Una figura al moll

Aquell estiu es va clausurar precipitadament. A Palamós, la missa del diumenge 19 de juliol de 1936 va ser la menys concorreguda dels últims anys. Sortint de l’església, els estiuejants es van adonar que els milicians ja controlaven els carrers i les sortides del poble, i quan van tornar a la Fosca van començar a tancar precipitadament les cases i van fugir de manera atropellada cap als domicilis de ciutat. A migdia, la majoria dels clients del Rocafosca i del Geroglífic ja eren fora; els Vilahur no van ni tornar a tancar la casa; l’endemà van marxar els Farreras de Girona. Els Nadal Oller van haver d’esperar un dia més, que tornés l’avi Joaquim, que havia acompanyat a l’estació de Caldes de Malavella els dos fills grans, en Josep i en Francisco, que estaven a punt d’entrar en edat de quintes i havien decidit fugir a França.

—Avui no us banyareu, m’heu d’ajudar a tancar la casa. Vés a saber quan tornarem —va advertir la baba als nens, quan tornaven a peu de Palamós.

A la mateixa hora, a l’andana de Caldes, l’avi Joaquim es posava la mà a la butxaca i palpava la carta que havia rebut dos mesos abans des del Col·legi Hispano Francès de la Immaculada Concepció, els Fossos, de Figueres. Era d’en Francisco, que ara estava a la taquilla pagant els bitllets.

Molt estimats papàs: Els agraeixo infinitament tot el que han fet i el que segueixen fent per mi, però ara els demanaré un sacrifici molt més gran. Ja per Pasqua els n’havia d’haver parlat, però no m’hi vaig veure amb cor. Ara ha arribat l’hora i els demanaré que cooperin amb el meu propi sacrifici. Fins avui havia callat per amor i per temor, però ja no puc més; hi ha en mi una força que m’obliga a parlar: és l’amor a Déu. Aquest amor m’exigeix que ho deixi tot: pares, germans, parents, amics i béns, però també m’ofereix consol en aquest món i la vida eterna en l’altre. Per això, l’objecte de la present és demanar-los que em deixin entrar al més aviat possible al noviciat dels hermanos, per fer-me un home de profit al servei de Déu i de la pàtria. Aprecio més que ningú el sacrifici que la meva partida suposarà per a vostès, ja que veig com de dolorosa els serà la separació, però era molt natural que el senyor escollís on ho ha fet; d’on, sinó de les famílies nombroses, poden sortir els religiosos?

El tren va entrar a l’estació i l’avi va abraçar en Josep. Després es va acostar a en Francisco, es va treure la carta de la butxaca i n’hi va parlar per primera vegada:

—A la teva mare no li acaba de fer gràcia, però si quan tot això s’acabi sents la mateixa vocació, nosaltres no ens hi oposarem. —Després el va abraçar i tots dos fills van pujar al tren, camí d’un destí incert.

Els avis i la resta dels germans es van estar a Cassà tot el que quedava d’estiu i van anar veient com les coses s’embolicaven. A l’agost els van prendre els dos cotxes, el de l’avi Joaquim i el de la fàbrica. De Girona i d’altres pobles arribaven notícies d’esglésies cremades i d’assassinats, i just quan començaven a espantar-se, en Louis els va visitar amb un encàrrec del besavi.

—No feu el burro, Joaquim. A França tothom diu que aquest cop pinta malament.

Es va fer un silenci llarg i incòmode. L’avi Joaquim i en Louis seien cara a cara, un a cada banda de l’escriptori. La baba, asseguda a la seva butaca de flors grogues i verdes, tenia la mirada perduda en una de les beines d’obús que decoraven la llar de foc. Finalment, l’avi es va incorporar i va buscar la mirada de la baba. Quan ella se’n va adonar es van estar encara una estona interrogant-se, sense dir res. Finalment l’avi va concedir:

—El teu pare té raó. Que en Louis s’endugui els nois i la Conxita a Reims; només la nena es quedarà amb nosaltres.

Un dia de finals d’octubre van iniciar el camí de la fugida cap a França. De bon matí, la baba Angèle va entrar a la cambra de la Conxita i li va penjar al coll la medalla de la Mare de Déu dels Àngels.

—Era de l’àvia Maria. El pare me la va donar quan em va enviar a viure a Cassà en plena Gran Guerra. Ara ha de ser teva.

Després va mudar els nois com si haguessin d’anar a missa, però no els va dir què passava. L’avi Joaquim només els va comunicar «anem a Barcelona», com si hi anessin a passar el dia. Ningú els va explicar que no tornarien a casa i que a partir d’aquell dia emprenien el camí de l’exili. Tampoc no els van dir res quan van passar a recollir-los dos taxis, un dels quals va resultar ser el Citroën de l’avi Joaquim, col·lectivitzat pels milicians. Quan entraven a Caldes de Malavella els va aturar un control i, després de revisar els papers, un dels civils armats es va fixar que la Conxita duia la medalla penjada al coll.

—Si la nena no llença immediatament aquesta porqueria, us faig baixar a tots del cotxe i us buscareu raons!

La Conxita es va arrencar la medalla de la Mare de Déu dels Àngels i quan el milicià l’hi va arrabassar de la mà, tremolava. Al cap de dues hores baixaven a l’estació de França de Barcelona, i els bessons van celebrar-ho com si es tractés d’una excursió: no havien estat mai a Barcelona i se sentien eufòrics! Seguien sense dir-los que aquell mateix dia tots els germans, tret de la Mariàngela, s’acomiadarien per molt de temps dels seus pares i quedarien sota la custòdia d’en Louis. A la tarda van comprar unes sabates noves i roba de mudar a can Vehils Vidal, al portal de l’Àngel, mentre el consolat francès de Barcelona els registrava com a fills de Monsieur Louis Oller al seu passaport. Al vespre a la Conxita, al pare, a en Narcís i als bessons els van embarcar amb en Louis com a ciutadans francesos a l’Anfra, un vaixell que estava preparat per sortir del port de Barcelona amb destinació a Marsella, i els petits van començar a veure que alguna cosa no anava prou bé, perquè els avis i la nena es van quedar en terra.

Encara van tardar dos dies a salpar i els bessons els van aprofitar per descobrir tots els racons del vaixell corrent d’una banda a l’altra de la coberta, gràcies a la seva nova condició de ciutadans francesos. Quan va ser l’hora, el vespre del tercer dia, l’Anfra va fer sonar tres cops la sirena i va començar a separar-se molt lentament del moll. Els passatgers estaven abocats a la borda per seguir de prop la maniobra, amb la mirada perduda cap a Barcelona, que estava a les fosques. Agafats amb ràbia a la barana, n’hi havia molts que ploraven; tenien por d’estar veient la ciutat per darrera vegada.

A base d’empentes, els bessons també van arribar a la barana i quan van abocar-s’hi van descobrir la baba Angèle, dreta al costat d’un norai; i a mesura que el vaixell s’allunyava, la figura immòbil de la seva mare es va anar fent petita, fins a desaparèixer engolida per la nit barcelonina. I també es van posar a plorar.