El recel

El dia que vaig anar a parlar amb en Jérôme vaig descobrir que en Louis, el nostre tio Lluís de França, era el grand papa. Aquell dia també vaig saber que la tia Suzanne, la dona d’en Louis, era la mamy, i la Yvonne era la taty. Són realitats biològiques —en Louis era el seu avi— i sobrenoms que a casa no he sentit a dir mai. En Jérôme, en canvi, els utilitza amb una naturalitat absoluta, i vaig pensar que segurament aquests petits detalls són els que acaben produint visions tan diferents de les històries familiars.

En Jérôme Tarrés Oller és un més dels cinquanta-sis besnéts del besavi Francisco; com jo mateix, com els meus onze germans, com els meus quaranta-vuit cosins germans. Però des d’una perspectiva tradicional ell és l’hereu més directe: és el nét gran d’en Louis, que a la vegada era l’únic fill mascle d’en Francisco Oller, el fundador de la dinastia, i encara porta com a segon cognom el del besavi, que nosaltres ja hem perdut.

El dia que el vaig veure a la fàbrica Oller de Cassà, on ara treballa, em va semblar més madur i més càlid que l’última vegada que l’havia vist, a la Fosca, de jovenet, molts anys abans. De petit, en Jérôme semblava una barreja explosiva del temperament dels Tarrés i de l’orgull espanyol que l’Ernest Kiefer atribuïa als Oller, però en Jaume ja m’havia advertit que darrere d’aquesta màscara endurida hi podia trobar una sorpresa.

Encara hi pensava quan en Jérôme em va desconcertar parlant del muguet i de les maduixes vermelles i sucoses del jardí dels Besserat, que recorda de quan hi anava de visita, l’any que va viure a Reims a casa de la tia Yvonne. I també en recorda les vinyes que arrencaven arran del clos i s’enfilaven als turons de guix.

Jo l’havia anat a veure amb ganes de fer-lo parlar del caràcter difícil del seu avi —en Louis—, però ho vaig deixar córrer. La severitat del tio Lluís de França tindrà el seu lloc a l’altar de la memòria familiar, al costat de les seves tres germanes: la baba Angèle, la forta; la Yvonne, la misteriosa, i l’Hélène, la rebel que va fugir a París. Vaig pensar que amb l’edat el meu judici sobre la condició humana potser s’ha tornat més benèvol, però ja m’estava bé. En definitiva, només perseguia a deshora algunes arrels familiars.

Quan vaig sortir d’Oller el sol queia darrere el Montseny i els camps s’ondulaven amb suavitat per la banda de Caldes i Llagostera; els verds vivíssims del blat prometien una collita esplèndida. Em vaig sentir bé i vaig pensar que ja era hora d’escoltar la tercera pota de la família. I vaig decidir viatjar a Reims per trobar-me amb en Francisco Rich, el fill de l’Hélène i d’en Joan, l’antic encarregat de Cassà.