El pis de París

La besàvia Joana va tardar un any a tornar a tenir notícies de l’Hélène. Només els preparatius del casament de l’Angèle li feien passar la tristesa d’aquell hivern sola a Cassà, mentre el besavi s’instal·lava a la Xampanya per mirar de mantenir la xarxa de clients. El dia de Reis del 1918 va rebre la carta d’un amic de la família que s’havia entrevistat a París amb la filla repudiada.

Chère Madame, a petició d’en Cisco, us passo comptes de la visita que vaig fer a l’Hélène. Ara per ara, viu a casa de les noies Valentin, en un apartament on ella té la seva pròpia habitació, i hi fa els àpats amb en Jean, que treballa en una fàbrica de municions. Vaig intentar fer-li veure des de tots els prismes l’error que vol cometre i l’equivocació que va ser fugir de la manera com ho va fer. Em va respondre que la cosa no podia acabar de cap altra manera i que tot el que se li pugui dir no servirà de res: coneixeu millor que jo el seu caràcter, per la qual cosa la seva resposta no us sorprendrà, de la mateixa manera que no em va sorprendre a mi mateix. Em va dir que pensa casar-se d’aquí a un mes i que treballarà fent classes d’espanyol, i quan li vaig aconsellar d’esperar almenys alguns mesos, per donar-se un temps de reflexió, em va contestar que des de fa tres anys ha tingut temps de sobres per reflexionar. En resum, quan la vaig deixar li vaig dir que, malgrat la bestiesa que es disposa a cometre, tindrà la porta de casa nostra sempre oberta; estimo que per a ella i per a tots vosaltres és millor que no es trobi abandonada i sola al món, en aquesta França convulsa: segurament vindran temps en els quals ella necessitarà un suport o un consell que potser escoltarà millor que no ho acaba de fer.

És un final d’any ben trist; deixeu-me desitjar-vos que el 1918 vagi millor i que sigui l’any que ens aporti pau i victòria, la qual cosa ens permetria finalment de retrobar-nos tots a Reims. Desitjo a l’Angèle que no pateixi per res del que acaba de passar i que sigui aviat la bonne petit femme del seu promès Joaquim. Coratge, doncs, estimada Madame Oller, i rebeu el testimoni d’amistat de la meva dona, que sovint pensa en vós i us assegura el seu afecte més cordial.

Obligat, abnegat,

Ernest Kiefer.