Dinar a castell

Els dies que entrava el llevant o la tramuntana, els estiuejants havien de buscar ocupacions lluny de l’aigua: jugaven a cartes a les terrasses, anaven en bicicleta a l’ermita de Bell-lloc o simplement passejaven fins al mas del Vent i la pineda de la Dolores. Si els temporals entraven a finals d’agost aprofitaven per collir móres o s’arribaven a Castell a fer rams de cards o de puros de la riera i, de tornada, pel corriol de Sant Esteve, abastaven les primeres figues de l’any i sabien que s’acostava el moment de tornar a ciutat.

Aquells dies, les ventades deixaven uns cels netíssims i un mar pla com un mirall. El dia s’escurçava; l’aire era més fresc; quan llevaven, a les xarxes hi agafaven gerles, caues i saupes, peix poc apreciat; la idea que l’estiu s’acabava s’instal·lava definitivament en l’ànim de tots els membres de la colònia i, de cop, els amors inconfessats de l’estiu corrien pressa i els esdeveniments es precipitaven.

En Josep Ruscalleda era dels que a final d’estiu havia de córrer, perquè li feia peça la Conxita, però quan arribava, ella se n’anava a una altra banda i la baba Angèle la renyava.

—Jo no sabia de què em parlava la meva mare. No m’ho havia dit mai, en Josep, que vingués per mi!

L’avi Pepitu, el pare de la mare, era l’animador del dinar de comiat que es feia a Castell, a primers de setembre. Durant anys, aquella trobada va certificar oficialment la cloenda de la temporada d’estiueig de la colònia. La mainada i les dones hi anaven a primera hora, a peu, pel camí de ronda; els homes s’hi deixaven caure a mig matí, amb la Lucas, la barca de l’avi Farreras, i carregaven les cistelles de vímet amb el dinar. Havent dinat els grans s’endormiscaven a la sorra i els joves se n’aprofitaven per assajar les declaracions d’amor i mirar de trencar el gel.

Havien instaurat la tradició el segon estiu després de la guerra espanyola. Aquell dia van fer el foc en un extrem de la platja, just a sota de la barraca que en Josep Maria Sert havia fet construir perquè en Salvador Dalí s’hi tanqués a pintar quan el tenia d’hoste al mas Juny. Havent dinat, el besavi Francisco, cansat i atabalat per les incomoditats de la sorra, es va acostar a la Conxita i en Ruscalleda per mirar de desencallar les coses:

—A veure si espavileu, que ja es veu que feu l’un per l’altre.

Després, quan a mitja tarda els joves es van aixecar de la sorra per pujar al poblat ibèric, el besavi va insistir a la Conxita:

—Però què esperes a fer-li cas? És bon noi, és metge i està per tu; què hi fa que sigui una mica més gran?

L’avi Farreras també s’hi va apuntar, però més bèstia, a la seva manera:

—Però tu, Conxita, què vols? Un noi que et magregi o un bon noi com en Josep que sempre es cuidarà de tu?

L’avi Pepitu era un gran defensor de la causa sentimental d’en Ruscalleda, segurament perquè el jove pretendent l’acompanyava cada matí a llevar les xarxes i s’havia convertit en el seu grumet més eficaç. Per fi, aquell estiu del 1940, abans de marxar de la Fosca, la Conxita i en Josep Ruscalleda van oficialitzar el compromís i dos anys després es van casar. En Josep tenia trenta-dos anys, onze més que la Conxita, i les amigues li prenien el pèl:

—Aquest no et durarà gaire, et quedaràs vídua molt aviat!

El temps ha posat en qüestió els dots premonitoris de les amigues de la Conxita, perquè de moment el marit li ha durat setanta anys. La darrera vegada que els vaig veure, en Josep Ruscalleda, el tio Ruscalleda que li hem dit sempre, acabava de fer cent tres anys i, excepte una lleugera sordesa, el vaig trobar perfectament i em va explicar amb una memòria prodigiosa les passejades que va compartir amb el besavi pels afores de Cassà un cop acabada la Guerra Civil. La tia Conxita, que ja n’ha fet noranta-dos, encara camina diàriament més de tres quilòmetres. A casa sempre ha estat una llegenda, perquè de petits ja sentíem explicar que, si anaven de viatge als Alps amb els pares, a mig dinar ella s’aixecava i preguntava:

—Per quina carretera tiraràs, Manel? Jo començo a passar caminant i ja em recollireu.