Persianes mallorquines

Feia dies que a mitja tarda l’avi Joaquim es tancava al despatx i s’asseia a la taula de treball després de regular les persianes mallorquines per barrar el pas a la llum i assegurar-se una mica de ventilació creuada. L’avi era expert en les persianes i sabia gestionar amb destresa els llibrets per obtenir-ne les millors transparències i els corrents d’aire més suaus. Darrerament hi havia trobat una ocupació que l’entretenia i li feia més suportable la monotonia de la jubilació.

Al matí, després d’esmorzar, tancava les persianes i els porticons de llevant i obria de bat a bat les finestres que donaven a ponent; a migdia, abans de dinar, abaixava la inclinació de les mallorquines de ponent i encara mantenia tancades les que estaven orientades a l’est, reescalfades pel sol del matí. Havent dinat, manipulava amb delicadesa el joc de persianes per aconseguir la foscor necessària per a la migdiada, que sempre feia amb la boca ben oberta; li agradava endormiscar-se a poc a poc, mentre escoltava des de la penombra les veus dels qui passaven pel carrer, com si estigués en un confessionari. I així tot el dia, fins que al vespre obria totes les finestres de bat a bat, per estimular una bona ventilació creuada amb la qual combatre la xafogor d’aquell agost insuportable.

Feia dies que escrivia notes inconnexes, només per anar refrescant la memòria dels seus anys a la fàbrica Oller. Finalment es va decidir a posar per escrit les seves emocions i va redactar una carta plena de planys i de retrets que, segurament, anaven dirigits a ell mateix, més que no pas a la destinatària de la carta.

Estimada Angèle,

Encara no era pas acabada la primera guerra europea quan el setembre del 1918 va tenir lloc el nostre casament. En aquells moments, cremada la fàbrica de Reims, la casa Oller s’organitzava a Cassà amb mires al futur. Tu, Angèle, ajudaves el teu pare amb activitat i entusiasme. Les circumstàncies eren difícils: la instal·lació de màquines s’eternitzava, els transports eren escassíssims, hi havia dificultats de tota mena.

Més endavant, amb el naixement dels nostres primers fills i acaparada pels afers domèstics, ja no vas poder col·laborar amb el teu pare.

Va ser aleshores quan se’m va proposar d’entrar a la casa Oller, on se’m va dir que tindria una situació i un futur millor. I no se’m va dir pas si seria per deu anys o per cent! Vaig trobar molt natural la proposició, ja que el nostre destí era viure a Cassà, i no era pas així per als altres germans Oller; ni per a l’Hélène, que acabava de marxar a París, ni per a en Louis ni la Yvonne.

Vaig acceptar, doncs, renunciant al negoci de casa meva, en el ram del suro, que no deixava de tenir possibilitats a causa de les moltes i velles relacions que teníem en els llocs de producció. Han estat molt nombrosos els industrials que, amb menys tradició, han obtingut bons resultats amb els negocis surers. No deixo de recordar també que, en prendre aquella decisió, el meu pare em va fer remarcar que no oblidés mai el valor i els avantatges que una total independència té en la vida de tot home.

Són quaranta anys els que he col·laborat amb la casa Oller sense cap fracàs, que jo sàpiga, i sense haver fet mai un mal ús de les atribucions que em van ser atorgades. He complert les funcions del càrrec amb honradesa, bona voluntat i eficàcia. Em sembla que puc dir, justificadament, que també Cassà ha contribuït a la prosperitat de l’empresa.

Quan l’any 1948 se’m va comunicar que la gerència se’m prorrogava només per cinc anys més, vaig tenir una gran sorpresa i decepció. Allò va motivar aquella situació tibant, la intervenció d’en Narcís, el meu germà capellà, i l’arbitratge del notari Montagud, una tragicomèdia absurda a la qual a hores d’ara encara no sé pas trobar explicació. Arribat el final de l’any seixanta, que finalment se m’havia fixat com a darrer termini de la gerència, se’m va separar totalment i definitivament de la casa i, per tot consol, se’m va manifestar que als meus anys ja era hora de portar una vida tranquil·la i de repòs.

Amb els antecedents exposats no hi havia pas dret a la meva separació: era lògic i normal que jo formés part de la casa Oller fins a la meva mort; no devia ser pas difícil de trobar una forma honorable de continuïtat. No se m’ha tingut, doncs, la consideració que mereix tot empleat honrat amb tants anys de servei, i molt menys encara la consideració de tots els vincles familiars que ens lligaven.

És per això que aquesta disposició tan arbitrària m’ha produït un disgust que res, ni el pas dels anys, no em podrà fer oblidar i que no podré superar mentre visqui.

Cassà de la Selva, desembre del 1963.

Quan va acabar la carta, va notar que tota la casa feia pudor de suro cremat i va córrer a tancar les persianes.

S’estava posant de moda l’aglomerat negre per aprofitar el suro pelagrí, el de la primera pela, com a aïllant, i a Cassà s’hi acabaven d’instal·lar en poc temps quatre fàbriques: Garriga i de Puig, a la carretera de la Bisbal; Reliable, a la de Caldes; Isoladora, al camí d’Esclet, i una mica més tard, Germans Berna, al camí del Remei. Hi havia una fàbrica a cada entrada del poble, de manera que, bufés d’on bufés el vent, sempre es respirava aquella pudor tan desagradable del suro ennegrit pel vapor; era una pudor espessa, de bosc acabat de cremar, que impregnava la roba i els pulmons. Res a veure amb l’olor manyaga del suro bullit només per ablanir i fer flexibles les pannes abans de treballar-les, l’olor que sempre havia portat els experts a dictaminar que «el suro no fa olor» i que per això és adequat per taponar els recipients de líquids sense contaminar-los.

Les fàbriques d’aglomerat prosperaven gràcies a l’exportació, sobretot als Estats Units. Els que hi treballaven deien que treballaven als mascarins, perquè sortien sempre emmascarats per l’aglomerat negre, que, a més, escampava volves de suro cremat per tot el poble. Les dones no podien estendre la roba a l’aire lliure si no la volien recollir empastifada d’aquelles volves fastigoses que de vegades també es colaven a les cases i empudegaven tots els racons; i quan anaven a dormir també en trobaven als coixins i als llençols.

L’enrabiada de l’avi Joaquim no li va alterar el caràcter. Al contrari, va dulcificar encara més la seva bonhomia i va cultivar la seva vida interior, que sempre li havia reportat grans satisfaccions; a parer seu, els francesos de la família no hi entenien gens, en espiritualitat i en filosofia. Però es va tornar una mica més càustic. Quan va morir l’avi Pepitu Farreras, els avis Nadal van baixar a Girona a donar el condol a la baba Teresa i a la mare. Quan marxaven, l’avi Joaquim, sempre tan discret, va sorprendre la baba Angèle:

—La Maria Teresa ha passat realment a millor vida!