Una jove massa moderna

Només de casar-se, l’Angèle i en Joaquim es van instal·lar amb els sogres al petit château a la francesa que els besavis Nadal havien fet construir al davant de l’estació del tren. La casa tenia tres plantes, coronades per unes torres d’ornaments abarrocats, molt del gust de l’època, que avui segurament trobaríem exagerats. Estava rodejat de murs molt alts, que donaven un aire de misteri a tot el clos. S’hi entrava per la banda de l’estació i la portalada de ferro donava just al davant dels tres esglaons de la porta principal.

El jardí estava cobert de pedretes i tenia moltes plantes per donar verdor, com ara marqueses i esparregueres, però hi havia molt poques flors. Voltant la casa per l’esquerra, el camí de pedretes portava a la cuina i la carbonera. Per la dreta, s’eixamplava a sota de les escales de la tribuna, que no es feien servir mai. En una banda hi havia una peixera de pedra, que els avis van acabar buidant quan els nois van començar a tirar-hi pedres i van fer la vida impossible als peixos vermells, que van anar a parar al darrere de la casa, a un dipòsit d’aigua, just a sota d’uns cedres majestuosos que feien de tanca i separaven el jardí de l’hort. A l’altra banda dels arbres, hi havia una caseta d’eines, un molí de vent, el pou, l’estenedor i l’hort, amb una figuera de coll de dama i un caqui molt ben format, que donava uns fruits dolcíssims que duraven des de mitjans d’octubre fins després de Nadal.

Quan va inaugurar la casa, el besavi Manel Nadal, el pare de l’avi Joaquim, va estrenar unes sabates de xarol que feien un xerric molt estrident; la fressa era tan empipadora que va cridar l’atenció de tot el poble, que a partir d’aquell dia va batejar el besavi i la casa acabada d’estrenar: can Xerric. Va ser molts anys després, passada la Guerra Civil espanyola, que el casalot de l’estació va començar a ser conegut com a can Nadal, i només els vells de Cassà l’anomenaven encara amb l’antic malnom.

L’Angèle no es va entendre mai amb la sogra. Era independent i estava acostumada a manar, però a can Nadal no podia decidir res sense el permís de la besàvia Enriqueta, que també tenia un caràcter important. Eren dos galls en un galliner i no van tardar a picar-se. La sogra feia mala cara perquè l’Angèle fumava, conduïa, vestia massa moderna i intervenia amb criteri propi en les converses dels homes. I sobretot perquè treballava fora de casa i quan va tenir els dos primers fills, en Josep i en Francisco, els deixava a càrrec de la minyona.

Sortia de casa puntualment a les vuit del matí i deu minuts després ja era a la fàbrica i rebia les instruccions del seu pare sobre els comptes de l’empresa i la correspondència amb clients estrangers, que ella despatxava amb una eficàcia innegable. Tot això era en les temporades que el besavi passava a Cassà mentre la planta francesa estava en reconstrucció; quan en Francisco se’n tornava a Reims, la baba sortia del despatx, agafava el control de tota la fàbrica i la sogra ja no dissimulava la seva irritació. En Joaquim les escoltava i callava.

Quan l’Angèle sortia per la porta, la besàvia Enriqueta sempre remugava:

—Una noia casada no ha de treballar. Qui se’n cuidarà, dels nens, quan plorin?

—Si ploren ja he deixat un biberó preparat a la minyona.

Quan baixava a Cassà, el besavi cultivava les relacions amb els pares d’en Jo i aviat els va agafar simpatia; trobava que els Nadal eren senyors i n’admirava l’èxit com a comerciants. Però en les disputes domèstiques sempre es posava de part de la filla.

—Què has menjat? —preguntava a l’Angèle quan tornava al despatx havent dinat.

—Escudella, com sempre —contestava ella amb un deix irònic—. Ja saps que sempre mengem caldo o escudella, excepte el dijous, que hi ha macarrons, i el diumenge, que és el dia de l’arròs.

—I no has menjat cap bistec, ni bou ni vedella? —insistia ell.

—No, pare, aquí no en mengen mai, de bistecs —contestava ella, ara ja completament enriolada.

—C’est con, ces espagnols! —protestava indignat el besavi, com si ell no hagués nascut a Cassà. I cridava la minyona, que trastejava a la cuina, just al damunt del despatx, perquè la casa i la fàbrica formaven una unitat indestriable.

—Faci un bistec a l’Angèle. En aquest país no n’aprendran mai, de menjar!

I mentre esperaven el bistec, li dictava una carta.