En Jo

Acostumada a l’austeritat dels besavis, l’Angèle no va tenir problemes per adaptar-se a Cassà. S’estava amb l’Agnès, esperant que s’acabessin les reformes de la casa de la carretera. Els primers dies l’ofenia l’olor de col bullida de la casa, perquè a l’escudella de la tia hi havia més col que res, i en feia cada dia. Al vespre, quan tornava de la fàbrica, els carrers tenien la fortor del sopar que es barrejava amb l’olor del suro bullit, i era com si a tot el poble no es mengés res més que aquella escudella amb molta col i molt poc tall. A Reims, els carrers no feien olor de menjar, o potser no s’hi havia fixat mai.

Quan ja feia un mes que vivia a Cassà, una tarda va descarregar una gran tempesta, i quan van sortir de la fàbrica en obres, van veure que el torrent que passava a tocar de can Paró s’havia desbordat i l’aigua havia convertit la carretera en una riera. Van tornar a casa pel centre, per les Barraquetes, la plaça de la Coma i el carrer Major. Després van trencar per la capella del Roser i van baixar per darrere, arrambats als murs de l’església. Caminaven de pressa, i quan van tombar al carrer d’Avall, un vent fredíssim els va fuetejar la cara i l’Angèle va sentir de lluny l’olor del caldo de l’Agnès, que per primera vegada va associar al confort d’arribar a casa. Ben mirat, la casa de l’Agnès era neta, endreçada i d’una dignitat inqüestionable. I era la casa on havia nascut el seu pare.

Només trobava a faltar les amigues i les passejades pels Boulevards i per la Place Drouet-d’Erlon. L’Agnès tenia tres filles: les dues grans, l’Elena i la Maria, eren de la seva edat, però eren molt mongívoles i no es relacionaven gaire; la petita, la Rosita, tot just acabava de fer disset anys. L’Angèle no va adoptar mai el color negre de les cosines i de les noies de Cassà; sempre vestia amb colors vius i es feia notar.

Vuit dies després de l’incendi de la fàbrica, la besàvia Joana, l’Hélène i la Yvonne van viatjar a Cassà i es van instal·lar a la casa nova, que estava a punt d’inaugurar. Només d’arribar, les noies Oller es van començar a fer amb els Trincheria i els Figueres Oller, que eren parents de lluny. I quan l’Angèle va poder entrar a les primeres cases que no feien olor de col bullida va tenir noves decepcions: ara l’ofenia la fortor rància i viciada dels cosidors on es tancaven a xerrar les dones, mentre els nois i els homes es quedaven a la sala. Si les convidaven a berenar, mai no servien te, sinó xocolata o llimonada, que a l’Angèle no li agradaven. I sobretot se sentia estranya perquè la besàvia Joana li havia prohibit fumar quan eren fora de casa.

Al cap de poques setmanes, a les franceses ja les havien convidat a totes les cases bones de Cassà. Tres noies solteres acabades d’arribar de Reims eren una novetat excitant fins i tot per a les famílies que tenien fills que parlaven idiomes i que passaven llargues temporades estudiant a l’estranger. Els grans hi veien possibilitats d’aparellament per als seus propis fills; els més joves pensaven que una cosa era conèixer de lluny les noies de París, de Londres o de Ginebra i una altra de molt diferent tenir-les a casa, en versió original i per triplicat.

Els Figueres vivien en una gran casa modernista del carrer Major i tenien cinc noies; la gran tocava molt bé el piano i, com que l’Angèle tenia bona veu, feien duets a les vetllades que hi organitzaven els dijous a la tarda. Per la part del darrere la casa tenia unes reixes modernistes, amb fulles de figuera molt ben treballades, en honor del cognom familiar. Servien per separar el jardí de la fàbrica de taps, que tenia més de cent treballadors i una delegació molt reputada a Nova York, que ocupava un bloc sencer a Wall Street. A l’altra banda de la reixa hi havia un porxo amb el bullidor i cinc traus per guardar el suro humit, una pràctica molt de moda a l’època, que mantenia les pannes flexibles però que provocava un regust de florit molt desagradable. Més enllà hi havia les botigues, l’espai on treballaven els carradors i els triadors, amb grans finestres que donaven la llum necessària per a les feines més delicades.

A les botigues, un lector llegia històries als operaris, que l’escoltaven atentament mentre repetien de manera mecànica els gestos que havien après des de petits. Un cop per setmana, els dijous, a mitja tarda, la lectura quedava interrompuda per les notes del piano de les Figueres, que s’escapaven per les finestres de la casa i s’escampaven per la fàbrica organitzant un sarau considerable: els homes feien bromes malicioses i les dones somiaven que algun noi les treia d’aquella sala i les portava a les estances de dalt, que tenien uns revestiments molt elegants, de melis vermell de Crimea, que a l’Angèle li recordaven la mansió dels Duprés, a Rilly-la-Montagne.

En una d’aquelles vetllades musicals, l’Angèle es va fixar per primer cop en en Joaquim, el fill gran de can Nadal, que era elegant, havia estudiat a Ginebra i havia viatjat per mig Europa acompanyat dels col·legues de curs, tots fills de multimilionaris. En Joaquim —el meu avi patern— vestia com un dandi, jugava a tennis, conduïa, tenia conversa, parlava idiomes, era encantador amb les noies i en aquella època es feia dir Jo.

Aquelles primeres tardes a Cassà, l’Hélène seguia més continguda del que era habitual i li costava integrar-se en les converses. La Yvonne, en un racó, també s’ho mirava de lluny, i reia i trobava a faltar les amigues franceses. L’Angèle, en canvi, estava encantada. Quan en Jo se li va declarar, va oblidar de cop els Duprés i la casa de Rilly; al cap de pocs dies va anar a veure la besàvia i li va dir molt categòrica:

—Has d’escriure al pare i demanar-li el consentiment; els Nadal ens convidaran abans de l’estiu per oficialitzar el prometatge.

L’Angèle no ho sospitava, però el besavi ja feia dies que tenia notícies que el jove Nadal la festejava; s’havia informat a consciència i no veia cap problema a emparentar-se amb un dels principals proveïdors de suro dels grans tapers de l’Empordà: els Nadal compraven amb anys d’antelació la producció sencera de suro de grans propietaris de Castelló i d’Extremadura i quan ningú no tenia suro de qualitat ells sempre podien pelar; i ells mateixos també eren fabricants de taps a Girona, en un edifici de la carretera de Barcelona que molts anys després es va convertir en col·legi femení de les monges carmelites.

Quan va rebre la carta de la Joana, el besavi estava encantat i va decidir presentar-se a beneir personalment el prometatge. Era la primavera del 1916 i tornava al poble per primer cop en trenta anys.