La tomba inundada

Quan va morir l’avi Joaquim, la baba Angèle va començar a allargar les estades a Barcelona, al pis del carrer de Provença, perquè a Cassà s’hi trobava sola. Cada dijous, els pares pujaven a visitar-la i dinaven plegats a Les Delices de France o en algun altre restaurant francès, i de vegades els germans que estudiàvem a Barcelona ens hi afegíem.

Si havia plogut o amenaçava pluja —i de vegades amb sol i tot—, la baba sortia amb el paraigua, que havia convertit en un apèndix molt pràctic en tota mena de situacions. Si havia de travessar un carrer aixecava el paraigua per fer-se veure i a continuació es posava en marxa sense miraments; i si alguns xofers l’escridassaven, ella els amenaçava aixecant el paraigua i la deixaven passar entre la hilaritat general. Un d’aquests dies plujosos, a mitjans de desembre, la baba va voler passar per La Caixa per retirar diners per a les gratificacions de Nadal i per comprar alguns regals abans de tornar a Cassà. L’hi vam acompanyar amb la mare i alguna de les meves germanes, i quan vam sentir que demanava un milió de pessetes no ens ho podíem creure! I el caixer, tampoc, perquè molt educadament va mirar de treure-se-la de sobre:

—Ho sento, senyora, però no li puc donar tants diners.

—Com, que no em pot donar tants diners? Vull un milió de pessetes ara mateix!

—Em sap greu, però no els hi té, tants diners al compte.

Quan va aixecar el paraigua i va picar contra el vidre de la caixa, ja s’havia format una cua expectant i jo vaig apartar-me’n, mirant de desentendre’m del grupet familiar. La baba va tornar a picar al vidre i va cridar:

—Faci el favor de cridar el director ara mateix. Ja ho veurà si tinc o no tinc un milió de pessetes. Però què s’ha cregut, vostè?

El director va trucar a l’oficina de Cassà de la Selva i al cap d’un moment la baba comptava un a un els bitllets de mil amb el paraigua penjat del braç per si l’havia de tornar a fer servir. Un cop al pis, va buscar un bon amagatall i va guardar tan bé els diners que l’endemà no els trobava. Ella i el tio Josep van estar tot el dia buscant el milió per tota la casa, fins que, finalment, van començar a descobrir bitllets entaforats a totes les mitges de la baba.

A l’estiu, s’instal·lava tota sola al balneari Vichy, de Caldes de Malavella, i quan la visitàvem els néts comprovàvem que mantenia el geni intacte. A Caldes, la baba no prenia les aigües, ni feia cap règim especial; simplement descansava i es deixava portar pel ritme monòton de l’establiment. A l’hora de l’aperitiu, quan els altres hostes prenien un Vichy Catalán o una llimonada, ella demanava invariablement una copa de xampany i es feia portar el tap per sentir el tacte suau del suro esmerilat.

Els setze anys que va sobreviure a l’avi, encara va exhibir una gran vitalitat, i a casa tots tenim una mica la sensació que els anys li van millorar el caràcter. Però li seguia agradant fer la seva: el dia que li va tocar un viatge promocional amb el Concorde, de Barcelona a Nova York, ja tenia vuitanta-set anys, i quan li van trucar del Banc Industrial de Catalunya per preguntar-li a qui regalaria el viatge, els crits es van sentir fins a la Diagonal.

—Què s’empatolla, vostè, de regalar el viatge? Hi aniré jo mateixa amb algun dels meus fills!

—Però quina edat té, vostè, senyora?

—Jo tinc vuitanta-set anys i vostè és un mal educat.

Aquell febrer del 1979, quan va arribar a l’aeroport Kennedy amb el seu fill Lluís, l’esperava l’altre bessó, el tio Jordi, que impartia classes a la Universitat de Princeton. I també l’esperava una tempesta polar, però no es va immutar: «Tot va bé i no fa la fred rigorosa que m’esperava, si bé ahir encara va nevar. El temps passa tan ràpid que en un girant d’ulls ens tornarem a trobar a Barcelona», va escriure en una postal de l’skyline nocturn de Manhattan que va enviar als pares.

Va morir a cent un anys i el dia de l’enterrament encara va donar guerra.

Sempre que anava a veure la sepultura de l’avi Joaquim, la baba trobava la tomba de la família Nadal inundada. N’estava tan tipa que poc abans de morir va anunciar solemnement als fills:

—Vull que m’enterreu a la tomba dels Oller, amb els meus pares. A la dels Nadal no s’hi pot ni entrar. En Joaquim m’ho sabrà perdonar.

El dia de l’enterrament, els fills van decidir no fer-li cas i posar-la al costat de l’avi Joaquim. Quan van treure la llosa i anaven a baixar les escales, la tomba estava coberta d’aigua. Els tios es van mirar desconcertats i per uns moments la cerimònia va vorejar el desastre. Finalment el pare es va avançar i va dirigir unes paraules a l’orella dels operaris. Al cap d’una estona havien retirat la llosa de la família Oller i improvisaven un lloc per a la baba Angèle al costat dels besavis, en espera de les obres que havien de tallar en sec les inundacions a la tomba dels Nadal.

La baba Angèle tenia tota la raó de queixar-se, perquè l’hivern del 2013, el dia fred i plujós de març que m’hi vaig arribar, la llosa que segella la tomba de la família Nadal era recoberta de verdet per totes bandes i presentava un aspecte molt inhòspit. La dels Oller, uns metres més enllà, era igual d’austera i tenia les mateixes dimensions, però era molt més assolellada i presentava un aspecte molt més raonable per afrontar la immensitat del repòs etern.

Després de la mort dels avis, quan la casa de l’estació va quedar deshabitada, la família la va cedir a l’Ajuntament de Cassà, que hi va acabar traslladant les dependències municipals. Però durant molts anys, la casa va estar tancada. A la tardor, quan sortia a caminar, la tia Conxita mirava per damunt de la tàpia i es desesperava veient els caquis de l’hort que maduraven i que ningú no collia. Va acabar demanant permís a l’ajuntament per abastar-los. El dia que va tornar a can Nadal, va obrir la porta mig travada del jardí, que va fer un gran xerric, va voltar pel camí empedrat, va veure la porta de la cuina, que era oberta, i va seguir caminant cap al darrere de la casa. La cisterna dels peixos vermells era buida. Va travessar la tanca de cedres. I quan va entrar a l’hort, presidit per aquell caqui carregat de fruits vermellosos que suquejaven, va veure una colla de nens que fugien i saltaven la tàpia.