El final de la verema
La guerra havia deixat a França una societat desmoralitzada que tenia moltes dificultats per refer-se i recuperar la rutina. El mercat mundial del xampany s’havia col·lapsat: abans de la guerra, es venien trenta-nou milions d’ampolles a tot el món; ara només se’n venien deu milions! Però els francesos havien decidit mirar endavant. Els pagesos que cultivaven les vinyes van ser els primers a aprofitar la seva dependència natural del pas de les estacions per reintroduir a poc a poc al calendari algunes celebracions discretes i mirar d’oblidar la tragèdia: quan s’anaven a complir dos anys de la signatura de l’armistici, el tercer diumenge d’octubre del 1920, els Besserat van convidar la Yvonne i la seva millor amiga, la Charlotte, al Cochelet, la festa del final de la verema. En Louis les va acompanyar en el cotxe de l’avi i a l’altura d’Hautvillers ja es van trobar amb una filera de carros carregats de raïm que anaven camí dels cellers. Els penjolls eren de gra petit, d’un daurat molt intens, i suquejaven aixafats pel seu propi pes.
Un cop a baix, a la plana, van trencar pel camí del Marne i quan van arribar a Aÿ Madame Besserat ja les esperava a la porta del petit château per acompanyar-les al turó amb els darrers ceps per veremar. Només d’arribar a la vinya es van trobar un grup de veremadores que decoraven un carro amb branques de boix, fulles de parra i tota mena de flors. Madame Besserat i les noies s’hi van acostar. Monsieur Besserat les va saludar de lluny amb la mà i va seguir ordenant els moviments dels homes que resseguien els ceps fins al cim del turó.
Al cap d’una estona, l’Édouard Besserat va fer un senyal des de la punta més allunyada de la vinya i les veremadores van celebrar amb crits d’alegria la confirmació que estava a punt d’acabar la verema de l’any. Una d’elles es va enfilar al carro, va agafar les regnes i va picar dues vegades el llom de l’euga, que es va posar en marxa marcant lentament el pas de la comitiva. A la vinya de dalt, els homes les esperaven per carregar de raïm els últims cabassos.
Van collir tots junts el raïm que quedava i l’últim cep el van deixar per al patró. L’Édouard Besserat va tallar els darrers penjolls de la temporada. Dos homes van carregar el cabàs fins al carro i van buidar-lo entre nous crits de celebració: feia sis setmanes que veremaven a les vinyes d’Aÿ i d’Épernay i ja tenien ganes d’acabar.
Van baixar en grup, rodejant el carro i cantant cançons picants que parlaven de vi i de dones. La Yvonne i la Charlotte es miraven i intercanviaven somriures maliciosos fins que els nois els van dirigir directament una estrofa, van envermellir i es van quedar agafades de la mà al final de la comitiva, amagant la torbació.
Al pati de la casa els esperava un dinar generós i també van beure tant xampany com van voler. Al vespre encara menjaven, bevien, cantaven i ballaven perquè aquella era la primera festa d’ençà de la guerra i els semblava que mentre sonés la música la pau estaria assegurada. Les dues noies encara s’ho miraven entre enriolades i excitades, però no es van deixar anar en tota la festa, perquè ja eren senyoretes i havien de preservar el seu bon nom.