El termòmetre

A la casa de Clovis sempre hi havia convidats, perquè entre la burgesia industrial de l’època la frontera que separava clients i amics era enormement difusa. Es rebia a la francesa, és a dir que s’anava poc al restaurant; era de més bon gust rebre a casa. La besàvia era una bona cuinera i també tenia ben ensenyada la Jeanne, però si convenia feien anar un cuiner de prestigi a la maison i en les grans ocasions també portaven algú de reforç per servir a taula. La Conxita i els bessons no recorden cap d’aquests àpats perquè dinaven abans, a la cuina, per no arribar tard a l’escola i perquè en aquella època es considerava que a taula els petits eren un destorb. Els dies que hi havia convidats només entraven al menjador si els cridaven: saludaven educadament, fent un esforç per posar en pràctica tot el que els havia ensenyat la baba Angèle, i tornaven a sortir disparats cap a la cuina o el quarto de jugar, que eren els seus territoris naturals.

—Jordi, Lluís, veniu a saludar el senyor Zeh! —va cridar-los la besàvia un migdia, quan encara no feia ni una setmana que s’havien instal·lat a Reims.

—Són els bessons de l’Angèle, els que la van deixar tan debilitada després del part —va aclarir a l’home que seia a la dreta del besavi.

Els petits van donar-li la mà, fent un cop de cap exagerat, que va provocar un somriure gairebé imperceptible del convidat. Quan sortien van sentir el besavi que es lamentava:

—Aquesta vegada la insurrecció és seriosa; la guerra d’Espanya no serà cosa de dues setmanes i no sé si algun dia els meus néts podran tornar a casa. Definitivament, el meu país no té solució.

—Ja no sé si és pitjor el teu o el meu…, si és que encara puc considerar Alemanya com la meva pàtria —el va tallar l’Ernest Zeh—. Fa temps que no la reconec i tampoc no reconec aquesta Europa.

Les paraules de l’industrial alemany van atraure sobre seu totes les mirades de la taula. Va aixecar el cap del plat i va tirar el cos enrere. Era molt corpulent, de pell bruna, i tenia uns ulls blaus com dues gotes d’aigua clara. La seva mirada et podia penetrar fins a l’ànima i ara el besavi la sentia que l’interpel·lava amb duresa. Només va saber preguntar-li:

—Tan greu és tot plegat?

—Fa anys que ens maltracten i cap país europeu no hi fa res. Van començar per discriminar-nos a la feina i al carrer; després van mirar d’arruïnar-nos i ja fa mesos que ens assetgen violentament. Les lleis de Nuremberg només han culminat un procés contra els jueus que es veia a venir des que Hitler va arribar al poder. Abans i tot!

En Zeh va fer un glop de xampany. L’ampolla duia la marca Alte Eickemeier, que embotellava la seva pròpia empresa familiar, la Sektkellerei Weckbacher; aquell mateix matí n’havia fet portar una caixa a casa dels besavis per brindar al dinar, però ara no hi trobava cap gust i no se li va acudir cap bon motiu per celebrar. Es va estar una estona amb la copa a la mà, a l’altura dels ulls, contemplant com les bombolles pujaven regularment fins a la superfície. Al cap d’una estona va revelar amb veu tremolosa:

—Estic pensant abandonar Alemanya i buscar refugi a Sud-àfrica. Tot això s’ha posat molt perillós per a nosaltres. Molts compatriotes ja estan marxant.

La besàvia i la Yvonne el miraven directament als ulls, però no sabien què dir. El besavi tenia la mirada clavada al plat. Feia temps que no entenia res del que passava. Els Zeh havien estat els seus primers clients a Alemanya, des de l’època d’Épernay, i s’havien convertit en amics fidels. Però també eren amics seus molts dels grans propietaris de la Xampanya, alguns alemanys de soca-rel, que havien compartit taula amb els Zeh moltes vegades i mai no havien deixat entreveure cap animadversió cap als jueus. Al final, el besavi va parlar:

—Si te’n vas, compta amb nosaltres. Podem intentar obrir un mercat de taps allà baix.

La besàvia Joana n’estava molt, dels fills de l’Angèle, però quan va acollir els bessons no se n’ocupava gaire. La Conxita, que ja havia fet setze anys, era la que els banyava i els donava el sopar, i l’endemà els arreglava i els acompanyava a l’école communale. Els dos petits estaven tan acomplexats per l’ordre estricte que imperava a la casa que la Conxita no tenia cap problema per fer-los creure. De vegades, massa i tot.

Un dia que estaven una mica constipats, els va posar el termòmetre per comprovar si tenien febre.

—El termòmetre, al trasero —va cridar des del pas de la porta la besàvia, que sortia de visita a casa de Madame Mupoile—. A l’aixella, com el poseu a Espanya, no serveix de res —va cridar encara quan ja tancava la porta.

La Conxita no s’hi va pensar dues vegades; els va pujar al dormitori, els va treure els pantalons i els calçotets, els va fer estirar a terra, d’esquena, damunt de la catifa, va entaforar un termòmetre al cul d’en Jordi i un altre al d’en Lluís i se’n va anar a fer les seves coses. Tres hores després, quan la besàvia Joana tornava satisfeta de casa Madame Mupoile, es va trobar els bessons de bocaterrosa contra la catifa vermella del dormitori, un a cada banda del llit, amb el derrière a l’aire i un termòmetre plantat al bell mig de les galtes rosades. S’havien passat l’estona repassant les taules de multiplicar:

—Quatre fois huit? —preguntava en Lluís per sota del somier.

—Trente quatre —contestava decidit en Jordi des de l’altra banda del llit.

—Mais non…, tu en mets deux de trop!

A casa d’en Louis també hi dominava la disciplina, tot i que a en Josep, el germà gran del pare, no li hauria fet falta, perquè ell encara era més sever i estricte que els seus amfitrions. Esperant el moment de tornar a Espanya, es tancava a l’habitació i es passava hores concentrat en la passió per l’aeromodelisme. Quan els seus germans o la cosina, la Monique, volien admirar els seus projectes, només els deixava entrar amb els braços plegats a l’esquena, per assegurar-se que no li tocaven els avions.

En Francisco, en canvi, es feia amb tothom. Una temporada que la Monique va agafar l’escarlatina i la van tenir en quarantena, es va passar hores fent ximpleries al pas de la porta de la cambra per entretenir-la. I quan no tenia res a fer, anava a la fàbrica i s’asseia a mirar com treballaven les triadores. El fascinava la mirada concentrada de les dones sobre els taps i el gest mecànic amb què anaven repartint-los en les diferents saques, segons la qualitat del suro. Per descansar la vista, cada trenta minuts les dones podien sortir a fer un volt al pati; cada cop que una s’aixecava, en Francisco ho aprofitava per seure al seu lloc i començava a triar taps entre les rialles de les altres. Entre broma i broma, les dones de Reims li van ensenyar l’ofici.

Els dijous a la tarda, la besàvia Joana, la Yvonne i la Suzanne portaven els seus hostes a la vora del canal Marne-Aisle i així els germans Nadal Oller tenien l’ocasió de passar la tarda junts i es podien explicar com els anava el desterrament francès. Però, de fet, no tenien gaire res a dir-se: els dos grans donaven voltes a com podien tornar a Espanya; el pare, en Narcís i els bessons només estaven pendents dels cavalls que arrossegaven les peniches, aquelles enormes barcasses que carregaven mercaderies amunt i avall del canal, i la Conxita tenia prou feina a vigilar-los mentre les dones franceses de la família passejaven a l’ombra dels plàtans i els til·lers i es posaven al dia de les novetats de la ciutat.

A la Rue Buirette, la disciplina de la Yvonne era més relaxada, però el pare i en Narcís no paraven de barallar-se i de buscar brega.

—No us baralleu! I fregueu fort amb el sabó, l’aigua sola no serveix de res! —cridava de tant en tant la tia, i seguia tocant el piano.

A l’estiu no es van veure amb cor de tenir-los tancats a la ciutat i els van enviar amb en Francisco Rich —el fill de l’Hélène—, tres mesos de colònies al Prieuré de Binson, que acabava de reobrir les portes com a col·legi salesià després de la seva reconstrucció. Des de la finestra de la cel·la el pare veia el cementiri amb les creus de centenars de tombes de soldats francesos, molts d’ells morts el setembre del 1914 a les ofensives alemanyes per capturar Épernay, aquells primers dies de la Gran Guerra que el besavi Francisco i la besàvia Joana s’hi havien refugiat per guanyar temps i decidir si havien de quedar-se a França o buscar la seguretat de Cassà.