L’oblit

La Résidence Clémenceau Personnes Âgées de Reims és al final de l’avinguda Clémenceau, a la cantonada amb el Boulevard Pommery, en un d’aquests encreuaments desestructurats de les ciutats franceses en els quals no saps si encara ets al nucli central o ja ets als afores. Hi vaig arribar amb temps, per fer-hi una primera ullada. Al bar quiosc de tabac on m’havia citat en Jean-Pierre hi havia cinc o sis persones assegudes en taules separades, de cara al televisor. Seguien les carreres de cavalls i feien anotacions a les butlletes de les apostes. A la barra, tres o quatre clients feien cara d’estar a punt de caure derrotats per l’alcohol. Els qui només entraven a comprar tabac aparcaven damunt de la vorera i deixaven el motor engegat, a punt per fugir d’aquell estanc que devien trobar massa sòrdid.

Em vaig instal·lar en un racó de la barra i vaig demanar un cafè que no vaig ni tastar, perquè feia una olor repulsiva, de ranci. Vaig concentrar-me en la carrera que estava a punt d’acabar perquè em van cridar l’atenció els noms dels dos cavalls que enfilaven frec a frec la recta d’arribada: Tropical Rain i Lady Spring. Quan Tropical Rain va guanyar, vaig traslladar-me a una taula, de cara a la porta del local, i vaig començar a repassar algunes de les preguntes que m’havien portat a aquella trobada amb en Francisco Rich, el fill de l’Hélène, la més difícil, la més intel·ligent i la més guapa de les tres filles del besavi.

Havia estat sincera la reconciliació entre l’Hélène i el besavi o només havien escenificat un acord superficial per mantenir les convencions? Estava tan unida com aparentava l’Hélène a en Louis i la Yvonne? O potser havien dissimulat la ruptura entre ells per la necessitat de gestionar conjuntament l’herència del besavi? Hi havia un pòsit de ressentiment amarg cap a l’Angèle, toujours si sage, i sempre tan obedient amb el seu pare? Era per això que l’Hélène havia donat suport a en Louis en el cop contra l’avi Joaquim? I la Yvonne, també tenia comptes pendents? O només s’hi havia apuntat per la convivència quotidiana amb el germà? Com s’havien agafat a Reims la carta amb la resposta irada dels fills d’en Joaquim i l’Angèle? Era només el xovinisme el que marcava amb aires de superioritat la relació de la família francesa amb la branca catalana? Per què s’havia tornat tan fred en Louis, que de jove semblava el més sensible de la família? Com reaccionava quan veia que la fàbrica de Cassà, dirigida successivament per l’avi Joaquim, pel tio Francisco i per en Kiku, prosperava molt més ràpidament que la de Reims? Estava enamorada de la Charlotte, la Yvonne? Es parlava dels creuers anuals del besavi en els dinars familiars? L’Aimée era només una amant o el besavi se n’havia enamorat? Ho sabia tot la besàvia Joana? Per què la família s’havia replegat en la indústria dels taps de suro i no s’havia quedat les caves Besserat quan la Yvonne va deixar-ne la gestió?

Les preguntes que havien quedat emmagatzemades durant mesos en algun racó del cervell ara sortien precipitadament i es trepitjaven en desordre. De cop s’hi van barrejar els dubtes sobre el mateix Francisco Rich i quina versió me n’esperava a la residència d’avis. Trobaria el noi impulsiu i valent que s’havia fet francès per protestar contra la invasió alemanya? M’esperava l’executiu dubitatiu i pusil·lànime que s’havia deixat anul·lar per en Louis? El cosí carinyós que compartia colònies de vacances amb el pare al Prieuré de Binson? O m’enfrontaria cara a cara amb l’home fred que havia afavorit la conspiració del seu fill Jean-Pierre, el Francès?

Just quan recordava l’episodi que havia precipitat el final de l’imperi industrial del besavi, va entrar en Jean-Pierre. Venia tard, mal afaitat, i la primera salutació va ratificar una primera impressió lamentable:

—Sortim al carrer, que abans de pujar fumaré. A la résidence està prohibit.

Va fumar dos cigarrets seguits a la porta de la residència, que no parava d’obrir-se per deixar sortir gent gran que empenyia gent encara més gran en cadira de rodes. Era el 15 d’agost i les famílies aprofitaven per visitar els avis tancats a la residència i treure’ls una estona a passeig per carrers bruts i inhòspits. Vaig entrar a l’establiment amb un punt de tristesa: al passadís hi havia més avis que empenyien un caminador i anaven d’un cantó a l’altre amb un aire desorientat.

En Francisco Rich i l’Annick tenien una mena d’apartament amb dormitori, cuina, sala i dos quartos de bany, al pis de dalt. Quan en Jean-Pierre va acceptar de concertar-me la visita, em va advertir:

—Només fa tres setmanes que són a la résidence i encara van una mica perduts. La mare té un Alzheimer galopant i li hem dit que ha de viure aquí perquè hem venut la casa. No és veritat, però, si surt a la conversa, tu segueix el fil… El pare té bona memòria, però fa uns dies que està molt dèbil. Cau contínuament i es cansa de seguida.

En Jean-Pierre va obrir amb la seva pròpia clau. Ens esperaven a la sala, en Francisco assegut en una butaca, amb els pantalons arromangats fins als genolls i les cames plenes de ferides pintades amb mercromina. Va provar d’aixecar-se, però em vaig avançar i vaig fer-li dos petons a la butaca mateix. Se’l veia molt dèbil. L’Annick, en canvi, semblava en plena forma. Em va venir a trobar, em va fer dos petons i em va oferir una cadira al costat d’en Francisco. Jo li vaig donar una capsa de bombons i va buscar la cadira més arraconada per seure i obrir la capsa.

—Quina il·lusió que hagis vingut! Me l’estimo molt, en Manuel, des d’aquell estiu de la guerra que vam passar junts a Binson. El teu pare hi feia trampes per caçar ocells i també pescava crancs tirant rajols plens de forats al riu; quan els treia, els forats eren plens de crancs.

Vaig decidir estirar el fil molt suaument.

—El pare també parla sempre de les mongetes que us feien collir a la granja.

—Sí, no s’acabaven mai, les mongeteres! Però això al teu pare no el molestava; feia tot el que li manaven els capellans i sobretot era un gran bricoleur; aquell estiu també va construir una mena de sínia per treure l’aigua del petit rierol que travessava el Prieuré, abans de desembocar al Marne…

En Francisco, en Quicó, accentuat a la francesa, com encara li diem a casa, no amagava la seva simpatia pel pare, però quan va començar a parlar de tot el grup de germans Nadal Oller va adoptar un to més irònic.

—Al 36, quan van arribar «els espanyols», eren poc disciplinats i la Yvonne els va haver de posar a punt! Per això el teu pare i en Narcís van acabar al Prieuré i a mi m’hi van enviar per fer-los companyia.

—Ja vivies a Reims?

—No, i ara! Sempre vam viure a París. La mare no hi va voler tornar mai a viure, a Reims, per bé que hi baixava sovint per vendre taps petits per a vins i licors. La Xampanya era el seu mercat principal, perquè es beneficiava del prestigi de l’avi. Pensa que en aquella època entre guerres molts xampanyers no anaven tan bé com ara i molt sovint l’avi deixava diners als clients i els finançava ampliacions de les caves. En Francisco Oller va tenir un dels primers cotxes de la regió i li agradava conduir fins a Épernay i passejar els clients per les seves pròpies vinyes. Era un home popular. I molt ric.

—Però bé que us relacionàveu amb tota la família, un cop que es va produir la reconciliació…

—Tots plegats només ens trobàvem per Nadal. De fet, a l’avi Francisco amb prou feines el vaig veure deu o dotze vegades en tota la vida; només el recordo d’alguns dies de Nadal, dels casaments i de la vegada que ens vam trobar per casualitat a Tolosa, quan fugíem dels alemanys.

—Com van fer les paus el besavi i l’Hélène?

—Quan vaig néixer, a París, la mare va escriure una carta de dues ratlles a l’avi Francisco: «Tu as un nouveau petit fils. On va l’appeller Francisco». A partir d’aquell dia les relacions es van anar suavitzant i quan es va casar la Yvonne vam baixar per primer cop tots tres, el pare, la mare i jo. Per cert, va estar plorant tot el casament…

—Qui, això? —va interrompre l’Annick des de la seva cadira.

—La Yvonne.

—Ah! És aquí?

—No, al casament.

—Qui s’ha casat?

—La Yvonne. Parlem del casament de la Yvonne. —Vaig intentar rellevar en Francisco, que feia cara de cansat, mentre en Jean-Pierre s’ho mirava de lluny i es limitava a riure per sota del nas.

—Tu qui ets?

—En Rafel.

—Ets de Reims?

—No, de Girona.

—Ah! Treballes a Reims?

—No, a Barcelona.

—Deu ser dur treballar entre dos països…

—No, treballo només a Barcelona.

—I treballes per la fàbrica, no?

—No. Escric.

—És per això que li explico l’estiu al Prieuré de Binson —va intervenir en Francisco, que semblava més refet.

—Quin estiu?

—El del 37, amb en Manuel i en Narcís.

—Qui és en Manuel?

—El meu cosí.

—És a Reims?

—No. És a Espanya. En Manuel és espanyol, però va estar-se a Reims durant la guerra.

—Oh, mon Dieu! Quina guerra?

I així fins a l’infinit. Les dues darreres memòries vives de la família francesa s’anaven apagant a tota velocitat, perquè, de cop, en Francisco també es va començar a repetir.

—Passejava els clients amb el seu cotxe. Es diu que era el primer cotxe de Reims.

—El cotxe de qui? —va tornar a tallar l’Annick.

—De Francisco Oller.

—Ah! Aquest el conec! No?

—Oui! És el fundador —va intervenir per primer cop en Jean-Pierre.

—El meu avi —va rematar en Francisco.

—També és el seu avi? —va interrogar-los l’Annick, assenyalant-me.

—No, el seu besavi. Ell és el fill d’en Manuel.

—Manuel?

—El meu cosí espanyol.

—Tens cosins a Espanya? Mira que en descobreixo, de coses!

—S’estava a casa de la Yvonne, durant la guerra.

—La Yvonne és aquí? On?

—No. Parlo de la guerra, quan el meu avi Francisco Oller va fer venir a França els meus cosins espanyols.

—Francisco Oller?

Vaig aixecar-me sense dir res i vaig fer dos petons a en Francisco.

—T’estic molt agraït. Has il·luminat el meu 15 d’agost —em va dir mentre m’agafava ben fort les dues mans.

—M’has explicat històries ben maques —li vaig respondre.

—Et bien…

—De qui parleu? —es va acostar l’Annick, que duia la capsa de bombons mig buida a la mà.

—Encara d’en Francisco Oller.

—Qui és en Francisco Oller?