Je dis non, et c’est non!

La baba Angèle, la baba de Cassà, no va projectar mai la calidesa de la baba Teresa, la mare de la meva mare, que vivia amb nosaltres a la casa de la plaça de Santa Llúcia de Girona. Des que s’havia quedat vídua, la baba de Girona només vivia per a nosaltres, els dotze fills Nadal Farreras, que ens l’estimàvem amb bogeria. A la baba Angèle, en canvi, no li recordo cap carícia ni cap mostra de tendresa, ni tan sols un simple somriure amable. I jo tampoc no me l’estimava com una àvia.

La nostra presència més aviat la molestava i sovint protestava perquè fèiem soroll, ens renyava si corríem d’una banda a l’altra o, simplement, es queixava perquè ens fèiem notar massa. I si la mare li explicava algun èxit que havíem aconseguit en els estudis o en alguna activitat, es limitava a fer un somriure displicent, s’exclamava «Quina gràcia! Drôles de garçons, ces fils de Manuel!» i feia cara de trobar-nos realment curiosos, com si li resultés completament insòlit que els pares ens haguessin pogut ensinistrar en alguna habilitat qualsevol.

Només la veia somriure quan estava asseguda a la terrassa del Rocafosca amb les amigues o envoltada dels seus fills —els tios— i dels seus germans —els tios de França— al menjador de Cassà. Amb els grans s’hi trobava bé, sempre era al centre de la reunió i desprenia tanta seguretat en ella mateixa que cridava l’atenció. La seva figura acabava exercint una atracció hipnòtica. M’agradava veure-la fumar i donar ordres als homes o donar explicacions sobre les perspectives econòmiques del país sota la mirada d’enveja mal dissimulada de les altres dones. En aquells moments, quan l’espiava de lluny, la baba Angèle semblava la més francesa, la més moderna, la més culta i la més lliure de les dones que coneixia. I suposo que l’admirava.

El dia que vam parlar de la baba, la tia Mariàngela no devia quedar tranquil·la, perquè l’endemà mateix em va trucar per insistir:

—La teva àvia era molt feminista! Mai no va entendre que les dones espanyoles, fins i tot les que venien de bona família, se sotmetessin tan fàcilment als seus homes. Tenia molt clar que la suficiència econòmica era la garantia de la independència personal i per això sempre deia a les filles i a les amigues: «Guardeu vosaltres mateixes els vostres diners i procureu invertir-los».

Ella sempre ho va practicar. Tenia els seus diners, les seves accions i la capacitat de dirigir ella mateixa les seves inversions. A la Maison Oller, aquesta era la filosofia que es respirava des del principi dels dies i la baba l’havia interioritzat a l’ombra del besavi: treball, estalvi, autosuficiència i llibertat. Una cosa no podia existir sense les altres i per això la baba sempre va imposar que en una de les cases més riques de Cassà es passessin més privacions que a la majoria de les cases més modestes. Era «la manera francesa de tenir diners», que en realitat no era una qüestió de diners, sinó un principi bàsic de l’educació dels fills.

La tia Mariàngela no recorda de petita ni on passaven els Reis.

—No sé si passaven al quarto de jugar, al menjador o a la tribuna. Faig l’esforç de recuperar les escenes dels meus Reis infantils, però no aconsegueixo retenir ni una sola imatge feliç. Com a màxim, la memòria em retorna algunes renúncies doloroses: un any vaig demanar un acordió de joguina i no me’l van portar; de més gran, amb dotze o tretze anys, quan ja estudiava a Barcelona, vaig demanar unes nines Maria Roig, que es col·leccionaven, però el papà tampoc no va voler perquè les va trobar cares i prescindibles. Jo em preguntava si érem pobres, perquè veia les amigues amb els regals que a mi no m’arribaven; però després, l’única que va anar a estudiar a Alemanya i a Anglaterra vaig ser jo. I quan vaig anar per primer cop al Liceu, la mamà em va fer fer el millor vestit de Pertegaz. De tant en tant, ella també comprava algun vestit a grans dissenyadors de Barcelona o en botigues que importaven vestits de París: Guy Laroche i Nina Ricci eren els seus favorits.

La tia Conxita també troba que la baba Angèle era de comprar poc, però que quan era imprescindible era partidària de comprar bo:

—De vegades comprava d’amagat del teu avi i reia: «Si en Joaquim sabés el que m’ha costat aquest vestit!».

Però els diners eren seus i no havia de passar comptes a ningú. Això a l’Espanya de l’època no s’entenia, i a l’avi Joaquim també li costava d’acceptar. De vegades es rebel·lava amb alguna indirecta:

—Mira, Angèle, això paga-ho tu, que ets la rica.

Les privacions, és clar, només afectaven les coses supèrflues; quan hi havia en joc el futur dels nois, els avis no estalviaven i els ho donaven tot. Un cop casats, la generositat encara va anar en augment, molt especialment la de la baba Angèle. Per les étrennes de Cap d’Any, els regalava sempre cent mil pessetes de l’època. Una petita fortuna, que no era per gastar, sinó per invertir:

—Poseu-les en accions de petrolis, que ara estan molt bé!

I també era generosa amb la gent més necessitada. Practicava la solidaritat ensucrada de les organitzacions de l’època, com les Conferències de Sant Vicenç de Paül, però també visitava discretament malalts i famílies necessitades i les ajudava econòmicament.

Un dia d’estiu, no fa gaire, a Palamós, la tia Mariàngela va entrar en un supermercat molt freqüentat per turistes francesos. Un nen es va posar pesat demanant algun caprici a la seva mare, que l’hi va negar de manera contundent. El nen va insistir un segon cop. La mare es va girar d’una revolada:

—Je dis non, et c’est non!

El nen va quedar clavat i no va tornar a piular. La Mariàngela es va mirar aquella mare i li va oferir un somriure franc, d’aprovació i simpatia. Per un segon li havia semblat sentir la veu de la baba:

—Je dis non, et c’est non!: aquesta era la teva àvia Angèle!