Els tios de França

A casa sempre hi va haver els tios, que eren els germans del pare —en Josep, en Francisco, la Conxita, en Narcís, en Jordi, en Lluís i la Mariàngela— i els tios de França, que eren els germans de la baba Angèle i que, per tant, eren els nostres oncles avis: la tia Hélène, el tio Louis i la tia Yvonne. Els francesos vivien a Reims, però venien un parell de cops l’any a Cassà i a la Fosca, per visitar la família i per estar al corrent del negoci, perquè la fàbrica catalana sempre va ser més productiva i va donar més beneficis que la planta francesa.

Des que havia acabat la guerra, els visats es donaven amb moltes restriccions i en Louis va demanar a l’avi Joaquim que li trobés algun industrial de renom que l’avalés davant de les autoritats franquistes. L’avi Joaquim va escriure a Manuel Raventós:

Cassà de la Selva, 2 de juliol de 1942.

Molt distingit senyor i amic Manuel Raventós.

Segons em té manifestat el meu cunyat, el senyor Louis Oller, resident a Reims, el consolat espanyol a París exigeix ara a tots els súbdits de nacionalitat francesa un informe favorable, facilitat per la Dirección General de Seguridad, de Madrid, per autoritzar-los l’entrada a Espanya. Per a tal fi cal citar dues o més persones que garanteixin la personalitat de l’interessat. En Louis i jo mateix hem pensat en vostè per tal que pugui donar referències de la seva persona. Li agrairíem sincerament que, si és consultat, vulgui tenir l’amabilitat de donar-li suport perquè pugui fer aquest viatge en companyia de la seva esposa, Suzanne Chapuis Chervuys. El desplaçament els és ara mateix de gran interès. Agraït un cop més per les seves múltiples atencions, el saludo molt atentament i quedo a la seva disposició.

Joaquim Nadal.

La resposta del patriarca Raventós des de Sant Sadurní només va tardar cinc dies:

Benvolgut senyor i amic Joaquim Nadal, successor de Francisco Oller.

Acuso rebut de la seva estimada carta del 2 del corrent i, en correspondència, em plau manifestar-li que serà per a mi molt agradable donar immillorables informes i constituir-me en garant del seu cunyat Louis i de la seva senyora esposa, si sóc convidat a fer-ho per part de la Dirección General de Seguridad. Amb aquesta data transmeto una còpia de la seva carta a la nostra casa de Barcelona, per si la consulta s’hagués d’evacuar en aquella sucursal. Desitjant que als senyors Oller els vagi tot molt bé i tenir aviat el gust de saludar-los, m’ofereixo, de vostè afectíssim,

Manuel Raventós.

En Louis i la Suzanne van obtenir el visat sense més complicacions i van organitzar el seu primer viatge a Cassà des del final de la guerra espanyola. Quan va saber que venien els francesos, la baba Angèle es va posar tan nerviosa que tres o quatre dies abans ja va començar a donar ordres a la Rosita i a alliçonar la mainada.

—No em feu quedar malament! —els va ordenar abans d’enumerar una llista llarguíssima de normes de politesse i de costums francesos. La baba era rigorosa i inflexible, però en vigílies d’aquelles visites era ella la que es mostrava insegura i acabava suplicant als fills un comportament digne de la família Oller.

—Abans de seure renteu-vos bé les mans i recordeu que no s’han de posar els colzes a la taula —va repassar, de cares al dinar del diumenge, l’únic que els petits podien compartir a la taula dels grans—, i sobretot no arribeu al menjador més tard que els tios. I no parleu si no us pregunten!

Només de tornar a Cassà, després de la guerra espanyola, l’avi Joaquim i la baba Angèle havien deixat can Paró i s’havien instal·lat al petit château de l’estació que havien heretat a la mort del besavi Manel i la besàvia Enriqueta. A can Nadal, la baba s’aplicava a recuperar l’autoritat sobre els fills, debilitada a causa dels tres anys d’excepcionalitat i descontrol de la guerra. Les estretors de l’època li havien exagerat la tendència a la severitat: primer de tot va restablir els horaris; després va imposar una higiene escrupolosa; a continuació, va reinstaurar un règim alimentari sobri i sense capricis, i, finalment, va reintroduir les lliçons pràctiques d’urbanitat.

—Manel, els colzes fora de taula! Lluís, l’esquena més dreta! Jordi, fes el favor d’eixugar-te els llavis amb el tovalló abans de beure!

Amb les privacions de la guerra també s’havia tornat extremadament austera i curosa amb tots els béns materials, molt especialment amb la roba. Quan les sabatilles d’estar per casa es gastaven, deia que sempre hi havia un peu que tenia més desgast que l’altre i ordenava a la Rosita:

—Canviï les soles de peu; encara duraran una temporada.

Quan els nois van créixer, es passava hores sargint-los els mitjons o repassant-los els vestits; cada setmana raspallava amb gasolina les seves americanes i les de l’avi Joaquim: s’hi posaven amb la Mariàngela a primera hora del matí, a la tribuna del menjador, i es podien estar fregant colls i punys fins a l’hora de dinar.

La tribuna era el racó més confortable de la casa. El sol hi tocava de ple des del migdia i projectava sobre l’estança els colors vius dels vidres emplomats. Quan el sol es ponia, en canvi, la tribuna era freda i a l’hivern havien de córrer a tancar les portes per aïllar el menjador. Les portes corredisses sovint es bloquejaven pel seu propi pes i s’havien de polir per fer-les lliscar més suaument. Quan l’avi Joaquim s’aixecava de la butaca per tancar, els nois ja reien perquè sabien que els repetiria les paraules que de petit havia sentit dir al seu pare, dirigides al fuster que venia a polir-les:

—Compte, Jaume, que llepant llepant ens deixaràs sense portes!

La baba es trobava entre dos mons. Era tan francesa que quan passava la frontera, camí de Perpinyà, cantava La Marsellesa amb un entusiasme que deixava estupefactes els guàrdies civils i els gendarmes de la duana; els acompanyants sempre temien que els policies s’ho agafessin com una provocació. Aprofitava qualsevol excusa per passar-se a parlar en francès. Quan demanava un cafè amb llet en alguna cafeteria de Barcelona, sempre aclaria: «Le café, bien chaud!».

S’havia acostumat tant a deixar anar discursos en francès per remarcar els seus orígens que de vegades a França invertia els papers. Demanava un cafè amb llet en un francès impecable i al final cridava «¡El café, bien caliente!», provocant la perplexitat dels cambrers.

Però els seus fills eren tots catalans i la baba Angèle no estava disposada que semblessin més mal educats que qualsevol dels membres de la família de Reims. De manera que quan venien els francesos ella patia i el pare i els seus germans tremolaven, perquè mentre durava la visita els jocs quedaven suspesos, es prohibien radicalment les corredisses i havien d’evitar com fos les entrades i sortides de la casa. I si a algun nano se li acudia demanar permís per a alguna cosa, la sola presència dels parents provocava una resposta contundent de la baba:

—Non!

—Però, mamà…

La rèplica acabava sempre amb la humiliació afegida dels comentaris d’algun dels tios de França:

—Mais, voyons! Tu est pas intelligent… —intervenia qualsevol d’ells, mentre tots els altres observaven amb una mirada de desaprovació.

La vida normal quedava limitada a la cuina, al territori governat per la Rosita, que els tios de França només trepitjaven el primer dia per saludar la minyona i preguntar-li per la salut.

—Si jo no us crido, no entreu al menjador ni a la tribuna —ordenava la baba. I ells ho agraïen, perquè, un cop fets els petons de benvinguda i agraïts els regals que els portaven, corrien cap a la cuina o sortien al jardí per la porta del darrere, la que donava a la carbonera. Exactament igual que fèiem nosaltres molts anys després, cada diumenge, quan anàvem a visitar els avis de Cassà i l’única francesa que quedava a la casa era precisament la baba Angèle, que ens esbroncava si corríem pel jardí, perquè li desordenàvem les pedretes del camí que acabava de rasclonar.

Els tios de França sempre portaven regals. El pare i els seus germans ho celebraven com si arribés el Père Noël o com si fos el dia de les étrennes, perquè tot el que tenien de rígids també ho tenien de generosos i d’esplèndids amb els nebots. Quan viatjava a Reims, per visitar-se amb el doctor Raimond, la besàvia també carregava coses de menjar per a la baba Angèle, sobretot patés, xocolates i pots de bisque d’homard o de poule au pot; i també les darreres novetats per al parament de la casa i petits electrodomèstics que a Catalunya encara no es trobaven.

Més endavant, quan els pares ja s’havien casat i havien començat a tenir una família nombrosa, si els tios de França ens visitaven a la Fosca, també portaven tota mena d’obsequis, sobretot la Yvonne, que arribava amb el seu descapotable com si tot el cotxe fos un embolcall i quan obria el maleter en treia caixes de bombons de la pastisseria de la Place Drouet-d’Erlon i regals per a tots. I per Nadal, quan enviava als pares un parell de caixes de xampany Besserat a la casa de la plaça de Santa Llúcia de Girona, a dins també hi amagava algun regal per a nosaltres, perquè el pare era el seu fillol i quan es va fer gran va decidir fer de padrina dels seus nois.

Les visites de l’Hélène eren més esporàdiques i més curtes, sobretot a l’estiu, que es reservava gelosament per a ella mateixa. Cada primer d’agost s’instal·lava tota sola a l’Hotel du Parc & Majestic de Vichy, per un període innegociable de tres setmanes. En Joan Rich sabia que l’Hélène no renunciaria mai a aquest exercici d’independència i no protestava; optava per acomodar-se les mateixes tres setmanes a menys de cent quilòmetres, al Grand Hotel de Lyon, de Royat, l’altra ciutat balneària del centre de França.

A Vichy, l’Hélène seguia una rutina estricta, però no gens monòtona. Al matí alternava els banys amb la lectura a les butaques de la terrassa, a l’ombra dels gessamins emparrats de la pèrgola. Havent dinat jugava al bridge amb les amigues a la gran sala i després sortia a passejar entre els castanyers d’índies del parc o jugava un partit de croquet. A la nit alternava els concerts, els balls i les visites encuriosides al casino. Li agradava estudiar de prop els tics dels jugadors de la ruleta, però no es deixava guanyar mai pel mal gust d’apostar-hi ella mateixa.

Amb aquest ritual, l’Hélène preservava el poc temps lliure que podia arrencar a la Maison à Bouchons Jean Rich, l’empresa familiar de taps petits de la qual era l’ànima indiscutible. Estimava en Joan amb bogeria, però amb el pas dels anys havia descobert que ella tampoc podia renunciar a sentir-se lliure algunes setmanes l’any. Quan va ser conscient que seguia les pautes de conducta del seu pare, va començar a parlar amb sarcasme d’ella mateixa:

—Acabarà tenint raó en Kiefer: érem incompatibles perquè ens assemblàvem massa.