Les catalans

Es va despertar de fosc i va saber que ja navegaven, perquè el Verge de Montserrat es movia de mala manera, l’estómac se li va regirar i va haver de sortir a coberta. Es va repenjar a la borda, concentrat a veure desfilar la silueta fosca d’un litoral que amb prou feines reconeixia i quan clarejava li havia marxat el mareig. Acabaven de passar el golf de Roses i una punta que va suposar que era el cap Norfeu. El vaixell es va començar a separar dels penya-segats. Quan feia una bona estona que navegaven mar endins encara no havien perdut del tot de vista la costa. En Francisco es va cansar d’aquella immensitat i del ritme monòton del vaixell i va tornar a la bodega. Va obrir el mundo amb les seves coses i es va acostar a la cara el carrac del pare, per ensumar-lo; després va agafar Le Comte de Monte-Cristo i va tornar a coberta. Va seure en un fardell de suro al cantó de la caseta de popa i va obrir el llibre a l’atzar:

«A cent passes de l’indret on tots dos amics, amb les mirades clavades a l’horitzó i parant l’orella, es bevien l’escumejant vi de La Malgue, s’elevava, darrere un turó pelat i rosegat pel sol i pel mestral, el barri dels catalans. Un dia, una colònia misteriosa va sortir d’Espanya i va anar a raure a la llengua de terra on encara es troba actualment. No se sabia d’on venia aquella gent, que parlava un idioma desconegut. Un dels caps, que entenia el provençal, va demanar al municipi de Marsella que els donessin aquell promontori àrid i pelat en el qual, com els mariners antics, acabaven de treure de l’aigua els seus vaixells. Van concedir-los la petició, i, tres mesos després, al voltant de les dotze o quinze embarcacions amb què havien arribat aquells gitanos del mar, s’aixecava un poblet».

Cada cop estava més sorprès. Gitanos del mar? De qui coi parlava Alexandre Dumas? Va veure el mariner que la tarda abans l’havia renyat a la barca, al port de Sant Feliu, que ara feia nusos estintolat contra el pal de mitjana, i va admirar l’elegància amb què movia les mans, com les dones quan triaven taps a l’entrada de casa. Anava despullat de cintura cap amunt i mostrava la pell ennegrida pel sol, banyada per una capa molt fina de sal, com un tel blanquinós. Aquelles últimes hores a bord li havia admirat una força sorprenent, salvatge. Potser sí que era agitanat, però projectava una dignitat inqüestionable. Va tornar al llibre:

«Construït d’una manera estranya i pintoresca, mig moro i mig espanyol, és el que veiem avui habitat pels descendents d’aquella gent, que parlen la llengua dels seus pares. Al cap de tres o quatre segles, continuen fidels al petit promontori sobre el qual s’havien llançat com una bandada d’ocells marins, sense barrejar-se gens ni mica amb la població marsellesa, casant-se entre ells i conservant els costums i el vestit de la mare pàtria de la mateixa manera que n’han conservat la llengua».

Va tornar uns fulls enrere i va buscar el títol del capítol: «Les catalans». El va rellegir de dalt a baix, intentant recordar la impressió que li havien fet aquelles pàgines quan les havia llegit amb el senyor Forns, però no les recordava. Ara el desconcertaven. Ningú no li havia dit que hi havia catalans pobres i mal considerats en algunes barriades de grans ciutats franceses com Marsella. Atrapat pel tomb inesperat de la història, el besavi va llegir d’una tirada fins a la declaració d’amor de Fernand, un jove pescador català, enamorat de la seva cosina Mercedes, que el rebutja perquè està compromesa amb Edmond Dantès, l’heroi de la novel·la. Quan se n’adona, el pescador fa un gest de ràbia i la noia intenta calmar-lo:

«El comprenc, Fernand: es girarà contra ell perquè jo no l’estimo a vostè. Creuarà el seu ganivet català amb el punyal d’ell! Què en traurà? Perdre la meva amistat si acaba vençut o veure-la transformada en odi si surt vencedor. Cregui’m, buscar brega a un home és una mala manera d’agradar a la dona que l’estima».

Va seguir llegint tot el dia pressentint la traïció de Fernand. Quan va deixar el llibre, encara estava desconcertat.

—I si jo també acabo en una barriada de pobres catalans? O en una barraca com la Mercedes? I si em torno fals i traïdor com Fernand? I si també em barallo a ganivetades? —va escriure aquell vespre el besavi Francisco en el seu diari. I per primer cop les pàgines de la llibreta d’aigües negres i blaves deixaven entreveure alguna incertesa.

Després devia pensar en la determinació del comte de Montecristo i en els tresors que encara havia de descobrir, perquè per primera vegada des que havia sortit de Cassà es va sentir en pau i es va quedar adormit com un soc, estès a coberta; fins que l’endemà al matí el van cridar:

—Va, que ja som a Seta i encara se t’escaparà la gavarra que t’ha de dur a Tolosa.