Tres fotos
A l’interior del sobre de la segona carta hi vaig trobar tres fotos d’estudi. A totes tres hi sortia un Francisco Oller joveníssim, vestit i clenxinat expressament per a les sessions a l’estudi dels fotògrafs. Vaig deixar les imatges de costat, damunt la taula, com les cartes d’un solitari, i me les vaig estar mirant una estona. Finalment vaig recollir molt delicadament la primera, que era la més mal conservada, i la vaig deixar caure al palmell de la mà.
El besavi s’havia vestit amb cura, amb ganes d’agradar, i, tot i que la roba es veia de poca qualitat, s’havia col·locat amb gràcia un mocador a la butxaca superior de la jaqueta. Encara era un nen, però desafiava la càmera amb un posat entre fanfarró i presumit, com un busca-raons o com un polissó de pel·lícula americana, i per bé que vaig estar una bona estona intentant descobrir-li a la cara algun indici de por o d’enyorament, no l’hi vaig trobar. Vaig girar la foto de cop, com quan dónes la volta a les cartes amb l’adrenalina disparada esperant descobrir el joc que l’atzar t’ha repartit: la foto l’havien fet a l’Ancienne Photographie Terraillon, al número 22 de les Allées Lafayette, de Tolosa, el juliol del 1886; el besavi Francisco tenia disset anys i només feia un any i quatre mesos que era al sud de França.
A la segona foto el besavi s’havia estirat, havia perdut la cara de nen i es veia molt més elegant: s’havia deixat un bigoti prim, corbat cap avall; tenia un cabell ben retallat que es pentinava amb clenxa i a sota del vestit hi duia una armilla prou elegant. De la butxaca de la jaqueta en sobresortia la punta d’un mocador. La foto era de l’estudi de Giulio Rossi, de la Via Garibaldi de Gènova, i era feta del 2 de desembre de 1889. Tenia vint anys.
Un any més tard, el febrer del 1891, el besavi Francisco havia adquirit l’aspecte de gran senyor que sempre li havia vist a les fotos de més gran, als àlbums familiars. S’havia fet retratar a Reims per Édouard Thiel, jeune, Photographie Parisienne, al 18 de la Rue Buirette: el vestit i l’armilla eren impecables, el mocador de la butxaca estava plegat amb elegància, duia corbatí, s’havia perfilat el bigoti per fer-lo una mica més punxegut i s’havia deixat una barba que només li va durar uns mesos, perquè a la foto que corre per casa del dia del casament amb la besàvia Joana ja se l’havia afaitat.
Ni en les cartes ni en cap altre document no hi havia més notícies de l’estada del besavi a Tolosa. Ni tampoc de com el 1889 havia anat a parar al nord d’Itàlia, o de com poc després s’havia promès amb la Joana Viader, del Mas Viader de Bescanó. Encara hi havia un munt de preguntes que potser mai no tindrien resposta, però per primer cop tenia la impressió que d’una manera general el trencaclosques de les arrels franceses de la família encaixava. I em vaig disposar a encetar el segon quadern i el plec de cartes que m’havien de servir de guia almenys fins a la postguerra espanyola. A partir d’allà ja podria recórrer als testimonis directes d’una família amb una indiscutible tendència a la longevitat.