La Thiérion

En Louis es va acostumar a intercalar les cartes a l’avi Joaquim amb altres de dirigides al tio Francisco, que s’estava consolidant com un futur relleu per a la direcció general de Cassà. L’estiu del 1950 va accentuar la pressió sobre l’avi i va començar a ensenyar les seves cartes:

Estimat Jo,

Projecto fer venir el teu fill Francisco a Reims perquè treballi algunes setmanes al meu costat com a triador, s’adoni de les exigències de la nostra clientela i deixem de rebre d’una vegada unes tries tan detestables com les que estem rebent darrerament. Amb la seva estada, en Francisco comprovarà que, si no corregim aquestes tries a Cassà, haurem de tornar a triar aquí tots els taps que heu preparat als vostres magatzems.

A Reims, en Louis s’asseia sovint a treballar amb els triadors i volia inculcar aquest esperit d’exigència al nebot encara que fos a costa de saltar-se l’avi i la jerarquia de Cassà. Un parell de cops l’any baixava a controlar personalment les instal·lacions catalanes i sempre trobava motius per renyar els treballadors de la casa; de vegades, només per un tap que havia caigut a terra des d’algun cove massa ple; quan se n’adonava, cridava els operaris propers i els interrogava.

—Si aneu pel carrer i trobeu una pesseta, la colliu?

—I tant!

—Doncs colliu el tap de terra. Val més d’una pesseta!

L’exigència extrema d’en Louis donava resultats positius en el desenvolupament tecnològic de la usine. Quan després de la guerra espanyola no podia enviar la cola Gallia, imprescindible per enganxar amb garanties els discos dels taps de peces, va experimentar amb fórmules pròpies primer amb el seu cunyat i anys després amb el seu gendre, en Toni Tarrés, que com a químic tenia els coneixements adequats. Quan a la casa Oller ja van començar a fabricar els taps d’aglomerat, que s’enganxen a dos discos de suro natural, que són els que entren en contacte amb el xampany, va aconseguir una fórmula italiana que encara ara funciona amb plenes garanties, sense risc que es desencolessin les peces ni que malmetessin amb gustos estranys el contingut de les ampolles.

Però la seva contribució més notable a la indústria dels taps va ser el finançament de la primera màquina Thiérion per mecanitzar l’encolatge de les peces. Quan l’any 2011 l’Estat francès va concedir a la Maison Oller l’estatus de patrimoine vivant de la France, al costat de les empreses Chanel i Baccarat, Michel Thiérion va escriure als diaris francesos per explicar l’origen de la màquina que encara avui és considerada la clau del procés de fabricació dels taps moderns: «Louis Oller era un visionari que intuïa que no hi hauria prou suro bo per servir tot el mercat del xampany i buscava la manera d’incorporar mecànicament els discos. El meu pare, Gabriel Thiérion, feia anys que treballava en una màquina per automatitzar aquest acoblament. En Louis també era un humanista generós i el 1950 va deixar al meu pare un crèdit sense interessos per poder arrencar i li va encarregar la primera màquina. Vam treballar dos anys sense descans, i quan vam entregar el primer prototip a Oller, no només no cobria els objectius i tenia avaries constants, sinó que vam haver de reconèixer que els defectes no es podrien corregir. Quan ens vam entrevistar amb Louis Oller, donàvem per fet que l’aventura s’havia acabat, però ens va sorprendre i ens va finançar una nova oportunitat: “És inútil donar-hi voltes, aquesta màquina no funcionarà mai; la llençarem a la ferralla i vosaltres reflexionareu sobre com tornar enrere, corregir els errors i fer un nou projecte. I mirareu de córrer per subministrar-me una altra màquina que funcioni”».

Dos anys després entrava en funcionament la primera màquina automàtica per enganxar discos i revolucionava el mercat mundial. Però l’ambició tecnològica i l’exigència de qualitat que en Louis imposava també generaven uns costos altíssims que sempre es carregava la planta de Cassà. Per cada tap bo que l’avi Joaquim i el tio Francisco enviaven a Reims per servir els exigents clients francesos, en sortien nou de dolents que Cassà havia de mirar de comercialitzar i, si no els trobava sortida, se’ls havia de menjar en el seu balanç.