La casa de la Rue Clovis
El menú del bateig de la Yvonne era l’última anotació de la llibreta d’aigües negres i vermelles del besavi, de manera que a partir d’aquell moment, vaig haver de resseguir la història familiar amb l’ajuda de les cartes, que havia ordenat cronològicament.
Un cop a Reims, el negoci dels taps prosperava molt de pressa i aviat van haver de tornar a traslladar-se. El 1907 van abandonar les instal·lacions de la Rue Saint-Hilaire i van aprofitar per separar la fàbrica del domicili familiar: la producció va anar a parar a la Rue Lecointre, a l’eixample de l’estació, en un solar amb un edifici molt senzill per als despatxos, un pati enorme amb coberts per emmagatzemar el suro i una nau per a la maquinària i els triadors. La casa, en canvi, era molt cèntrica, a la Rue Clovis, a dues passes de la catedral i de la Place Drouet-d’Erlon. Per darrere donava al canal i el sol de tarda hi entrava per damunt de les copes dels plàtans i dels til·lers de les Promenades del port. Tenia tots els avantatges del nucli antic i també l’aire fresc i l’espai dels afores, i de seguida se la van fer seva.
La maison tenia una doble entrada: una porta que donava al rebedor i una arcada en un extrem de la casa que s’obria al pati i al jardí. Era l’entrada que antigament havien utilitzat els carruatges i que ells van començar a fer servir per als cotxes; la cuina tenia una finestra oberta directament a la volta, de manera que el servei podia controlar sempre qui arribava o qui picava a la porta. Des del carrer o des de l’arcada dels carruatges, pujant quatre o cinc esglaons, s’entrava a la planta baixa amb el menjador, la sala d’estar i el despatx del besavi, que donaven al carrer, i una tribuna —que ells sempre en deien véranda— i el quarto de jugar, que donaven a un jardí senzill, sense gaires flors ni complicacions, però que proporcionava bona llum i ventilació encreuada a tota la casa. Al jardí hi havia, això sí, alguns arbres notables, sobretot dos avets i una figuera que l’avi s’havia fet portar de Catalunya, aprofitant una tramesa de taps, però que no donava mai figues madures. Al fons hi havia una segona edificació, les antigues cavallerisses, que servien de garatge i d’habitatge de la Jeanne i en Marcel, que eren el matrimoni de servei.
Una escala encatifada sempre de vermell duia al pis de les cambres i més amunt hi havia les chambres de bonne, que els besavis feien servir només per als mals endreços, perquè els majordoms vivien a la casa del jardí. Al soterrani hi havia la carbonera i la cava, plena de vins i de xampanys, un espai fosc i humit que espantava els petits i desvetllava els sentits dels grans.
El petit Louis tenia un braç insensible, inútil. La besàvia se’n sentia culpable, perquè quan ja estava embarassada havia caigut i s’havia donat un cop. Quan va néixer, el doctor va atribuir la lesió a l’antiga caiguda de la mare embarassada.
—Aquest nen no pot créixer esguerrat. Hem de fer alguna cosa —es queixava la Joana.
El besavi hi va estar d’acord i quan el negoci va començar a rutllar, es va endur en Louis a Alemanya, que en aquella època tenia alguns dels hospitals de més renom d’Europa. Allà li van confirmar que no hi havia res a fer. En Louis sempre més va tenir un braç amb la mobilitat reduïda i de gran la disminució li va valer el sobrenom d’el Manco, sobretot entre els propietaris forestals i entre els treballadors de la fàbrica de Cassà.