La profecia de Robert Heidsieck

A mesura que passaven els mesos, la lentitud de la represa i la burocràcia exagerada del nou règim desesperaven el besavi. Ho tenia tot a punt per fer treballar la fàbrica, però li fallaven els subministraments més elementals i no podia obtenir cap permís d’exportació fins a la signatura d’uns convenis internacionals que sempre eren imminents però que mai no acabaven de signar-se. A la planta francesa les coses tampoc no rutllaven perquè havien mobilitzat els millors treballadors i escassejaven les matèries primeres. Amb tot, al nord de França el front es mantenia estable des de l’esclat de les hostilitats i a finals de març el besavi va aprofitar el doble impasse, el de la guerra i el dels seus negocis, per tornar uns dies a Reims.

Quan entrava al Cercle es va trobar de cara amb Robert Heidsieck, que des del setembre alternava les visites a la ciutat amb llargues estades a la Touraine, per acompanyar la família, que s’hi estava refugiada en previsió d’un empitjorament de la guerra.

—Per fi us digneu a tornar, amic Oller. M’havíeu dit que seríeu a Reims pel gener i ja som a Setmana Santa!

El besavi li va relatar els problemes de salut de la Joana i li va confessar que ell mateix tampoc no s’havia trobat del tot bé.

—La Xampanya i el bon temps us curaran totes les molèsties. Fa tres dies que tenim un sol esplèndid, i cada dia escalfa més. I ja era hora, perquè l’hivern ha estat duríssim; semblava que la natura també notava la guerra.

—Què diuen els vostres amics del govern? Com veuen el futur d’aquesta maleïda guerra, des de París?

—Només Déu sap què ens reserven els dies que vénen. El govern està confiat, però a França tots sabem que, al marge del que ens depari el futur, aquesta guerra ens costarà molt cara. Però parlem d’Espanya…

—Ja sabeu com és aquell país. Les coses costaran molt d’arrencar.

—Com voleu que sigui d’una altra manera? Encara que ara Espanya estigui en pau, la patacada ha estat tan forta que tardarà a recuperar-se; però les coses només poden millorar. Em diu la gent de l’empresa que teniu bons suros a punt per fabricar i subministrar-nos…

—Aviat superarem les dificultats de subministrament i la falta d’electricitat…, però no podem operar sense els permisos. Ara mateix és el que ens bloqueja.

—Escolteu-me bé, Francisco: vindrà un dia molt proper que ens podreu expedir els vostres taps, i la bona reputació de la Maison Oller, prou coneguda per tots nosaltres, s’afermarà i s’estendrà pertot arreu, a nivells que encara no us podeu ni imaginar. Quan arribi el moment, recordeu la meva profecia.

—Per nosaltres no quedarà; només cal que ens deixin treballar. De vegades sembla que Europa hagi decidit destruir-se a si mateixa i de passada destruir-nos a tots nosaltres. Els nostres joves es mataran a les trinxeres per comptes de formar-se o d’aprendre un bon ofici.

—No m’ho recordeu. El millors empleats i els millors obrers de casa han estat mobilitzats. Treballem amb molt menys personal i molt menys competent, de manera que les feines més complicades recauen a les espatlles dels pocs dirigents que no han estat cridats al front. Aquests darrers mesos la bodega encara ha funcionat prou bé, però la tasca és cada cop més dura i, si l’estiu no arriba amb esperances de pau, no sé si podrem aguantar molt més temps.

L’home de Piper-Heidsieck va allargar la mà al besavi i a Guy Falguière, que acabava d’entrar al Cercle i s’havia incorporat en silenci a la conversa.

—Ara, si em permeteu, m’acomiado fins al mes vinent; demà viatjaré a la Touraine. A la tornada espero trobar-vos definitivament recuperat d’aquests petits problemes de salut.

—El pitjor està per venir —va dir amb ulls tristos en Falguière, quan es van quedar sols. El noi que havia anat voluntàriament a la primera batalla del Marne, aquells dies que la Primera Guerra Mundial despertava l’eufòria patriòtica dels francesos, veia les coses amb un pessimisme radical—. Aviat arribaran els combats més durs i els nois seran els primers a desitjar la mort. Creieu-me, Francisco, a l’altra guerra, mentre durava el combat només pensava a matar enemics i seguir viu, però quan tornava a la rutina de les trinxeres, les hores es feien interminables i començava a pensar en el que havia vist i el que havia fet: m’odiava tant que només esperava que tot s’acabés d’una punyetera vegada. Al front has de triar: morir o tornar-te boig!

El besavi se’l va mirar amb simpatia. Pensava en com havia canviat aquell noi des de l’entusiasme guerrer dels primers dies de la guerra del 14; ara, el fill del seu bon amic René Falguière semblava realment consternat.

—Molts dels joves que van combatre amb mi a les trinxeres han tornat a ser mobilitzats, només que ara són homes madurs que deixen a casa dona i fills petits o adolescents. Només han passat vint anys des que van tornar del front!