Les petits oiseaux

Aquells mateixos dies que mossèn Fernando coneixia el seu primer jueu a Honfleur i descobria la persecució nazi, a Cassà la Mariàngela passava les tardes asseguda a la falda de la Rosita, que havia entrat de minyona de la baba Angèle quan s’havien traslladat a can Paró. Per la finestra del cosidor veien passar els carros, les tartanes i els cavalls que paraven a la posta de can Rata, dues portes més avall i, només molt de tant en tant, s’alarmaven per la fressa d’algun cotxe que enfilava cap a Girona. I així cada dia, fins que a primers del 1938 els avis van rebre una carta concisa, però contundent, del besavi:

Estimat Jo, estimada Angèle: ja fa un any que us vau separar dels nens i aquesta situació no pot continuar així. He decidit enviar en Louis a Cassà, a vigilar la casa i la fàbrica; ell és francès i no hi correrà cap perill. Vosaltres heu de passar a França i reunir-vos amb els vostres fills.

Feia dies que les derrotes de la República tornaven a excitar els ànims revolucionaris de la rereguarda i que els avis pensaven que haurien de fugir a França; la carta del besavi els va acabar de convèncer. Dues setmanes després van pujar a Reims, van recollir els nois, van tornar a baixar cap al sud i es van instal·lar a Perpinyà, al 17 de la Route de Tuïr.

A Reims, en Lluís i en Jordi havien aprofitat les classes, havien agafat un bon accent, molt del nord, i havien començat a sentir-se tan francesos com els havia pronosticat el besavi la nit que van arribar a Marsella, a bord de l’Anfra. Quan els van matricular a l’escola de Perpinyà, l’accent del nord els va valer un sobrenom: les petits oiseaux parisiens. La baba els vestia sempre exactament igual i les dones els paraven pel carrer i els comentaven que els trobaven molt bufons. Al cap de poc ja n’estaven tips; van decidir anar a estudi per separat i sempre més van sortir de casa amb tres minuts de diferència.

A la casa de Perpinyà, la Mariàngela enyorava la Rosita i va passar a ocupar les tardes veient maniobrar els trens des de la seva finestra. Al cap de vuit dies de ser a França, a l’hora de sopar, «la nena» va preguntar a la baba Angèle:

—Mamà, què vol dir refugiée?

Aquella tarda, el maquinista i el seu ajudant havien tret el cap fora de la locomotora i li havien cridat «Refugiée!» mentre ella els somreia inconscient que les dues trenes llargues que li recollien el cabell la identificaven de lluny com a espanyola.

Algú ara podria concloure que al final la guerra ens iguala a tots com a damnificats, però no seria exacte: aquells dies, els francesos, incapaços de preparar-se per a l’allau humana que els estava a punt d’arribar, començaven a condemnar els refugiats espanyols als camps de la vergonya de les platges de Perpinyà; els avis i els nois se’n van anar a Sant Llorenç de Cerdans a estiuejar.