En Francisco i la Maria Teresa

Quan la Segona Guerra Mundial s’acarnissava sobre Europa, es va iniciar un procés migratori invers i molts catalans que havien marxat a buscar fortuna al nord van començar a tornar. Només uns quants es resistien a abandonar els seus negocis en zona de conflicte, per por de perdre tot el que havien guanyat en molts anys de sacrificis. En Domingo i en Toribi Vidal formaven part d’aquest grup que es negava a tornar.

Els Gebrüder Vidal havien prosperat a Stuttgart gràcies a la fonda i sobretot al comerç de vins catalans. Quan van veure arribar la gran inflació dels anys trenta, van córrer a invertir tots els estalvis en la compra de l’edifici on tenien el negoci, que encara era propietat de l’Aycart, el català que s’havia hagut de refugiar a Suïssa per complaure la muller, que a Alemanya s’enyorava. Van demanar alguns diners als parents de Cassà, van demanar una hipoteca i es van convertir en propietaris d’un gran edifici en un dels punts més cèntrics de la ciutat. Mentrestant, tots dos havien tingut dos fills, noi i noia —en Domingo tenia la Francisca i en Frederic; en Toribi, en Joaquim i la Maria Teresa— i les famílies s’havien arrelat a Stuttgart. Tant, que la dona d’en Toribi sempre trobava que a Alemanya tot era molt més bo que a Catalunya.

—La llet no es pot ni comparar; el pa és molt més bo; la carn és de primera; el cafè és molt millor.

—Alto! Fins aquí podíem arribar! —protestava al cap dels anys el seu fill, el doctor Quim Vidal, que aviat es va traslladar a Girona i es va convertir en un dels metges de capçalera de la família—. El cafè sí que no, el cafè és una merda!

Quan el Reich alemany es començava a ensorrar, els aliats van intensificar els bombardejos, convençuts que acabarien forçant la revolta dels generals contra Hitler. La vida a la rereguarda es va tornar tan perillosa com al front i els Vidal van veure que havia arribat l’hora de tornar a Cassà. Però en Toribi encara es va negar a abandonar la bodega.

—A Stuttgart hi queien bombes cada dia i jo no m’hi volia estar, però el pare no es decidia —recorda la Maria Teresa. Finalment, quan van arribar els bombardejos del 1944, li va proposar un tracte.

—Quan acabis el curs i aprovis els exàmens de batxillerat podràs marxar a Espanya.

I aquell estiu, en Toribi i la Quimeta van enviar la filla a Espanya mentre ells es quedaven a vigilar el negoci. En Quim, el fill metge, havia estat mobilitzat i treballava en un hospital militar.

El dia que va marxar cap a Catalunya, en Toribi Vidal va abraçar ben fort la filla i la va alliçonar:

—Explica com hem prosperat, però de la hipoteca no en diguis res! En aquell país encara no han descobert que per millorar cal demanar diners i invertir-los; a Catalunya, tenir la casa hipotecada encara és sinònim de ruïna.

Tres anys després, la Maria Teresa Vidal es va posar a festejar amb el tio Francisco, aquell noi que els Nadal Oller havien batejat el mateix dia que en Toribi i la Joaquima es van casar a Perpinyà i a l’estació hi van veure el besavi Francisco, el vell de can Paró, que tornava del bateig i pujava al tren de París.