El rosari

La baba Angèle era poc devota. En qüestions de religió seguia el corrent i prou: complia els preceptes religiosos; anava a missa cada diumenge; ajudava a les conferències de Sant Vicenç de Paül i resava cada nit una oració en francès abans de posar-se al llit. Però no n’era obsessiva ni gaire experta. A Reims no són tan devots dels sants com els catòlics espanyols ni tan aficionats a les figures que els representen com els seus compatriotes de la Provença o del Rosselló. La baba Angèle ho atribuïa al veïnatge de la Xampanya amb les zones d’influència de la reforma luterana. El cas és que es feia un embolic amb el santoral, amb el calendari religiós i amb els preceptes de cada temporada. L’avi Joaquim, en canvi, era un practicant expert i sovint li retreia el desconeixement:

—Angèle, dona, no ens pots fer ris de veau per dinar! Que avui és dejuni i abstinència!

L’avi era l’encarregat de dirigir el rosari, que tant abans com després de la guerra resaven cada dia en família. Arrencava per sorpresa, assegut a la butaca del menjador:

—Diumenge, misteris de Glòria. El primer misteri és la resurrecció del Senyor. Pare nostre que esteu en el cel…

Mentre anava recitant el parenostre, s’aixecava i començava a tancar les finestres i els porticons de la tribuna, passant un ferro horitzontal que assegurava les dues fulles de fusta.

«Clac-clac», petaven primer els porticons en tancar-se i després el ferro quan entrava en el forat que el fixava per dins.

—El nostre pa de cada dia… —contestaven la baba, el pare, en Narcís, els bessons i la Mariàngela, que seguien el rosari asseguts al menjador. La Conxita ja estava casada i en Josep i en Francisco estudiaven a Barcelona i a l’estiu feien els campaments de les milícies. Els dos germans grans eren els més devots, tot i que amb la guerra en Francisco havia oblidat la seva determinació per fer-se ordenar.

De cop, la veu de l’avi s’allunyava perquè havia sortit a tancar els porticons del despatx —clac-clac— i després encara es feia més dèbil, perquè pujava les escales del primer pis.

—El segon misteri és l’ascensió del Senyor. Pare nostre… —clac-clac, assegurava els porticons de la seva cambra, sense interrompre en cap moment les oracions, perquè de seguida començava l’avemaria—. Déu vos salve, Maria, plena sou de gràcia…

—Santa Maria, Mare de Déu… —contestaven des del menjador. I als bessons se’ls escapava el riure, perquè sabien que en aquell moment l’avi devia estar agenollat al peu del llit comprovant que no hi havia ningú amagat. A més de tancar les finestres, cada nit mirava a sota de cada un dels llits de la casa per assegurar-se que no hi havia cap intrús i que podien anar a dormir tranquils.

Quan l’avi pujava a les golfes gairebé ni se’l sentia, però els altres contestaven sense equivocar-se, perquè tots se sabien la seqüència de memòria i podien recitar d’esma sense entendre les paraules del seu pare.

Quan ja havia començat les lletanies, la veu s’acostava novament; l’avi ja baixava les escales i el diàleg tornava a ser ben viu:

—Mater purissima —deia amb una veu cada cop més clara.

—Ora pro nobis —contestaven la baba i els nens.

—Mater castissima.

—Ora pro nobis.

—Mater inviolata.

—Ora pro nobis.

L’avi Joaquim s’acostava a l’entrada principal i tancava les portes exteriors de fusta i després encara feia una volta a la clau de la porta de vidres emplomats que donava al distribuïdor.

—Virgo potens —seguia recitant.

—Ora pro nobis —contestaven amb exactitud les veus del menjador.

—Virgo clemens.

—Ora pro nobis.

—Virgo fidelis.

—Ora pro nobis.

I tornava a seure a la seva butaca just per presidir el final del rosari, un altre cop tots reunits al menjador.

—Agnus Dei, qui tollis peccata mundi.

—Parce nobis, Domine.

—Agnus Dei, qui tollis peccata mundi.

—Exaudi nos, Domine.

—Agnus Dei, qui tollis peccata mundi.

—Miserere nobis.