Trobada a l’Anfra
Des del juliol, en Josep i en Francisco havien intentat passar desapercebuts a Barcelona: primer al pis del tio Manel, el germà oculista de l’avi Joaquim, i les últimes tres setmanes, amagats en un pis del carrer de Muntaner que els havia proporcionat el consolat francès. Quan hi van arribar, no hi coneixien ningú, però de seguida van fer amistat amb tres nois més, tan espantats com ells mateixos. Dos eren de Lleida; l’altre, de Barcelona. Els amos del pis eren francesos.
A finals d’octubre els va visitar un home que es va presentar com a agregat militar del consolat, els va proporcionar uniformes de l’armada francesa i els va ordenar:
—Aquest vespre poseu-vos els uniformes i estigueu a punt per marxar. Res de bosses ni maletes; a les vuit us vindran a buscar.
Els van baixar a tots cinc a la Barceloneta en dos cotxes del consolat, barrejats amb militars de dos vaixells de guerra francesos fondejats a l’entrada del port. En Josep i en Francisco estaven completament terroritzats: els havien arribat moltes històries de joves, detinguts i afusellats quan intentaven escapar. No van dir res en tot el trajecte. Quan van arribar al port els van acostar a les fragates en una de les barcasses que hi transportaven provisions i un parell d’hores després els van fer sortir per una porta arran d’aigua i per una passarel·la van saltar a un vaixell de càrrega. Els van tancar a la bodega i els van donar mantes i menjar, i quan encara no s’havien acomodat ja van notar que el vaixell es posava en marxa; l’operació va ser tan ràpida que no van tenir temps ni de mirar per última vegada la ciutat.
Al matí, el vaixell es movia de mala manera i els van deixar sortir al centre de la bodega a estirar les cames. En Josep i en Francisco van donar per fet que ja estaven en aigües franceses del golf de Lleó, però encara estaven espantats i es van quedar en un racó, intrigats per la remor que venia del pis superior del vaixell. Les veus van anar en augment i es van convertir en una cridòria descomunal just en el moment que van veure tot de caps que s’abocaven a mirar-los des de la coberta. Els passatgers dels pisos superiors assenyalaven els joves de la bodega i els saludaven amb simpatia, perquè sabien que fugien de l’exèrcit republicà. Els dos germans anaven donant voltes, mirant enlaire i contemplant amb sorpresa l’espectacle de totes aquelles cares que els miraven penjades damunt seu i d’aquells braços que des de dalt els saludaven. De cop, en Francisco va sentir una punxada a l’estómac i es va aturar en sec mirant cap a dalt. Va estirar en Josep del braç i va mirar de parlar, però se li va escapar un crit:
—Els bessons! Són els bessons!
Des de la coberta de l’Anfra, en Jordi i en Lluís, els seus germans petits, els feien senyals i també cridaven excitats com bojos. I també hi havia en Manel, la Conxita i en Narcís. I quan en Josep i en Francisco ja tenien els ulls envermellits per les llàgrimes, van contemplar amb perplexitat com de cop, per sobre dels seus germans petits, apareixia el cap d’en Louis, que també els saludava. I si haguessin pogut observar de prop el rostre sempre sever del tio Lluís de França, haurien vist amb sorpresa que també li relliscava una llàgrima.
Aquella nit van desembarcar a Marsella i es van poder abraçar per primer cop en moltes setmanes. L’endemà, a Reims, el besavi els va comminar a deixar enrere la guerra i a convertir-se en autèntics francesos. A continuació els va repartir a les diferents cases de la família: la Conxita i els bessons es van quedar amb els besavis, a la casa de la Rue Clovis; el pare i en Narcís van anar a parar amb la tia Yvonne, a la Rue Buirette; els dos grans, en Josep i en Francisco, van ser acollits a la Rue Condorcet per en Louis.