L’alcalde dóna el parte

Quan van passar la frontera fugint cap al nord, l’alcalde de Cassà, en Josep Dalmàs, i alguns membres de l’antic comitè revolucionari del poble es van detenir unes hores a Perpinyà per visitar l’avi Joaquim i donar-li el parte.

—No dic que no s’hagi robat res; els comitès vinguts de fora han cremat l’església i han fet algun saqueig. També han entrat a casa vostra i s’han endut alguna eina, però en general la vostra fàbrica està bé. Hem fet el que hem pogut.

L’alcalde no mentia. Des del primer dia de la guerra el comitè de Cassà, dirigit per en Josep Xena, es va encarar als comitès de fora i va aconseguir que al poble no hi hagués ni un sol mort. Quan arribava un escamot, l’alcalde i en Xena ordenaven que els seus caps es presentessin a l’ajuntament, acompanyats pels burots.

—Si us voleu endur algú, primer ens haureu d’agafar a nosaltres!

L’alcalde sabia que a moltes cases s’hi amagaven monges i capellans i que cada dia s’hi deien misses que eren molt concorregudes, perquè en temps de guerra la imminència de la mort estimula la religiositat fins a límits insospitats. De tant en tant, en Dalmàs visitava els catòlics més recalcitrants.

—Digueu les misses que vulgueu, però, per l’amor de Déu, no les feu cantades, que se senten des de tot el poble i em poseu en un compromís amb els comitès!

Un dels que va donar més problemes al pobre alcalde Dalmàs va ser mossèn Narcís, el germà de l’avi Joaquim, que es va estar tota la guerra amagat a can Nadal i tot el poble ho sabia, perquè quatre dies per setmana sortia a dir missa a les golfes de can Ruscalleda. Els altres tres, la deia directament al pis de dalt de la casa de l’estació. Aquells mesos, a Cassà hi havia tants capellans i tantes monges que, al final, l’alcalde va haver de fer un ban i posar ordre: tots els que no eren nascuts a Cassà van haver de marxar.

Després de la guerra, mossèn Narcís va ser nomenat rector de Castell d’Aro, però per culpa d’un enfrontament inesperat amb una de les grans famílies del poble hi va durar molt poc: es veu que va rebre en secret de confessió la notícia de la infidelitat conjugal del jerarca de la família i al cap de poc mig poble coneixia la història. L’afectat va culpar directament el capellà per la indiscreció i el bisbe Cartanyà el va haver de traslladar a corre-cuita a Franciac, que tenia una rectoria magnífica, situada en un dels turons més elegants de la Selva; de seguida va convocar una parròquia devota i fidel, sobretot entre les noies de la comarca, que sempre volien anar a Franciac a confessar-se: mossèn Narcís estava sord com una tàpia i donava l’absolució sense haver sentit cap dels pecats que les noies li havien confessat.

Per la família, en canvi, mossèn Narcís era molt sever. Quan va viure a can Nadal, abans de la guerra, la baba Angèle va haver d’aguantar el cunyat capellà i no el podia ni veure: mossèn Narcís sempre trobava les noies massa escotades o amb les faldilles massa curtes, i també feia retrets a la Conxita, que la baba educava amb els criteris liberals de la France.

L’Ajuntament de Cassà no només va salvar el poble de la violència incontrolada, sinó que va garantir el proveïment gràcies a la producció de la fàbrica municipal de taps de suro, que cada setmana transportaven al Voló i canviaven per aliments. Aquesta activitat va originar l’única víctima civil de la rereguarda cassanenca, el dia que el comitè d’Orriols va aturar el camió municipal que feia el trajecte cap a la frontera; el xofer, en Narcís Duran dels licors, es va encarar als milicians, que el van fer baixar i el van tirotejar allà mateix. L’altre ocupant, l’Eugeni Domingo dels transports, va aprofitar per escapar i va poder arribar a Cassà i denunciar l’assassinat. La Generalitat per fi va prendre consciència de les atrocitats dels violents i pocs dies després va dissoldre el temible comitè d’Orriols i va detenir-ne els integrants.

A més del parte sobre l’estat en què es trobarien la fàbrica, l’alcalde els va fer una crònica detallada de com havien fet el camí de Girona a Figueres i de com estaven les coses a la frontera del Pertús, que ells havien travessat tot just quaranta-vuit hores abans, amb les cartes de recomanació de la Generalitat, que els estalviaven d’acabar als camps de refugiats i els obrien les portes per seguir el trajecte fins a París. El pare, immòbil en un racó de la sala, escoltava i feia plans.