El bombardeig

El 4 de setembre la guerra va arribar a Reims per sorpresa. De bon matí, els alemanys van fer un bombardeig intimidatori que va ensorrar algunes cases a la Place du Palais de Justice i a la Rue Jeanne d’Arc i va causar danys importants al Museu de Belles Arts, acabat d’inaugurar pel president Poincaré. En Louis i alguns companys del Lycée van ser dels primers d’arribar-hi.

Al terra de la planta baixa de l’antic seminari hi havia quadres despenjats per l’impacte de les explosions. Al primer pis, a la segona galeria, el panorama era molt pitjor; hi havia una paret enfonsada i tot de quadres destrossats entre la runa. Els conservadors del museu miraven de salvar alguna cosa.

En Louis va arribar a casa indignat:

—Aquests bàrbars han destrossat el museu. Hi ha quadres boníssims que no es podran recuperar!

—També hi ha cases ensorrades i més de seixanta morts. I en qualsevol moment ens poden tocar la fàbrica. Què t’emboliques tu ara amb el museu! —va explotar el besavi.

—Però és una salvatjada. He vist com treien un Corot i un Rousseau d’entre la runa…

—Calla! Quan el teu pare parli, tu calles. A partir d’ara ningú no sortirà de casa sense el meu permís.

—Estàvem patint. No sabíem on eres… —va provar d’estovar la tensió la besàvia Joana. Però el besavi encara no havia acabat.

—No et vull veure més amb els amics de l’institut. S’han acabat les sortides als billars de la Brasserie Alsacienne i s’han acabat les trobades artístiques —va dictaminar aixecant cada cop més el to de veu. I va voler ser tan irònic amb les sessions literàries d’en Louis i els seus amics que li va sortir un gall i es va acabar d’enervar—. S’ha acabat! —va cridar. Va picar amb el puny damunt de la taula i es va aixecar.

La besàvia plorava. L’Angèle, l’Hélène i la Yvonne semblaven sorpreses; estaven acostumades a un pare inflexible, però no li havien vist mai perdre el control d’aquella manera. En Louis mirava el plat i no s’atrevia a aixecar la mirada.

El matí del dia 5, els alemanys ja havien ocupat la ciutat i donaven instruccions a través de l’alcalde i els seus adjunts. Els invasors havien inundat els carrers de pasquins en els quals es comprometien a respectar la població civil i la propietat privada i a pagar totes les provisions confiscades, sempre que els habitants de Reims s’abstinguessin de participar en les hostilitats militars; en cas contrari, els culpables serien afusellats.

A mig matí, la besàvia va enviar la Jeanne i en Marcel a buscar notícies als carrers de la ciutat.

—Hi ha alemanys pertot arreu. Han acampat a la Place Royale, a la Place de l’Hotel de Ville i a la Place du Parvis i han convertit la catedral en un hospital. Tot el matí que hi entren carros de palla per fer-ne un jaç per als ferits; diu que n’hi ha més d’un miler.

A l’hora de la veritat, les promeses dels ocupants van durar poc. Van exigir a les autoritats locals cent mil quilos de pa, cinc-cents mil de civada, vint-i-cinc mil de llegums, seixanta mil litres de gasolina, palla i fenc en quantitats astronòmiques i una fiança d’un milió de francs que era pràcticament impossible de recaptar; feia dies que la moneda oficial havia desaparegut i els intercanvis locals es feien amb el paper moneda de vint-i-cinc cèntims, cinquanta cèntims, un franc i dos francs que acabava de posar en circulació la Banque Chapuis.

Els prohoms de la ciutat de seguida se’n van malfiar i es van tancar a les cases. Els comerciants també van mantenir les botigues tancades.

El besavi, en canvi, va marxar a primera hora, caminant, cap a la Rue Lecointre. Abans de sortir va tenir la precaució d’agafar el passaport espanyol.

A migdia, quan va tornar de la fàbrica, l’esperaven a taula per dinar. El besavi feia mala cara i va anar al gra.

—Han començat a fer ostatges. Han agafat l’Henri Abbelé, en Léon Collet, el doctor Raimond, mossèn Camus… Parlen de prop d’un centenar. Els penjaran si hi ha aldarulls.

—El doctor i el mossèn? Què hi tenen a veure? —es va espantar la besàvia, que no hi entenia res.

El besavi no li va contestar. Va cridar en Marcel i la Jeanne i va començar a donar instruccions.

—De moment serà millor que vostès tampoc no surtin de casa —va ordenar, i després es va dirigir a tots els altres—. Manteniu les portes i les finestres tancades. I prepareu-ho tot per si hem de marxar de Reims.

Durant tota una setmana, gràcies al seu passaport espanyol, el besavi va ser l’únic contacte amb l’exterior. A la casa i a tota la ciutat els nervis van anar en augment, fins que el dia 12 les tropes franceses van expulsar els invasors als turons al nord i a l’est de la ciutat i tota la població va respirar alleujada. Els comerços van reobrir les portes; els que havien fugit van tornar i els carrers es van omplir de gent amb ganes de celebrar-ho. El general francès va entrar a la ciutat al davant de la tropa enmig d’ovacions entusiastes dels ciutadans alliberats.