El dia de la partida

A partir d’aquell dia, en Calau es va fer fonedís. Quan en Francisco es presentava a la casa, a primera hora, li deien que havia marxat encara de fosc. Feia dies que el sentien que tornava quan ja eren al llit.

—No entenc què li passa. No ens ajuda amb els carracs i no arribarem a temps a entregar l’únic encàrrec que ens han fet en tot l’any —es va lamentar, preocupada, la mare quan marxava.

Durant quatre o cinc dies en Francisco encara va mirar de trobar-se’l. Es presentava a la casa, cada dia un xic més d’hora, fins que va acabar acceptant que en Calau no en volia saber res i ho va deixar córrer. Les hores que abans passaven a bosc, les va omplir amb un curs intensiu de francès: el senyor Forns acabava de tornar d’Algèria per treballar al projecte del tren petit de Girona a Sant Feliu de Guíxols i li feia classes de franc. La vigília de la Puríssima va trobar lloc a la tartana d’en Fullaca per baixar a la costa, a Sant Feliu. Al port hi va emparaular un passatge per la primavera en un vaixell que cada mes carregava suro fins a Seta. El senyor Forns li havia aconseguit el contacte.

Per Nadal no van matar cap pollastre, però en Francisco es va espavilar a parar ballestes i també va pujar a Santa Pellaia amb l’escopeta: l’Agnès va poder fregir una bona paellada de tords i va fer una cassola d’arròs de conill de bosc, que va acompanyar amb els escarlets que havien salat quan en Calau encara l’acompanyava cada matí a caçar bolets als boscos de les Gavarres i, a les tardes, granotes a la resclosa de la Verneda.

El primer dia de març del 1885, quan tot just clarejava, a la porta del 21 del carrer d’Avall s’hi va concentrar una gentada. Els primers d’arribar van ser la tia, que li havia dut una flassada per al viatge, i els cosins, que li duien pa amb truita de mongetes i botifarra. De seguida es va presentar el mossèn, que tant sí com no volia beneir-lo, i després van anar arribant les veïnes, que l’abraçaven com si no hagués de tornar mai més. També hi havia el senyor Forns, que li havia promès que l’acompanyaria a Sant Feliu de Guíxols. Quan va arribar en Fullaca amb la tartana, en Francisco no s’ho podia creure: en Calau tenia les regnes a la mà i era qui menava l’euga.

El va saludar com si no s’haguessin deixat de veure:

—Va, bordegàs, que perdràs el barco! —va cridar. I va riure com si fos beneit.

En Francisco va aixecar la mà per acomiadar-se de tots. Va abraçar un darrer cop l’Agnès i en Joan, els germans, que ploraven, i va pujar a la tartana.

La boira es barrejava amb el fum dels dos tallers que havien sobreviscut a la fil·loxera, i l’olor de suro bullit els va acompanyar fins als afores de Llagostera. Quan anaven a baixar pel camí de Solius, en Francisco va voler parar. Es va estar una estona dret, mirant cap a Cassà i intentant retenir la silueta del campanar, però ho va deixar córrer. Ben mirat, a partir d’aquell dia, al poble no hi tenia res per recordar.

En Calau va veure un grop que s’acostava de llevant, per sobre dels boscos de Romanyà, i els va manar la pressa.

—Va, que trona.

—Te raó en Calau. Si volem ser al migdia a Sant Feliu no ens podem entretenir. Encara ens queda una tirada —va assentir en Fullaca.

I tots quatre van afanyar-se a pujar: el carreter i els dos nois, d’un salt, al banc del davant de la tartana; l’avi Forns, més lentament, apuntalant el cul a les fustes del darrere i girant les cames cap a dins de la caixa del carruatge.

Al migdia eren a Sant Feliu. En Fullaca va aturar la tartana al passeig, arran de sorra, i en Francisco va veure per primer cop el vaixell que se l’havia d’endur cap a Seta. El Verge de Montserrat estava fondejat al mig de la badia i tot de barques anaven i venien de la platja carregant provisions als tres pals. Les pannes de suro ja eren a les bodegues i també se’n veien fardells per damunt de la coberta.

—Amb tant de suro no hi ha perill que us enfonseu —va fer broma el senyor Forns, quan va veure que en Francisco mirava amb recança la tempesta que descarregava mar endins—. Pensa que el suro sura tant que els romans ja en feien boies i en posaven a les xarxes! —va afegir fent un joc de paraules, com si li estigués impartint una classe.

En Calau va ajudar en Francisco a pujar les coses en una de les barques i el va acompanyar a bord. Quan van haver descarregat el bagul, s’hi va acostar fent-se el desmenjat.

—T’he dut una cosa —i es va treure de la butxaca un pot de vidre, amb la tapa foradada i una granota verda que respirava inflant tot el cos.

—És de les basses de la Verneda; la primera de l’any! Amb aquesta fred no hi sóc poscut trobar cap grill —es va disculpar—. T’hauria donat la tabarra tot el viatge, però la granota potser també farà que tardis un xic més a oblidar-nos.

—No us oblidaré mai, burro!

—Doncs faràs mal fet. És el que et convé. Si te’n vas, te’n vas. I tampis.

Quan van tornar a la platja, l’avi Forns també tenia un regal; un llibre enquadernat en pell, que en Francisco va reconèixer de seguida: Le Comte de Monte-Cristo. L’havien fet servir aquells darrers mesos a les classes de francès. Va abraçar el senyor Forns, que també semblava emocionat, després va tornar a abraçar en Calau, va fer mitja volta, va córrer a la barca i es va asseure d’esquena a la platja, per amagar-los l’emoció.

Els mariners remaven de pressa i de seguida van ser lluny de la sorra; en Francisco ho va aprofitar per girar-se i veure el senyor Forns i en Calau que li feien adéu amb les mans. Es va posar dret d’un salt i va començar a moure els braços.

—Seu o bolcaràs la barca —va cridar un dels mariners.

Quan es va fer fosc encara no havien llevat àncores. S’estava a coberta agafant ben fort el pot amb la granota d’en Calau i li va semblar veure dues taques damunt de la sorra, però no devien ser ells, perquè ja feia estona que no es veia la tartana.

A la nit, quan va entrar a la bodega, va obrir el bagul i va anar palpant les poques coses que s’enduia a França: la ganiveta de tallar suro i el ganivet gros del pare; l’últim carrac que havia tallat el pare abans de morir i la medalla de la Mare de Déu dels Àngels, de la mare, que l’Agnès li havia posat a les mans al matí, quan ja pujava a la tartana. També va palpar el pot de vidre amb la granota d’en Calau i el llibre en francès del senyor Forns; es moria de ganes de llegir-lo, però no podia encendre cap bugia, perquè els mariners ja dormien.

Va recordar les paraules d’en Calau i va repetir en veu baixa:

—És el que em convé. Si me’n vaig, me’n vaig. I tampis.

I també es va adormir.