Al banquet

Van baixar de la pineda per darrere del pou i van saltar el rec que els jardiners mantenien en estat natural, ple de canyers i d’atzavares. Tots dos capellans s’havien tret l’alçacoll i s’havien descordat dos o tres botons de la sotana. La suor els regalimava coll avall. Quan van entrar al menjador del Rocafosca per presidir el dinar, les sotanes tenien tot de taques blanques de sal, a les aixelles i a l’esquena. L’avi Joaquim es va acostar a mossèn Narcís.

—De què parlàveu tanta estona amb el tio de la Montse?

—L’he advertit de tota la gent que li vol mal, perquè ajuda a escapar famílies jueves que arriben a Girona fugint dels nazis i aquí cauen en mans de la policia del règim; si els entreguen a la Gestapo, acaben als camps de concentració. A molta gent no li agrada que ajudi els jueus i comencen a buscar-li problemes, encara que als campaments juvenils ha fet alguns amics falangistes, que de moment el protegeixen.

Mossèn Narcís sabia de què parlava; havia llegit al bisbat de Girona una còpia de l’informe del secretari del governador civil que demanava represàlies contra mossèn Fernando: «El capellán de las FET y de las JONS, Fernando Forns, es un destacado separatista antes de la guerra, tanto que de él se dice que, cuando la Dictadura, siendo entonces estudiante de los últimos cursos, se ciscó materialmente en la Bandera Española. Suponiendo que se haya convertido, lo cual no es probable, no es justo ni decoroso que ocupe tal cargo un sujeto de tales antecedentes, habiendo otros sacerdotes buenos patriotas que podrían ocuparlo».

—Fas bé de dir-li que sigui prudent —va insistir l’avi Joaquim—. Les coses cada dia són més complicades i encara ningú no sap com acabarem.

—També estaria bé que en fóssiu vosaltres, de prudents! Mossèn Fernando diu que els aliats han posat el teu nom i el d’en Louis entre els que incompleixen l’embargament als alemanys.

—D’on ho ha tret?

—L’hi han dit directament a l’ambaixada britànica de Madrid. Té tractes amb totes les ambaixades per això dels jueus…

—És injust i estic convençut que a l’ambaixada entendran les explicacions que els hem enviat. Subministrem taps als industrials de Reims que fa dos anys van respondre positivament quan en Francisco Oller va reactivar la fàbrica de Cassà després de la nostra guerra: molts dels grans productors de la Xampanya són alemanys o tenen capital alemany a les caves, però nosaltres no els podem girar l’esquena després de tot el que van fer pel meu sogre i per la Maison Oller.

—Mossèn Fernando no hi estaria d’acord. Diu que els alemanys tenen un pla per exterminar els jueus d’Europa. Qualsevol gest de normalitat afavoreix els seus projectes abominables…

—A Reims també fem el que podem per ajudar els jueus vinculats a la fàbrica, però els xampanyers no tenen res a veure amb els nazis.

La conversa va quedar interrompuda per l’aparició sobtada d’en Josep Puig-Riera, que s’acostava a saludar-los.

—Mireu si me l’estimo, en Manel, que he vingut al seu casament i no vaig anar ni al meu!

L’amo de can Pallés, la foneria més gran de Girona, escandalitzava la societat gironina perquè vivia en parella sense haver passat per l’església. Tenia tan mala fama que, abans de casar-se, la baba Teresa va obligar l’avi Pepitu a renyir-hi. Quan en Puig-Riera passejava per Girona amb la seva amistançada, una filla de guàrdia civil guapíssima i molt més jove, tothom es girava a mirar-los: els homes, amb una enveja mal dissimulada; les dones, amb la por que aquella exhibició descarada servís d’exemple als seus marits.

Quan en Puig-Riera va morir, la societat benpensant de Girona va propagar una versió cruel de les seves últimes hores: mentre el bon home agonitzava al llit, la filla del guàrdia civil, asseguda al capçal, li acostava els llavis a l’orella i repetia:

—Això se t’acaba, t’estàs morint. Em sents, Josep? T’estàs morint. T’ha arribat l’hora.

I tots, ells i elles, quedaven reconfortats pel patiment final de l’home que els havia refregat per la cara la seva felicitat llibertina.