmica que suposaven.

Però aquest pla escalonat topava —toparà durant tota la vida del Cerimoniós, i àdhuc en la dels seus fills— amb la resistència sarda. El seu representant més destacat serà aquell jutge d’Arbòrea, que hereditàriament mantindrà la revolta i no acceptarà mai de sotmetre’s al rei foraster. I, com és natural, aquesta resistència activa comptarà sempre amb aliats forasters.

Hi ha hagut historiadors que s’han esmerçat a criticar aquesta política mediterrània, que troba en Pere el Gran, i particularment en Pere el Cerimoniós, la seva major expressió. Un domini purament nominal obligava a guerres interminables, amb despeses i armaments inútils, mentre es sacrificava el paper de pont entre Europa i Àfrica que hauria pogut tenir la confederació catalano-aragonesa.^[103] Però cal recordar que els camins d’Europa eren tancats sovint per les guerres, i que Aragó ja va seguir comerciant amb Gascunya, la qual rebia per Bordeus els productes anglesos i flamencs i per terra els alemanys. En canvi, la política comercial catalana amb Orient té unes escales obligades que es diuen Mallorca, Maó, Alguer, Càller i Trapani, d’on es prolongaran fàcilment cap a Sicília, Nàpols i Grècia. I si una població com Alguer pogué ésser assimilada lingüísticament no era pas exagerat d’esperar l’assimilació política de tota l’illa, que tenia una personalitat i una unitat molt inferiors a Sicília.