Agraïments
Als meus pares i als meus germans els he d’agrair un cop més l’exercici de memòria de les sobretaules dels dissabtes, al menjador de la plaça de Santa Llúcia de Girona, que en bona mesura han inspirat aquesta extraordinària saga familiar del besavi Francisco. En Jaume, el germà advocat i historiador, ha acceptat amb resignació que l’hagi fet servir d’excusa per explicar alguns esdeveniments conflictius i ha compartit moltes hores d’investigació, de manera que li dec un reconeixement particular. També a en Quim, que em va regalar un original del 1918 de la guia Michelin dels camps de batalla i m’ha proporcionat molta altra documentació.
Els meus oncles Jordi, Conxita i Mariàngela Nadal Oller han acceptat de bon grat reviure episodis llunyans, de vegades dolorosos, per ajudar-me a reconstruir la història; m’han obert els seus àlbums de records, m’han deixat llegir cartes i documents i m’han dedicat llargues hores de conversa, en les quals han acreditat una memòria prodigiosa. Els agraeixo especialment l’humor, el valor i la sinceritat. També tinc un record molt especial pel tio Ruscalleda, el metge de la família, que va morir el passat mes d’agost, a cent tres anys, quan el llibre ja estava a punt d’entrar a la impremta. Fins a l’últim moment va mantenir la capacitat de recordar llocs i dates amb una precisió extraordinària i abans de l’estiu em va regalar un parell de tardes memorables a la seva casa de Cassà de la Selva.
El meu cosí Kiku m’ha refrescat amb generositat alguns episodis de l’itinerari familiar, que jo vaig viure de lluny. I també agraeixo l’amabilitat de la Monique, d’en Toni i d’en Jérôme Tarrés, així com l’esforç que van fer en Francisco Rich i l’Annick per rebre’m a la residència de Reims.
En Harold Zeh, que viu a Sud-àfrica, em va explicar la rocambolesca fugida del seu pare de l’Alemanya nazi. En Rafael Soler, exalumne de l’escolania del Mercadal, em va fer conèixer la carta que li va adreçar en Jean-Joël Dorkam des del quibuts Palmach Tsouba d’Israel, on relatava la trobada amb mossèn Fernando a l’hospici de Girona. L’historiador Josep Calvet em va descobrir l’informe del Govern Civil de Girona que aconsellava la destitució de mossèn Fernando. En Quim Cadenet, l’Eduard Mestres, la Conxita Rodà, la Cati Fontané i la Maria Lluïsa Arbussà m’han guiat per alguns racons de la memòria popular de Cassà, igual que en Joan Riera i la colla de jubilats del centro, que una tarda de maig em van ajudar a concretar alguns itineraris per les Gavarres. A la Francis Vidal i a la Muti —la tia Maria Teresa— els dec els records de Stuttgart. I a en Jean Claude Gerard, chef de coeur pour le grégorien de la catedral de Reims, la partició del Magníficat.
Des del moment que li vaig fer el relat oral de les convulsions de la família de Reims, l’Arturo San Agustín em va insistir que havia d’escriure aquesta història; sense el seu estímul, aquest llibre no existiria. En Quim Español, en Xavier Folch, en Josep Maria Fonalleras i l’Eva Piquer m’han fet observacions sempre oportunes i intel·ligents, que m’han permès resoldre alguns dels dubtes que acumulava a l’inici de la narració. L’Andreu Pulido m’ha donat els millors consells lingüístics. En Pitu Roca, del Celler, i en Quim Vila, de la Viniteca, m’han descobert algunes de les vinyes que després he visitat en els meus viatges mediterranis.
L’Ester Pujol, la Berta Bruna, la Cesca Dedeu i tota la gent de l’editorial han estat entusiastes incondicionals del llibre i sempre m’han fet les coses molt fàcils, per la qual cosa els estic extraordinàriament agraït.
L’Anna, la meva dona, ha estat la meva primera lectora i ha suportat estoicament la correcció capítol a capítol, que un cop més l’ha privat de llegir i descobrir la història sencera. La meva filla Sílvia i en Ruben, el meu gendre, han hagut d’adaptar el seu calendari a l’evolució del llibre i els agraeixo la paciència. Als meus néts, en Jordi i en Ruben petit, els he quedat a deure algunes tardes al riu, que a partir d’ara recuperarem.