Ganduls i presumits

Els diumenges, mentre la besàvia i en Louis acompanyaven els nois a missa a la catedral, la Yvonne es quedava a casa tocant el piano i el besavi agafava el cotxe i s’enduia la Conxita a Épernay. El besavi no anava mai a missa; era un partidari radical de l’ordre, però no era gens religiós i d’ençà de la mort prematura dels seus pares només havia tornat a l’església per a les grans celebracions. Els principis de la República Francesa eren la seva única religió; pel que fa a la resta, era un agnòstic militant. Les úniques expansions espirituals que es permetia les feia a través dels clubs dels quals era un membre actiu, especialment del club dels xampanyers, que es reunia au Cercle.

Quan arribaven a Hautvillers, deixaven el cotxe i caminaven per les vinyes; aleshores, el besavi es desfogava i deixava anar tot el menyspreu que sentia per la política espanyola.

—Aquí tenim una democràcia sagrada i tots creiem en el govern. A Espanya, no! A Espanya no hi pot haver democràcia, perquè tothom fa el que vol i ningú no creu en el govern ni en l’estat. És un desastre!

El besavi es mirava la Conxita i, quan veia que la néta parava atenció, afegia:

—A Espanya sou molt de figurar; aquí no en som gens, però mengem carn cada dia, tenim la casa calenta i un govern que s’ocupa dels afers públics. Espanya és un país de ganduls presumits que no posen mai la calefacció i no mengen mai carn perquè s’ho gasten tot aparentant. I no hi haurà mai democràcia de veritat, perquè els espanyols només rutllen a cops de bastó.

La Conxita escoltava mig interessada i mig aterrida, perquè aquelles absències de la missa dominical eren molt poc ortodoxes. I patia, perquè venia d’un col·legi de monges i pensava: «no he anat a missa, estic en pecat mortal». Tot allò, per a una noia d’un poble com Cassà, era molt poc habitual i a quinze anys era prou pertorbador per cridar la seva atenció femenina.

A Reims el besavi era considerat un home socialment avançat, liberal i republicà —de la República Francesa—. Però quan parlava d’Espanya es tornava extremadament intransigent. Potser per això era sempre tan estricte amb els fills i els néts i els volia decidits, preparats i autoexigents, com si fossin fills del nord més disciplinat i sever. Tant en les coses fonamentals com en les més accessòries: a la Conxita l’enviava sempre a buscar vi a la bodega del soterrani, i ho feia expressament perquè sabia que li feia por. Segurament també per aquesta raó els fills se li havien acabat girant en contra i l’havien ofegat en un mar de preocupacions. Tret de la baba Angèle, que ja tenia vuit fills i només el preocupava perquè la tenia instal·lada a Espanya i «en aquell coi de país» sempre tenien una excusa o una altra per matar-se.

A la biblioteca, en un lloc preferent, al costat d’un vell exemplar enquadernat en pell de Le Comte de Monte-Cristo hi tenia el seu llibre preferit, Anglais, français et espagnols, de Salvador de Madariaga, que tenia en l’edició francesa i que incloïa tots els tòpics que ell compartia: Anglaterra era l’acció; França, la raó, i Espanya es perdia en la passió.

—A Espanya la gent només parla a garrotades —es desesperava el besavi. Després, repetia una última vegada la seva sentència favorita perquè la Conxita no l’oblidés mai més—. Els espanyols es posen els diners al damunt; aquí la gent vesteix més modestament, però quan arriba l’hivern tothom té amb què escalfar-se i a ningú mai no li falta un bon tros de carn a taula.

Els diumenges de setembre, en comptes de caminar per les vinyes, el besavi s’enduia la Conxita als boscos de la muntanya de Reims i hi caçaven bolets fins a l’hora de dinar, sobretot siurenys i rossinyols. Després, de tornada a casa, sortia a admirar la figuera del jardí, tocava les figues una a una i es desesperava, perquè no acabaven de madurar. Cuidava la figuera de manera obsessiva, com si li hagués de donar aquelles figues dels horts de Cassà, que es clivellaven amb el sol o amb les picades dels ocells i regalimaven deixant anar un suc dolç i enganxós. Però, malgrat l’entusiasme del besavi, a Reims les figues no valien res.

Els bolets i la figuera eren les dues excepcions en les relacions extremadament distants que mantenia amb la natura; de fet, des de l’esclat de la fil·loxera, havia partit peres amb totes les coses que tinguessin res a veure amb l’ordre natural. No es mirava mai les flors, ni les plantes aromàtiques, ni els fruiters. Tampoc no es va interessar mai més pels horts, ni pels camps, ni es va deixar seduir pels paisatges, que només admirava en funció del rendiment econòmic que li podien proporcionar.

Rarament va tornar a fer tractes directes amb cap propietari forestal i es va limitar a dirigir a distància les compres de suro, que solia encomanar al seu gendre, en Joaquim, que per als tractes comercials tenia una habilitat excepcional. Però ell va mantenir intacte un do natural per descobrir els millors suros molt abans de pelar-los. Les poques vegades que acompanyava l’avi Joaquim a comprar suro a Extremadura, duia sempre a sobre el ganivet del seu pare, que havia guardat amb veneració des d’aquell dia que havia emigrat a França a bord del Verge de Montserrat. Quan entraven a les suredes el duia ben visible a la butxaca del pantaló, com un punyal, per marcar els arbres i investigar amb un tall la qualitat del suro. I els propietaris extremenys el van començar a anomenar Tarzán.