El sopar amb el Francès

En Jaume i en Jean-Pierre es van veure les cares per primer cop sopant a L’Alzina, un mas situat just davant de la fàbrica Oller, a l’altra banda de la carretera de Girona a Sant Feliu de Guíxols. El va sorprendre, només de començar:

—Si no arregles d’una manera més elegant la nostra sortida, no tindràs la clau de la caixa de Sant Feliu, que en definitiva no és de l’empresa, sinó de la família de Cassà. Hi ha guardades les cartes i els documents de tres generacions.

En Jaume va alçar la mà dreta i va simular el moviment d’una clau obrint un pany. En Jean-Pierre es va aixecar d’un bot i va començar a cridar i a gesticular, completament fora de control. Quan li va ensenyar el puny tancat, volent-lo amenaçar, en Jaume se’l va mirar, impassible, i li va respondre amb un somriure: l’havia portat exactament on volia. Al restaurant els comensals es miraven amb interès l’escena: el Francès, colèric, havia perdut els papers; era evident que les coses no li rutllaven com havia previst. Els Nadal s’havien reagrupat i l’endemà tot el poble ho sabia.

Al cap de dos dies, el Francès va cedir i al jutjat mateix en Jaume li va entregar la clau de la caixa.

—Aquell vespre al restaurant de Cassà vaig saber que li guanyaria la partida —va recordar després en Jaume—. En Jean-Pierre es va pensar que la part Nadal Oller el deixaríem fer i no tenia res previst per contraatacar.

Un cop controlada la pròpia branca familiar, a en Jaume només li quedava esbrinar què havia portat la Monique i el seu marit a posar-se al costat d’un inestable com el Francès. I va decidir trucar a en Toni Tarrés.