L’amic dels jueus

A França, les autoritats eclesiàstiques van enviar mossèn Fernando a ajudar el rector de Chamarande, prop de París. De seguida hi va organitzar un grup de cantaires i, quan ja feia mig any que hi era, també el van fer consiliari de l’agrupament escolta i va començar a participar en les trobades que reunien els boy scouts de tot França. El setembre del 1937 va organitzar un campament de tres dies a la desembocadura del Sena, en un bosc situat just enfront del port de Le Havre. Al vespre, quan cantaven al voltant del foc de camp, distingien perfectament els llums del vapor Normandia, amarrat a l’altra riba, i els escoltes deixaven volar la imaginació i projectaven travessies transatlàntiques.

El darrer dia de campament van visitar el poble mariner d’Honfleur i van entrar a l’església de Sainte-Catherine, a donar les gràcies a la mare de Déu per l’èxit de la trobada i pel bon temps. Quan tots van sortir, mossèn Fernando encara es va quedar una estona a la capella, assegut al darrer banc, fascinat per aquella construcció de fusta. Va aprofitar els moments d’intimitat per resar per la mare, per la germana i per la neboda i es va deixar endur per un enyorament molt gran. Quan ja sortia es va adonar que en una taula, al costat de la porta, hi havia un llibre de dedicatòries i hi va fer una ullada. El primer text que va llegir era escrit d’un parell de setmanes enrere: «Cuida la meva àvia, els meus pares, els meus sogres, els germans i les germanes, el meu marit, els meus fills…».

—Bufa! —se li va escapar en veu alta al mossèn, i va riure pensant que si el bon Déu, com a ell li agradava anomenar-lo, havia de cuidar tota aquella família, ja no li quedarien forces per a ningú més. Va sentir curiositat i va buscar les últimes pàgines del llibre per veure el que acabaven d’escriure els seus nois.

Hi havia almenys tres textos escrits pels escoltes de Chamarande. El primer era gairebé torturat: «Jesús: crucificat, sol, abandonat; has sofert i has estat menyspreat i maltractat com una rosa trepitjada pels nostres peus… Però tu m’has salvat, m’has estimat i per damunt de tot et vull adorar de tot cor». El segon el va sorprendre i el va posar de molt bon humor: «Bon dia, amics. Fa sol! És un dia bonic. L’església és de fusta i és molt gran!». El tercer el va desconcertar: «No sóc cristià, però et demano que ajudis els pares. Van venir aquells homes i se’ls van endur i ja no els hem tornat a veure. Tinc por!».

Quan va sortir de l’església va buscar amb la mirada l’autor d’aquell missatge, que li resultava incomprensible. Primer no va trobar res que li cridés l’atenció, però de cop va veure en Simon Salmon, el noi alemany originari de Reims, que havia arribat a Chamarande a començament d’estiu. S’estava assegut de cara al mar, un xic separat dels altres. Mossèn Fernando va lligar caps i s’hi va acostar: era el seu primer jueu.

—No cal ser cristià perquè Déu t’escolti. Estigues segur que t’ha escoltat.

—L’avi Henri diu que el que està passant és la prova que no n’hi ha, de déus. Diu que no havíem d’haver marxat mai de França. Tenia una fàbrica de taps de suro per a xampany a Reims, amb un espanyol, Oller et Compagnie, i també tenia unes caves a Épernay; però s’ho va vendre tot i es va instal·lar a Alemanya. També hi tenia vinyes. Ara es culpa de la desaparició dels meus pares…

Tres anys després, quan va tornar a Girona un cop acabada la Guerra Civil espanyola, mossèn Fernando va començar a treure jueus de les presons i del país, jugant-s’hi la pell.

El procediment sempre era el mateix: quan a la frontera de Portbou interceptaven una família jueva que mirava d’entrar a Espanya, la policia franquista enviava el pare a la presó d’homes de Girona, la mare a la de dones i els fills a l’hospici. El primer cop que li va arribar un noi jueu a l’hospici, mossèn Fernando el va identificar, perquè li va recordar en Simon Salmon. Aquella nit mateix va visitar successivament la presó d’homes i la de dones, acompanyat del cap del Frente de Juventudes a Girona, que era amic de campaments i d’excursions, i es va fer entregar els pares del noi. Quan va tenir la família reunida, els va acompanyar a l’estació i els va donar l’adreça d’un mossèn amic de Barcelona.

Al cap de dos anys mossèn Fernando ja havia tret més de vint famílies jueves. Una d’elles era la d’en Jean-Joël Dorkam, que seixanta anys després, des del quibuts Palmach Tsouba d’Israel, va enviar a Girona una còpia del relat històric de la seva trobada amb mossèn Fernando escrit cada nit durant l’estada a l’hospici de Girona: «Em sento esgotat, desconsolat, desgraciat i completament perdut. No parlo la llengua del país i no em puc comunicar. I heus aquí que, de cop, se m’apareix un personatge amb sotana i ulleres rodones que em somriu i em parla amablement…, en francès! És mossèn Fernando Forns, que s’ocuparà de mi i de mitja dotzena més de nois refugiats jueus com jo mateix i es convertirà en el nostre defensor».

Cada cop que les autoritats franquistes es queixaven, el bisbe Cartanyà el cridava al Palau Episcopal, feia veure que li clavava una esbroncada perquè els capellans confidents en prenguessin nota i després en veu baixa li preguntava:

—Com van els teus protegits, Fernando?

—Faig el que puc, Il·lustríssima. A l’ambaixada belga de Madrid m’ajuden a treure’ls d’Espanya i a fer-los arribar als Estats Units.

—No m’ho expliquis i procura no complicar-me les coses. Vigila bé, n’hi ha molts que et volen mal!

Llavors s’agenollava i el bisbe li donava la benedicció.

Quan el tio mossèn Fernando va morir, la baba Teresa va començar a rebre cartes de condol i d’homenatge de famílies jueves de tot el món. Des del final de la Segona Guerra Mundial ni el seu germà ni ella no n’havien parlat més i la família no en va saber mai res fins que van començar a arribar aquelles mostres d’agraïment.