El casament més trist

El casament de la Yvonne va reunir el més granat de la societat remoise.

Hi havia tots els industrials de la ciutat, les autoritats locals i regionals i tots els cavistes de la Xampanya. Els que no eren convidats de Francisco Oller ho eren de François Devaux, el pare del nuvi. També hi havien convidat productors i distribuïdors d’Alemanya, d’Itàlia i d’Anglaterra, i, aprofitant que era estiu i que estaven de viatge per Europa, també hi havia alguns bodeguers amics dels Estats Units i d’Austràlia.

Per als Oller, la festa també representava el retorn oficial de l’Hélène a la família. Ella i en Joan Rich, que per Nadal ja havien estat convidats a la residència familiar de la Rue Clovis, reapareixien per primer cop a Reims al costat dels pares i dels germans i, de passada, presentaven en societat el seu fill Francisco, que ja tenia sis anys.

Hi havia tot el que cal per a una gran festa. Però alguna cosa fallava.

La primera d’adonar-se’n va ser precisament l’Hélène: havia fet el trajecte des de París en un estat desconegut d’eufòria, però quan va arribar a la casa per acompanyar la família fins a l’església de Saint Jacques, va abraçar la Yvonne i va intuir que l’havien convidat a un funeral.

La Yvonne es va passar tot el dia plorant: va plorar davant de l’altar, durant la cerimònia religiosa; va seguir plorant a la porta de Saint Jacques, quan saludava un a un els convidats, i a l’hora de l’àpat, a La Coupole, encara plorava.

Després de la festa, l’Hélène també va ser la que ho va resumir millor. Quan ja era dalt del cotxe i havia tapat amb una manta de viatge en Francisco, que dormia estirat al seient del darrere, va abaixar la finestreta i va cridar a la seva cunyada Suzanne:

—És el casament més absurd a què he anat mai.

—Jo tampoc no havia vist mai una núvia que plorés tant —va contestar la dona d’en Louis, i també es va posar a plorar, dreta al mig del carrer, just en el moment que en Joan Rich arrencava el cotxe i iniciava el camí de tornada a París.

La farsa matrimonial no va durar ni una setmana. Al viatge de noces es van instal·lar uns dies a la Costa Blava, i a l’Hotel Hermitage de Montecarlo ja els esperava una carta de l’amant d’en Pierre. Quan ho va descobrir, la Yvonne es va posar furiosa: havia cedit a les pressions del pare i havia acceptat a contracor un casament de conveniència perquè no es veia amb ganes d’enfrontar-se a la societat de Reims, però no pensava tolerar que aquell cretí l’humiliés d’aquella manera.

—Un cop i prou! A la pròxima me’n torno a casa —va advertir-lo.

Van deixar Montecarlo per anar a passar uns dies a la Costa Brava. El viatge va transcórrer en pau, però el matrimoni ja estava sentenciat. De tornada, la Yvonne es va quedar uns dies a Cassà per conèixer els bessons de la baba Angèle. Deu dies després va tornar a Reims i només d’entrar a casa va saber que en Pierre hi havia rebut l’amant.

Des del matí del casament, la Yvonne havia deixat de posar-se perfum: era una manera íntima de rebel·lar-se, un càstig que s’imposava per expiar aquella claudicació que la denigrava. No havia triat cap olor per a la cerimònia ni per al viatge de noces, i això que la Costa Blava li reclamava a crits el gessamí, els lliris i els nards de l’Arpège que li havia descobert aquella primavera la comtessa de Polignac, dinant plegades a cals Besserat. La Yvonne intuïa que del viatge de noces no en voldria recordar res i no va cedir a la temptació, de manera que quan va tornar a Reims feia un mes que no es perfumava i tenia la sensibilitat olfactiva molt acusada.

Només d’entrar a casa va endevinar-hi l’olor fortíssima del Mitsouko; aquella fragància exagerada de préssec sempre li havia desagradat: massa directa, massa sexual, sense cap subtilesa. Ara, a més, li deia que l’amant d’en Pierre havia senyorejat aquelles estances i no havia tingut ni el gust d’aplicar-se l’extracte en petits tocs per rebaixar-ne l’efecte massa evident, gairebé animal.

La Yvonne es va empassar la ràbia, va pujar a dutxar-se per primera i última vegada en l’esplèndid quarto de bany que s’havia fet construir a la casa de casada i, mentre s’assecava, va decidir que ja era hora de donar per acabada la penitència. Va repassar una per una les ampolles de perfum que havia guardat a l’armari fins que va trobar el que buscava, Joy, de Jean Patou: roses de Bulgària, gessamí de Grasse, nard de l’Índia i ilang-ilang. Va triar un vestit molt lleuger, com una túnica de vestal, i se’l va deixar folgat, per sentir la llibertat del cos fresc i perfumat. Després va cridar el xofer d’en Pierre, va fer carregar les maletes al cotxe, va ordenar que les portés a casa dels seus pares i se’n va anar caminant a casa de la Charlotte.

A l’hora de dinar el xofer va picar a la porta de la casa de la Rue Clovis i va descarregar les maletes. La besàvia no entenia què passava. El besavi Francisco de seguida va comprendre que sempre més s’hauria de penedir d’haver forçat el casament. La Yvonne s’hi va presentar a l’hora de sopar:

—Em quedaré aquí fins que trobi un lloc per viure.

—Què vols dir? Què ha passat? —va començar a preguntar esverada la besàvia.

—Hi estic d’acord —va dir secament el besavi, conscient dels rumors que ja corrien i que la seva filla no li perdonaria mai més aquell casament imposat. Va cridar la Jeanne i va ordenar—: Prepari la cambra de la Yvonne. Tornarà a viure amb nosaltres.

Aquell mateix vespre va començar la llegenda de la tia Yvonne, que sempre més ha alimentat la nostra imaginació, sobretot quan la vèiem arribar a la Fosca o a Girona en el seu Lancia descapotat i ens la imaginàvem protagonitzant les aventures més exòtiques.

La Yvonne era guapa, però era poc d’arreglar-se, poc coqueta. En tenia prou explotant amb naturalitat el seu posat: molt prima, molt ossuda, molt garçon, molt francesa. De petita duia una cua llarga, com de gitana, però un bon dia se la va tallar i sempre més va portar el cabell com un noi. Fumava a totes hores i a tot arreu, compulsivament. Llegia encara més compulsivament i quan es va instal·lar en uns baixos amb jardí a la Rue Buirette hi va reunir una biblioteca vastíssima, plena de llibres relacionats amb l’ocultisme i les tendències espirituals més heterodoxes. Conduïa molt bé. Era una gran pianista. I tenia aquella amiga, la Charlotte, que també alimentava la llegenda.

—Fumava tant que els darrers anys ja no tenia ni sensibilitat olfactiva —recorda en Josep Ruscalleda, que estudiava acupuntura a París i molts caps de setmana la visitava a Reims i li feia companyia—. Una tarda, quan vaig entrar al pis, vaig alarmar-me: tenia el gas de la cuina obert i ella no se n’havia adonat. Vaig arribar just a temps d’evitar l’explosió.