Cols de Brussel·les

Dues cadenes de muntanyes paral·leles, coronades de pics i de turons, empresonaven una vall estreta i profunda, amagada entre les dues serralades. Pel centre hi corria un riu alimentat per les escorrenties de les dues serralades, estripades de dalt a baix per tot de rieres i torrents, com dues espines de peix. A ponent, en canvi, la muntanya queia suaument cap a la plana i s’obria cap a grans extensions de camps i d’arbredes. I per l’extrem de la vall, el riu sortia a la plana i es deixava anar mandrós i tranquil pel mig dels pollancres i les cases de pagès.

Un xic abans d’arribar al riu, el suro feia un replec més torturat, com una cova, i l’avi Joaquim hi va col·locar els pastors i els xais que pasturaven. Els va anar deixant, un a un, estirats damunt de la molsa que havia baixat dels boscos de Santa Pellaia i es va enretirar per contemplar l’efecte que feien la berenada i el riu al peu d’aquelles dues serralades de suro que emmarcaven el pessebre de la casa de l’estació.

—És com la Verneda quan baixa de les Gavarres, però també podria ser el Freser quan surt de la vall de Ribes —va dir, satisfet, l’avi Joaquim, i el pare va aprofitar per acostar-se a la taula i col·locar l’àngel damunt de la cova, recolzant-lo en un petit replec del suro.

—Mira que n’ets, de criatura, Joaquim! —va rondinar la baba Angèle, que acceptava de mala gana tot l’enrenou del pessebre i no acabava d’entendre que l’avi es pogués passar tota la tarda plantant puntes de bruc per simular els horts i les arbredes de les Gavarres i encara menys tot aquell escampall de molsa, terra i paper de plata que s’acumulava al terra del rebedor. Ella ja havia penjat les espelmes i les campanetes a l’arbre de Nadal del menjador i no havia fet cap porqueria.

—Mira, mamà, al riu hi ha ànecs i una dona que renta… —van cridar-li els bessons, quan la baba Angèle ja havia entrat a la cuina a donar les instruccions per al sopar.

—Quan la mamà surti de la cuina aneu a demanar unes quantes cols de Brussel·les a la Rosita; les plantarem en aquest camp —va dir en veu molt baixa l’avi, mentre amb un dit anava marcant els solcs que dos bous de fang llauraven parsimoniosament damunt de la terra sorrenca que havien escampat entre la molsa.

L’avi encara es va entretenir aguantant dos trossos de suro, l’un contra l’altre, per formar la cova del naixement, que havia de ser més alta i més gran que la dels pastors. Els bessons van anar plantant les cols: en Jordi una mica desordenadament, en Lluís en rengles rectíssims. El pare va col·locar les gallines al voltant del paller i va amagar tres o quatre conills per la carena més alta, que l’avi havia cobert de trossos de molsa blanca, com si fos nevada.

Després, la baba va cridar a sopar i van plegar just quan la Rosita sortia de la cuina amb la sopera i els dedicava una mirada plena de retrets per la porqueria que havien escampat i que ella hauria de recollir abans de pujar a dormir.