Ni una paraula de català

Per tradició, les reunions del consell d’administració i les juntes d’accionistes d’Oller es feien en francès, tant a Reims com a Cassà de la Selva. I les actes també es redactaven en francès. En els moments conflictius i delicats que passava l’empresa, el millor domini de l’idioma donava un cert avantatge dialèctic a la família de França, de manera que, després del cop d’en Jean-Pierre, quan es va fer el primer consell a Cassà, en Jaume va al·legar que no sabia prou francès i va imposar el català. Com que ni el Francès ni el seu pare, en Francisco Rich, no entenien ni una paraula de català, en Jaume va transigir:

—Que tothom parli com vulgui, i les actes les farem en castellà, que tots l’enteneu. A Reims les seguirem fent en francès i quedarem en pau.

Un mes després, quan es va fer el següent consell a Reims, en Francisco Rich va ser el primer de prendre la paraula i li va voler tornar l’ofensa a en Jaume:

—Estic molt content de veure’t amb la família a Reims, i et dono la benvinguda. Però em sorprèn que un fill del meu cosí Manuel Nadal, amb qui sempre he compartit tan bones estones en aquesta ciutat i també al Prieuré de Binson durant la guerra espanyola, no sàpiga parlar un francès impecable.

—Jo també estic molt content de ser amb la família de França. Ara, també sembla mentida que el fill de l’Hélène i d’en Joan Rich, l’antic encarregat de la fàbrica de Cassà, no sàpiga ni un borrall de català.

Amb el Francès, l’empresa funcionava a batzegades: els clients trobaven a faltar el contacte proper d’en Kiku; les reaccions d’en Jean-Pierre despistaven el personal de la casa; la companyia va deixar de donar suport a les entitats de Cassà i quan la facturació se’n va ressentir, molt més aviat del previst, els Tarrés van començar a fer costat a les propostes d’en Jaume. Desbordat i conscient que no se’n sortiria, el Francès va proposar un director general i va inflar el currículum de l’aspirant. En Toni Tarrés ho va descobrir i es va indignar. De fet, en Toni era tan estricte com un Oller, era més francès que català, semblava més calvinista que catòlic, i estava horroritzat amb algunes coses d’en Jean-Pierre. Els Tarrés i els Nadal es van aliar per primera vegada des del cop i van tombar l’aspirant.

Quan va tocar rellevar el president del consell, en Jaume va ser de reflexos ràpids:

—Fins avui presidien els Rich; abans ja ho havien fet els Nadal; ara toca els Tarrés. Que presideixi la Monique.

Poc després van fitxar en Joan Puig, un director general de prestigi i lentament les coses es van anar redreçant, però tots havien pres consciència que en el futur la fragmentació faria impossible prendre decisions. Si seguien així, l’empresa estava condemnada al fracàs. I van començar a buscar comprador.