Les detencions

A Cassà, tota sola, la Mariàngela s’avorria. «La nena» només tenia cinc anys i era l’única que s’havia quedat amb els besavis. Es passava hores al jardí, deixant passar el temps, fins que a mig matí iniciava una aproximació lenta cap a la fàbrica: començava asseguda a sota de les glicines, al capdamunt de l’escala que donava al pati del suro; al cap d’una estona, baixava tres o quatre esglaons i es quedava a l’alçada dels primers fardells de pannes relligades; finalment baixava al darrer tram al davant del quarto on l’encarregat, en Robert Vilallonga, Pitxuli, guardava la cola tancada com el tresor més preuat de la fàbrica. Allà esperava que el bullidor la cridés:

—Ja pots acostar-te, veuràs com bullim. —I esperava l’hora del dinar contemplant embadalida aquells homes que submergien en l’aigua bullent les pannes de suro, que al cap d’un parell d’hores sortien flexibles i mal·leables per poder-les adreçar.

Quan era l’hora, la baba sortia a les voltes de can Paró i la cridava a dinar a la cuina amb la Rosita.

—Mariàngela, puja a dinar! Saludaràs els senyors Farreras.

Els senyors Farreras eren l’avi Pepitu i la baba Teresa, els meus avis materns. Marxaven a viure a Barcelona, per mirar de passar desapercebuts, i havien acceptat la invitació a dinar de l’avi Joaquim i la baba Angèle, per acomiadar-se’n. Els havien conegut abans de la guerra a la Fosca i de seguida s’havien caigut bé, però encara no es podien ni imaginar que deu anys després serien consogres perquè la seva filla Montserrat —la meva mare— es casaria amb en Manel —el meu pare—, el quart dels seus vuit fills. Quan van seure a taula, la baba Angèle va ser la primera a parlar:

—Nosaltres no sabem què fer. Els nens estan segurs a Reims i, de moment, a Cassà tot està tranquil.

—L’alcalde és un bon home i controla els comitès que vénen de fora. Però no durarà sempre —va intervenir l’avi Joaquim, sense amagar la seva indecisió—. L’altre dia va haver de deixar que cremessin les imatges de l’església a canvi que no s’enduguessin ningú del poble.

—A mi ja m’han detingut dues vegades i totes dues me n’he sortit pagant. —Ara era l’avi Pepitu qui entrava en escena, afegint un punt de tensió a la conversa—. La propera pot ser fatal: cada nit treuen més presos al paseíllo i cada matí hi ha més cadàvers a la cuneta del Congost. Mentre duri la guerra, a Barcelona hi estarem més segurs.

—A mossèn Fernando també l’han agafat per segona vegada; el tenen pres al seminari de Girona —va rematar amb veu tremolosa la baba Teresa, que estava aterrida pel futur del seu germà capellà—. De moment el protegeixen alguns familiars d’alumnes de l’escolania del Mercadal, però estan matant molts capellans. L’hem de treure de la presó i fer-li passar la frontera.