El retorn a Cassà

El van recollir a l’estació de Girona i quan va arribar a Cassà, una mica abans del migdia, no va sentir gens d’emoció. Trenta anys d’absència no li produïen nostàlgia ni cap sentiment especial. No va sentir res quan va abraçar l’Agnès, la germana que s’estimava amb bogeria, ni quan va abraçar en Joan —el germà petit— i la dona, la Maria. Tampoc no va sentir res quan va pujar al pis de dalt de la casa del carrer d’Avall i va obrir l’habitació de matrimoni, que estava igual que la nit que hi van morir la mare i en Menna; va tancar precipitadament la porta només per prudència: feia anys que s’entrenava per a aquell moment i sabia que no podia deixar-se arrossegar al passat.

Tampoc no li deia res l’olor de suro bullit que s’escampava pel poble ni la vista tan propera dels boscos de suros de les Gavarres. Ni va assaborir cap sensació de victòria o de revenja quan havent dinat es va deixar acompanyar per tota la família a prendre possessió de can Paró, la casa i la fàbrica acabades d’aixecar a la carretera de Girona, a la cantonada del passeig Vilaret.

Fins que a mitja tarda es va decidir a picar una porta que recordava millor que la de casa seva. Va sortir al passeig pel jardí i sense ni temps de preparar-se es va trobar pujant pel carrer de les Barraquetes. Es va aturar davant de la casa, que era acabada d’emblanquinar. No va dubtar; alguna cosa l’animava a seguir, com un autòmat. Va posar les dues mans damunt dels batents massissos que de petit havia ajudat a tancar tantes vegades, quan s’hi quedava a dormir. La barra era treta i, quan va empènyer, van cedir. Es va quedar quiet, al pas de la porta. Després, va aspirar l’olor de suro, va fer unes passes dins de la sala i va cridar:

—Ah, Maria!

Ningú no va contestar.

Es va estar quiet una altra estona, intentant acostumar la vista a la foscor; volia reconèixer aquella entrada on de petits jugaven a amagar darrere dels sacs de carracs.

—Ah, Maria! —va tornar a cridar.

Alguna cosa es va bellugar darrere seu i una veu el va sobresaltar:

—T’has engreixat com una truja!

El besavi Francisco va reconèixer la veu i va distingir la silueta que es gronxava en un balancí. Va ser l’únic moment en tot el dia que va sentir que li costava respirar.

—Seu —va sentir que li manava en Calau—, tens una cadira al teu darrere.

El besavi va palpar fins a trobar la cadira, va seure i van començar a parlar com si no haguessin passat aquells trenta anys i no s’haguessin separat mai.

—Tornes en mal moment a aquest coi de poble. Tots arranquen les suredes i planten avellaners. Diuen que els suros ja no donen res.

—No saben de què parlen. D’avellaners se’n fan a tot arreu; els suros creixen a pocs llocs: a la costa mediterrània de França i Itàlia, al nord d’Àfrica i, sobretot, a Catalunya, Extremadura i Portugal.

—Collons, que n’has tornat, de savi! I per què no en planten a més llocs?

—Prou que han provat d’introduir-lo en països de clima temperat, fins i tot a Amèrica i a Austràlia, però en aquests països no tenen paciència per esperar quaranta anys per poder pelar les primeres pannes de suro aprofitables.

La casa de la carretera li va agradar. Era lluminosa, tenia una bona galeria i un bon jardí. El besavi va inspeccionar les cambres i va comprovar amb satisfacció que la de matrimoni donava directament al parc i al pati de la fàbrica. Des de la terrassa va admirar dues palmeres altíssimes i una mimosa, que al mes de gener perfumava tot el passeig; també hi havia un taronger de taronges amargues i dos arbres grans, que donaven uns fruits rodons, molt grossos, que anys després els nois buidaven amb molta cura perquè la grana picava de mala manera i els convertien en castanyoles per fer música; mai no van saber el nom d’aquells arbres i sempre més en van dir les castanyoles.

Al peu de la galeria hi havia un parell de rosers de roses vermelles que s’enfilaven per la terrassa fins a la cambra dels besavis; i a la banda contrària, dues glicines magnífiques s’entortolligaven en una estructura de ferro que marcava la frontera entre el jardí i la fàbrica. A l’estiu, els penjolls de flors liles es convertien en una tanca d’una gran bellesa i dissimulaven l’escala que baixava al pati del suro i al quarto dels bullidors, amb l’enorme cisterna on bullien les pannes per fer-les flexibles i mal·leables.

El besavi va fer una darrera ullada al jardí i quan anava a entrar a la casa es va girar cap a l’Angèle i va manar:

—Fes-hi plantar una figuera de coll de dama blanca. Potser aquí podré abastar alguna figa!

A la sala hi havia una llar de foc esplèndida, de marbre, i la primera nit que va dormir a la casa el besavi s’hi va fer encendre un bon foc d’alzina. Quan la llenya va començar a cremar i va comprovar que la xemeneia no rebufava, va obrir una maleta i en va treure dues beines d’obús, que feien prop de dos pams cadascuna. En una, unes mans d’artista hi havien gravat la silueta de la catedral de Reims; l’altra l’havien reconstruït sense cap ornamentació. El besavi es va acostar a la llar, va deixar una beina a cada banda del foc, damunt del marbre, i va anunciar a tothom:

—Demà manaré a algun operari de la fàbrica que les clavi.

Eren les beines de dos obusos alemanys que havia rescatat de les ruïnes de Reims aquella nit que el cabell se li va tornar blanc i que per unes hores havia pensat que no es veuria amb cor de tornar a començar. Des d’aquell vespre, aquells dos artefactes destructors es van convertir en un símbol de la tossuderia dels Oller i van ser tractats amb més reverència que cap altre objecte de la casa.