Dos peixos vermells

Un dia de mitjans de setembre el besavi Francisco va pujar d’improvís a cals Besserat. A l’hora de dinar, el vell bodeguer i la seva dona no van parar de tirar floretes a la Yvonne:

—Creu-me, Francisco —li deia l’Édouard—, la teva filla serà una gran cavista; està feta per al món del xampany.

La Yvonne, refeta, va riure tota l’estona fins que el pare, que també semblava complagut, va deixar anar:

—M’agrada. Aviat li convindrà entendre-hi.

Les segones intencions del comentari no van passar desapercebudes a la Yvonne, que va apartar els ous freds, farcits de tonyina, que li havien fet expressament i ja no va menjar res més.

En acabat de dinar, les dones van passar a la pèrgola i els dos homes es van quedar una estona sols. El besavi li portava els pagarés promesos per garantir les inversions que havien de fer recréixer la cava Besserat, que cada dia exportava més però no sempre cobrava al dia. Amb aquella injecció financera, Francisco Oller entrava de soci a l’empresa xampanyera.

—Vols dir que necessites aquests diners? Podries passar amb molt menys i mantenir-te tot sol a l’empresa.

—Ja sóc gran i sempre he volgut un soci de fora.

—Ja m’agrada que em vegis jove, però tinc la teva edat —va riure el besavi.

Monsieur Besserat, en canvi, estava seriós i concentrat:

—Per què no deixes un temps la Yvonne a les caves? Si la puc acabar d’ensenyar, serà molt millor que el seu germà; en Louis és bo per al suro i per als temes comercials, però sempre ha tingut al·lèrgia a les vinyes.

—Ja li tinc plans, la vull casar amb el fill Devaux —el va tallar el besavi Francisco—. Sempre he volgut un bon casament entre el suro i el xampany i a ells els convenen els meus diners.

En Besserat va arronsar el nas:

—Ja saps que no li agradarà. El fill Devaux és un consentit i a més és un… —es va incorporar amb els braços damunt de la taula per fitar directament els ulls del besavi—. Com ho dieu els espanyols? Ah, sí!, un viva la virgen.

Quan van cridar la Yvonne i va entrar al menjador, el seu pare no va tenir miraments:

—Ja he arreglat el teu casament.

—…? —el va mirar i va veure que desviava els ulls cap a una altra banda. Se li van encendre totes les alarmes.

—És el noi adequat, la mare també creu que fa per a tu. És en Pierre Devaux; la seva família també hi està d’acord…

Ja no va seguir escoltant. Es va ensorrar a la cadira amb els ulls inundats per unes llàgrimes enormes. I quan el seu pare va marxar, va deixar anar un crit d’animal ferit que mai no s’hauria imaginat que pogués sortir-li de les entranyes. I ja no va tornar a flairar el perfum dels clavells de poeta ni de les roses tardanes, perquè de cop el món s’acabava d’aturar.

La Yvonne va deixar de sortir de la casa. Només s’aixecava per llegir i per dinar. Després, se’n tornava a la pèrgola i es passava hores amb la mirada fixa a la porta del darrere, la que donava a les vinyes. Però no parlava.

—Diu que té vinyes… Per l’amor de Déu, si mai no n’ha trepitjat cap! És un cretí que només es dedica a les amiguetes —és tot el que els Besserat li van sentir a dir durant aquella setmana.

A finals de setembre, quan ja planificava la tornada a Reims, la Yvonne va rebre la visita de la Charlotte. Era un d’aquells dies que ja fan pensar en la tardor, perquè bufaven ràfegues de vent fred i humit de l’Atlàntic que s’acanalaven seguint el curs del Marne i anunciaven tempestes.

Van caminar una estona pel parc, sense dir-se res. La Yvonne només sentia la fortor dels boixos, que li confirmava la imminència del mal temps. Havien passat tot el juliol juntes a La Baule, a la Bretanya, però des que havien tornat precipitadament a Reims només s’havien parlat per carta. La Charlotte li volia explicar moltes coses, però de seguida va veure que s’havia d’esperar.

El camí dels boixos les va portar fins a la bassa dels peixos vermells. De cop, la Yvonne no va poder més:

—M’obliguen a casar-me. Els pares i els Devaux ja ho han arreglat tot.

I allà, davant dels nenúfars de flors roses i blanques, la Yvonne i la Charlotte es van abraçar i van tremolar de por i de ràbia sota la mirada encuriosida de dos peixos vermells que treien el cap darrere d’uns lliris d’aigua, fins que Madame Besserat les va cridar a dinar.