El compromís de l’Angèle

Per Nadal el besavi Francisco va sentir que tornava a controlar la situació i es va concentrar a reorganitzar el negoci i la vida familiar a Épernay. Primer de tot, els fills, perquè la guerra podia frustrar el futur que els tenia planificat amb detall. Va contractar un tutor particular per als estudis de la Yvonne i també li va posar un professor de música. El piano era la passió de la noia i ell de moment la tolerava, perquè una bona formació musical no podia fer nosa als plans que tenia per a la petita de la casa, que tot just acabava de fer tretze anys. A en Louis, que era un any més gran, el va enviar a Tolosa, a completar els estudis de batxillerat lluny de la zona en conflicte. L’Hélène va celebrar els vint anys entrant a treballar a les oficines que havien improvisat a l’antic magatzem d’Épernay, transformat en la seu provisional de l’empresa.

A l’Angèle la tenia sempre al seu costat, al cas de tot el que era important per al negoci. Des que havia començat la guerra que li rondaven pel cap un piló de projectes i tots afectaven de ple la filla gran. I va decidir passar a l’acció.

Feia prop de dos anys que l’Angèle estava promesa a en Bertrand Duprés, però quan va començar la guerra el van mobilitzar i el dia de Reis del 1915 les famílies es van reunir per parlar-ne. El besavi havia comunicat als Duprés la intenció de marxar a Cassà amb la família, abans de l’estiu. Els pares del noi van entendre que s’havien d’avançar i van oferir de trencar el compromís.

—El nostre fill potser no tornarà de la guerra o potser tornarà mutilat. Qui sap? Vosaltres marxareu a Espanya i ja veurem quan podreu tornar, perquè tot això va per llarg. Val més desfer el compromís i, quan s’acabi la guerra, el que hagi de ser serà.

L’Angèle es va sorprendre quan va sentir el pare d’en Bertrand resumir tan fredament la situació. No sabia si n’estava enamorada, però recordava molt bé la il·lusió que li havia fet l’acord amb els Duprés, perquè l’havia fet sentir una dona preparada per volar. També va recordar amb simpatia el dia que van celebrar el compromís en aquella mateixa sala de la mansió de Rilly-la-Montagne, però llavors les vinyes brotaven ben verdes; ara els ceps acabats de podar eren troncs torturats que es projectaven sense vida contra els turons nevats. Se’ls mirava però no s’adonava de res i, per més que ho intentava, tampoc no podia sentir res d’especial. El matrimoni l’atreia, però la idea de marxar tota sola a Espanya, com li havia insinuat el seu pare abans d’entrar a la reunió, també l’havia seduït.

—Quan es va acabar la guerra, en Bertrand va tornar a Reims sa i estalvi —recordava anys després la baba Angèle—. Però jo ja no vaig tornar a França. Quan es va signar l’armistici, estava casada i acabava de tenir el primer dels meus vuit fills.