La caixa del Deutsche Bank

Quatre dies després del cop, en Jaume em va proposar d’acompanyar-lo a Sant Feliu de Guíxols a revisar el contingut de la caixa forta de l’empresa a la sucursal del Deutsche Bank. Quan passàvem per Cassà, vaig veure per primera vegada el cotxe aparcat al pati de la fàbrica. Després el vaig veure molts més cops, perquè durant molts mesos va seguir exposat a l’entrada d’Oller, a tocar de la carretera; el cotxe era un monument a la derrota, alimentava les especulacions i atiava les passions més baixes de la gent de Cassà. El Francès sabia com fer mal i s’hi aplicava a consciència.

Al banc, quan vam sentir el clic de la caixa que s’obria, en Jaume em va mirar amb un somriure encuriosit. Era tal com l’havien descrit sempre l’avi Joaquim, el tio Francisco i en Kiku, els familiars que s’havien succeït des del 1920 a la direcció de l’empresa: un parell de sobres amb diners estrangers, dos pilons de cartes agafades amb una goma, plànols, escriptures, lligalls de documents antics, dos quaderns vells de tapa dura, fotos, papers oficials, factures…

Vam comptar els diners: hi havia vint-i-cinc mil dòlars australians, cent mil rands sud-africans i un grapat de francs suïssos. Vam fullejar algunes de les cartes, que semblaven del besavi Francisco Oller, de l’oncle avi Louis Oller —el tio Lluís de França— i de l’avi Joaquim Nadal. Després vam estudiar els plànols: eren els de la Thiérion, la màquina finançada per l’empresa Oller que va revolucionar la indústria dels taps de suro als anys seixanta i que encara no ha estat superada. També hi havia la fórmula de la cola italiana que durant anys ha marcat les diferències dels aglomerats d’Oller amb els dels seus competidors. Aquests eren els documents realment importants per a l’empresa. Després vam anar repassant un piló de papers intranscendents; ni eren vigents ni tenien rellevància històrica.

Enmig de la paperassa hi havia el testament del besavi Oller. En Jaume se’l va posar a la cartera. Jo vaig agafar els plecs de cartes, les fotos i les dues llibretes de tapa dura, que estaven escrites amb una cal·ligrafia escolar molt treballada. La primera tenia les cobertes amb tot d’aigües negres i blaves i una etiqueta blanca dibuixada pel besavi: «Francisco Oller – Viaje a Francia (1885)»; a l’altra, les aigües eren en vermell i negre, i a l’etiqueta, a sota del nom «Francisco Oller», hi deia: «Voyage Épernay-Champagne (1891)».

Vam tornar els diners, els plànols, les escriptures i els altres documents de l’empresa a la caixa forta. En Jaume va tancar i es va posar una clau a la butxaca; va tornar l’altra al director de la sucursal. Li vam donar la mà i vam sortir al passeig de Sant Feliu de Guíxols just en el moment que un vaixell deixava anar les amarres i se separava del moll.

Després d’una setmana inesperadament freda, un sol esplèndid escalfava el migdia de març, i vam caminar fins a la punta de l’escullera. El mar brillava, pla com una bassa d’oli. L’aigua era transparent. A les roques les algues havien quedat al descobert, com al gener, quan les minves tiren avall el nivell de l’aigua. El vaixell que havíem vist maniobrar quan sortíem del banc ja enfilava la bocana del port. Va passar per davant nostre amb la coberta plena de pannes de suro lligades en fardells. El dia convidava a embarcar-se, però nosaltres vam girar cua i vam tornar a Girona.

Vaig escampar les cartes pel damunt de la taula del menjador i les vaig ordenar per dates i per autors. N’hi havia més i eren de procedència més diversa del que m’havia semblat un parell d’hores abans, quan érem al banc. Fins al 1941, la majoria eren de productors de xampany de tot el món i anaven dirigides al meu besavi Francisco Oller Martinell, algunes a l’adreça de Cassà i moltes a la fàbrica i al domicili familiar de Reims. A partir del 41, la majoria anaven dirigides a l’avi Joaquim Nadal Vilallonga, i moltes estaven signades pel seu cunyat Louis Oller. Però també hi havia correspondència de la besàvia Joana Viader, d’Angèle Oller —la meva àvia— i de les seves germanes, Hélène i Yvonne. I una de col·lectiva dirigida pels vuit germans Nadal Oller —entre ells el meu pare— a en Louis Oller, el tio Lluís de França.

Vaig baixar d’un prestatge els àlbums de fotos de la família i un plànol de França que vaig desplegar pel terra del menjador, damunt de la catifa de color magrana, estampada de gats negres. Després vaig agafar la primera llibreta del besavi Francisco, la de les tapes negres i blaves. Les primeres pàgines eren plenes de dictats que el besavi devia haver copiat de jove a les classes de francès, a Cassà de la Selva: «La girafe, une cage, mon genou, un gigot, mon village. L’horloge du clocher sonne midi. Sortant de l’école, je rencontre les gens du village. George rentre en grange son fourrage. Le forgeron ferre le cheval du gendarme. La boulangère Gertrude me donne un pain frais en échange de mon argent. Sur les toits les pigeons roucoulent. La brise légère fait tourner la girouette».

A la meitat del quadern, les lliçons de francès s’interrompien i començaven tot d’anotacions en forma de dietari: eren els apunts del viatge del besavi a Tolosa de Llenguadoc, el 1885, quan tenia setze anys, havia quedat orfe de pare i mare i la fil·loxera havia arruïnat Catalunya.