Mossèn Fernando

Mossèn Fernando era catalanista, molt de Montserrat, amic del futur abat Escarré i un ferm defensor de la igualtat social. Però també era capellà i quan va esclatar la Guerra Civil espanyola el van detenir dues vegades; la segona, l’endemà que el Canarias va bombardejar Roses i els milicians van creure que la marina franquista preparava un desembarcament. Només d’arribar a la presó, al seminari de Girona, en Sendra, un jove catòlic de divuit anys, se li va tirar al coll plorant. Va abraçar alguns dels detinguts amb qui havia compartit la primera tanda de presó i quan va preguntar per en Domènech, en Conde i en Vilà, els seus tres companys de dòmino a la cel·la, van callar i va veure la mort amagada darrere dels seus silencis: a tots tres els havien vingut a buscar els milicians aquella mateixa nit. També s’havien endut en Lloret i en Cano, de la primera cel·la; en Barceló, en Font, en Fargas, en Torrent, en Güell i en Gomis, de la número dos, i en Tarrés, que estava castigat al pou. Quan van cridar en Noguera, que dormia al passadís, el jove se’ls va encarar.

—Per això m’heu fet estar prop de tres mesos a la presó? Ja podíeu haver enllestit el primer dia.

Alguns es van resistir a sortir si no s’hi presentava el jutge i van improvisar barricades a les cel·les amb els somiers fins que els milicians van enfonsar una paret i van col·locar una metralladora a la galeria. Un presoner va ser abatut per un tret de pistola quan estava a punt d’aconseguir el control de la metralladora. En Lloret —un nen de setze anys— es va plantar davant dels milicians:

—Sou molt valents amb les armes a les mans. Si jo tingués una pistola, en necessitaria deu com vosaltres!

Al matí van trobar el seu cadàver a la tanca del cementiri de Girona. Aquella nit els milicians van fer pagar el pànic pel bombardeig del Canarias assassinant trenta-set civils innocents.

Quan mossèn Fernando ja havia acceptat que qualsevol nit arribaria el seu torn i es preparava per afrontar la mort, la seva mare, la besàvia Mercè, va patir una embòlia i va quedar paralitzada de mig cos just quan estava al Palau de Justícia, al despatx del fiscal del Tribunal Popular, implorant la llibertat del fill capellà. En Gayolà, el fiscal, no sabia què fer amb la besàvia, que semblava mig morta a la butaca del seu despatx i va ordenar:

—Poseu immediatament en llibertat mossèn Fernando Forns i porteu-lo aquí! Que ell se’n faci càrrec!

Aquella tarda, quan el tio mossèn Fernando va arribar a casa, els amics li van aconsellar que fugís cap a França. També l’hi van recomanar els pares i els alumnes de l’escolania del Mercadal, que li duien dues mil pessetes recollides entre tots: era el preu del passador que el podia fer arribar a l’altra banda dels Pirineus.

L’endemà al matí, mossèn Fernando no parava d’entrar i sortir de la cambra de la besàvia Mercè, que es recuperava millor del que havien pensat en un primer moment. Cap a les dotze va entrar-hi per última vegada per acomiadar-se: es va inclinar damunt del llit per besar la besàvia al front; després es va incorporar, va abraçar la germana —la baba Teresa— i la neboda —la meva mare—, les va beneir i va abandonar precipitadament l’estança. Van sentir la porta que petava i les passes que baixaven l’escala. La baba va córrer cap al balcó a temps de veure’l sortir i caminar arraulit, enganxat a les façanes de la carretera de Barcelona en direcció a la Devesa.

Era la vigília de la Puríssima. Altres anys, era el dia que a Girona moltes cases col·locaven fanals i espelmes als balcons per honorar la verge blanca, però aquell any no n’hi havia cap. El dia era gris, de cendra, com si hagués de nevar, i mossèn Fernando se sentia abatut per haver de fugir com un proscrit. Caminava de pressa, entre els plàtans majestuosos de la Devesa, i agraïa a la providència que el mal temps hagués retingut els gironins a les cases, evitant-li alguna trobada inoportuna. Quan va arribar al pont de la Barca, el cotxe ja l’esperava; va pujar, va fer el nom del pare i va demanar al xofer que arranqués. A les tres ja eren a Figueres.

Al bar l’esperaven tres fugitius més i per dissimular van organitzar una partida de dòmino. La van allargar més d’una hora, fins que el guia va anunciar-los que no marxarien fins a entrada de fosc i els va suggerir un canvi d’establiment. Van entrar al Cafè Europa i van tornar a demanar les fitxes, però van jugar sense cap concentració, perquè cada cop tenien més por d’estar cridant l’atenció. Passades les cinc, dos cotxes van aturar-se a la porta del cafè i van posar-se en marxa.

Tot anava bé fins que a la riera Llobregat el primer cotxe va encallar al sorral i no en va sortir fins que el va treure el pagès d’un mas veí, que va estirar-lo amb l’euga. A Cantallops van deixar els cotxes i es van emboscar seguint el guia per un corriol ple de bardisses. Van donar voltes durant més d’una hora: van anar endavant i endarrere, van saltar marges, van travessar recs, van deixar enrere olivets i van entrar i sortir de boscos de suros i d’alzines; finalment, es van refugiar en una cova. Eren les set.

—Quant ens hi estarem? —mossèn Fernando va interrogar el guia.

—Dues hores. Ara he de tornar a Cantallops per presentar-me als carrabiners, que passen llista.

A fora havia començat a nevar. Els fugitius es van estirar al terra de la cova per evitar les embranzides del vent gelat, que escombrava tota l’Albera. A les nou van arribar dos guies amb un altre grup de tres persones i es van posar en marxa en una fila de nou: set fugitius i els dos passadors. Mossèn Fernando, nerviós, va tornar a preguntar:

—Quant ens falta per arribar a la frontera?

—Cinc hores.

Van començar una ascensió penosa enmig de la nevada i d’una ventada ferotge. A cada moment s’havien d’aturar a esperar un senyor de Barcelona que relliscava. El guia l’estirava i el feia seguir.

—Perdoneu que us alenteixi d’aquesta manera. Només tinc un pulmó —es va disculpar avergonyit el pobre home.

De sobte van sentir una veu que cridava i es van creure descoberts. Els guies van treure les armes i les van apuntar cap a la fosca, però era un del grup que s’havia perdut. Quan ja feia més de set hores que havien sortit de la cova, el guia que obria pas a la comitiva va anunciar:

—Ja fa una estona que hem travessat la frontera; som a França!

Mossèn Fernando hauria volgut ser conscient del moment exacte que travessava la ratlla, però es va sentir alleujat i va dirigir un parenostre d’agraïment. Van arribar al Pertús que clarejava i aquell mateix matí els van portar a Perpinyà. Només d’arribar, mossèn Fernando es va fer acompanyar a la catedral de Sant Joan Baptista. Feia mesos que no entrava en una església i volia celebrar la Puríssima oint missa.

A la catedral el va sorprendre que totes les imatges de sants i verges dels altars encara estiguessin dretes. A Girona, les forces revolucionàries havien saquejat les esglésies i havien ordenat la destrucció de les imatges religioses; també dels domicilis particulars. Una circular escrita i redifosa mil vegades per ràdio havia donat cinc dies de termini per desfer-se dels gravats, les pintures i les imatges de sants, que els gironins van haver de dipositar en un solar habilitat al davant del Grup Escolar. Al cap dels cinc dies, les imatges mutilades, els quadres i els trossos d’altar sobrepassaven la tanca d’obra, que va estar a punt d’esquerdar-se per la pressió de les tones de material artístic acumulat. Quan les imatges apilonades van començar a treure el cap per sobre del mur, els gironins van batejar el solar com el cementiri dels sants.