Final d’estiu a Aÿ

Aquell estiu del 1929 havien tornat de la Bretanya abans d’hora, a mitjans d’agost, perquè la Joana no es va trobar bé i va decidir que era millor tornar a casa i esperar que el doctor Raimond acabés les vacances. A Reims cada dia bufaven vents del sud que feien pujar més i més les temperatures i van haver d’aguantar un final de mes tòrrid, insuportable. Per la Mare de Déu d’Agost van arribar als trenta-set graus, els carrers de la ciutat es van buidar i la Yvonne va decidir traslladar-se a Aÿ i passar el que quedava d’estiu a casa dels Besserat.

La Joana va intentar protestar, però el besavi de seguida hi va estar d’acord, perquè preferia tenir-la lluny de Reims i de tot allò que alimentava les seves cabòries, sobretot de les amistats i de les hores de piano que l’animaven a pensar en una carrera de concertista a París.

Al jardí d’Aÿ la Yvonne llegia a l’ombra de les vinyes verges i les glicines de la pèrgola i cultivava somnis juvenils entre parterres de roses místiques, clavellines, begònies, margarides, gossos de colors, dàlies, clavells xinesos, clavells de poeta i rosers de totes classes i de tots colors. Li agradaven sobretot les roses de vermells foscos, perquè tenien un aire vellutat que li recordava els teatres i les sales de concerts.

Unes tanques ben retallades de boixos protegien les berbenes, els canaris i totes les espècies que s’arrossegaven per terra entapissant els parterres de colors vius, i també hi havia tanques de teixos a la banda dels rosers emparrats i de les campanetes que s’enfilaven als murs de pedra. En un racó del clos, a sota d’uns desmais frondosos i d’un avet blau majestuós, els Besserat hi havien fet un petit turó artificial i una cova de pedra, amb una bassa coberta de nenúfars de flors roses i blanques. A l’aigua hi creixien joncs, papirs i cues de cavall, i la Yvonne s’hi entretenia fins a l’hora de dinar espiant dos peixos vermells que sempre se li amagaven entre les arrels dels lliris d’aigua. Es passava hores amagada darrere de les roques, fins que els veia nedar i ella reia convençuda que un dia, al final, la seva presència ja no els espantaria.

Li agradaven aquells jardins de la Xampanya que a l’estiu agafaven l’aire dels jardins mediterranis. Hi trobava una placidesa molt gran i al mateix temps se sentia impulsada a deixar-se anar. Pressentia que la vida se li oferia plena d’aventures, com a l’Angèle, que vivia a Cassà, lluny de la influència familiar. I, sobretot, com a l’Hélène, la germana rebel que l’havia animat a arriscar-se, aquell dia de Cap d’Any que va fugir de Cassà i va anar a París a trobar-se amb en Joan Rich.

La Yvonne s’encantava amb les flors i a cada una hi descobria una fragància nova: unes vegades era l’olor dolça i enganxosa de les petúnies i d’altres l’aroma més fresca i seca de les clavellines. Quan flairava les olors, gairebé les mastegava i les associava a moments de la seva vida: el perfum intens de les roses vermelles li tornava a despertar el desig que la turmentava des de la nit de Saint Vincent a les caves Mercier; la dolçor embafadora dels gessamins, en canvi, li recordava els vespres plàcids i familiars de Cassà, quan seien a les voltes de can Paró i esperaven que s’aixequés una mica de marinada, abans d’anar a dormir.

Aquell estiu a Aÿ li va néixer el costum gairebé obsessiu de triar una olor diferent per a cada ocasió i sobretot per a cada viatge; una mania fantàstica, que la va acompanyar tota la vida i que a nosaltres sempre ens va estimular la fantasia, i ens la va fer imaginar en paratges exòtics i captivadors.

—Encara no he triat l’olor del viatge —deia quan havia de marxar uns dies de Reims. I corria a comprar un perfum acabat de descobrir, que sempre més li havia de recordar aquell viatge que potser només l’havia de portar a Suïssa, a les vinyes de la vora del llac Léman, però que potser també la faria arribar a les faldes del Vesuvi, a la Casbah d’Alger o a alguna plantació llunyana d’Indoxina.

Quan estava de viatge, al matí vaporitzava el perfum a la sortida de la dutxa i travessava l’estela per impregnar-se només d’un aire molt discret; al vespre, en canvi, se’n posava una gota a la nuca, a l’escot i als canells i deixava que les fragàncies s’anessin assentant lentament, fins que a la nit, a l’hora de les confidències s’imposaven les notes més torbadores. I sempre més, fins i tot molts anys després, si un dia es posava unes gotes d’aquell perfum, recordava les terres llunyanes i revivia hora a hora tots els paisatges, els gustos, els colors i les passions d’aquell viatge concret.

Només la Charlotte interpretava aquell joc d’olors, i quan endevinava en la Yvonne un rastre gairebé imperceptible de llimona sobre un cor de gessamins, narcisos i roses, ella també recordava el viatge que havien compartit uns anys abans al sud d’Itàlia.

—T’has posat Narcisse Noir. Fas olor de costa amalfitana!

Havent dinat, la Yvonne allargava les sobretaules amb Monsieur Besserat, que li parlava de ceps i de terres de guix, i experimentava el plaer de començar a entendre aquelles vinyes que l’havien atret des de petita. A mitja tarda, s’aixecava, travessava el jardí i no s’aturava fins a l’altra banda de la tanca dels cedres, a la zona de l’hort i dels fruiters.

De vegades abastava una pruna o una figa. La fascinava com aquelles fruites humils podien convertir-se en plaers tan delicats i li agradava imaginar el destí que Madame Besserat els donaria: les peres de Reims, molt perfumades, anirien a parar al forn; les de bec d’oca, més mantegoses, acabarien en un pot de confitura, i les blanquetes les serviria a taula, en un bol d’aigua fresca amb les prunes clàudies més tardanes i els préssecs de vinya. Les prunes blaves, que no acabaven de madurar mai, les assecaria al forn, per a l’hivern. Amb els gerds, les groselles i el cassís també en faria confitures i amb les pomes de tardor prepararia pots de compota o en faria una Tatin.

Al cap d’una estona, la Yvonne agafava al vol una d’aquelles prunes clàudies clivellades, que regalimaven un suc com la mel, se la menjava a mossegades petites i delicades i sortia per la porta del darrere, que donava directament als camps.

Cada tarda pujava a les vinyes, arrenglerades com jardins sobre els turons de guix, i contemplava de lluny les arbredes del Marne, esquitxades de verns i de desmais encara verdíssims, majestuosos sota la llum esplèndida de ponent, que arribava de la banda d’Épernay.

Després, baixava sense pressa, entrava al clos per la porta del darrere, travessava el jardí aspirant l’olor dels clavells de poeta, que sempre més associaria al millor estiu de la seva vida, i arribava a la casa eufòrica, just quan Madame Besserat feia dringar la campana des de la pèrgola i anunciava que el sopar ja estava a punt.