Els viatges

Mentre Europa es recuperava de les ferides de la guerra, al començament dels anys vint la Maison Oller aprofitava l’avantatge que havia adquirit tallant els taps a Cassà i centralitzant la comercialització a Reims; d’aquesta manera, combinava el segell de qualitat del suro català amb la marca francesa i se li obrien totes les portes de la Xampanya. La companyia també treia un bon profit de la diversificació que el besavi havia impulsat: fabricava taps d’una sola peça per a les grans marques i taps aglomerats per a les cases que miraven més el preu que la qualitat. El negoci marxava bé a les dues bandes de la frontera i els impresos d’Oller and Co., Fabrique de Bouchons à Champagne, reproduïen per primera vegada la doble seu del negoci: «Maison de production: Cassà de la Selva (Catalogne). Usine electrique - Maison de vente - Bureaux: 14, Rue Lecointre, Reims».

De mica en mica, el besavi va sentir que les coses tornaven a ser a lloc, va reprendre la vida metòdica i ordenada que havia practicat des que havia arrelat a França i va decidir recuperar un altre vell costum que la maleïda guerra havia interromput. Cada estiu, l’última setmana de juny, enviava la besàvia i els fills de vacances a la costa de la Bretanya i emprenia un viatge de negocis que el portava lluny de Reims. Durant tres o quatre setmanes, de vegades fins a finals de juliol, visitava clients i representants del nord d’Itàlia i d’Alemanya, els dos primers destins de les seves exportacions, o s’embarcava per anar a trobar col·legues de Nàpols, de Palerm o del nord d’Àfrica. Sempre l’acompanyava Mademoiselle Frouchard, l’Aimée, que després, quan tornaven a Reims, es mantenia allunyada de la seva vida i dels seus cercles socials i no reapareixia fins a l’estiu següent.

El mes de juny del 1922, el besavi va enviar la besàvia a Cassà, amb la baba Angèle; ell i l’Aimée es van embarcar a Marsella, a L’étoile d’orient, un vaixell que durant cinc setmanes els va dur a Egipte i a Terra Santa.

El dos primers dies de travessia els va passar tancat a la cabina. Patia un atac de bronquitis, tenia unes dècimes de febre, plovia i el vaixell no parava de bellugar-se. Les queixes que abans de marxar li havia fet arribar en Louis l’havien acabat de posar de mal humor. Al migdia de la tercera jornada, quan ja havien travessat l’estret de Messina i navegaven a mar obert, el vent es va encalmar i un sol esplèndid el va animar a aixecar-se. Mentre pujava les escales es va sentir tan lleuger com els primers anys, quan havia tastat per primer cop el plaer dels creuers furtius. Un cop a dalt, quan va obrir la porta i va sortir a la coberta de babord, el sol el va enlluernar. No veia res. Es va posar la mà per visera i va parpellejar unes quantes vegades, intentant acostumar els ulls a la llum que li venia de cara. De cop, una veu el va sobresaltar.

—Francisco?

Li va semblar que reconeixia la dona que parlava, però no va aconseguir posar-li cara; els ulls encara es negaven a obrir-se i es va acabar de posar nerviós.

—Però… Ets tu, Francisco? Què hi fas, aquí? Que és estrany! No me n’havia dit res, la Joana, d’aquest viatge!

La dona de veu coneguda parlava tan de pressa que el besavi es va marejar. Va estar temptat de girar cua i tornar-se’n a la cabina, però es va limitar a abaixar la mà que li feia de visera i es va fregar la cara. Els ulls se li van anar aclarint i la cara inquisitiva i indignada de la millor amiga de la besàvia Joana va agafar forma davant seu.

—Madame Mupoile?

—Però què hi fas, aquí? —va repetir ella en un to imperatiu.

El besavi es va allisar la camisa, va recuperar les bones formes i va demanar molt seriós:

—I vostè? Què hi fa, vostè, aquí?

—Jo? —va preguntar descol·locada Madame Mupoile—. Anem a visitar les piràmides. Viatjo amb el meu marit.

—Doncs jo estic de viatge de negocis i viatjo tot sol! —va afirmar rotundament el besavi.

A continuació, va oferir el braç a l’Aimée, va fer un petit moviment amb el barret i es va acomiadar:

—Saludi el seu marit de part meva. Madame… —i va marxar solemnement coberta enllà, amb l’amiga penjada del braç, deixant Madame Mupoile amb la boca oberta.

Ningú de la família no va conèixer mai Mademoiselle Frouchard. Només una vegada, la Yvonne la va veure de lluny, al port de Marsella. S’hi va acostar tornant d’un viatge a Portofino, per acomiadar per sorpresa el besavi, que embarcava amb destinació a Nàpols. Quan el va veure arribar amb una dona elegantíssima penjada del braç, la sorpresa va ser ella: era tan alta com la besàvia Joana, però molt més prima; es cobria el cap amb un barret de color de palla, amb una cinta blanca, i vestia una brusa blanca, embotonada damunt d’unes sines poderoses, però gens exagerades. La torera que duia també era blanca. El pantaló era beix, ample dels malucs cap avall, però molt estret a la cintura, que li quedava cenyida per un cinturó gruixut, de pell marró. Barrejada amb la gentada del moll, la Yvonne es va acostar al vaixell, i va observar la parella mentre pujava la passarel·la. L’Aimée es va girar un instant i la Yvonne li va veure la cara: pòmuls rodons, ulls clars —potser verds—, pestanyes llargues, cabell castany, amb rínxols penjats damunt les temples i molt més curt per darrere. Duia un collaret de nacre damunt del pit i també li va semblar que tenia dues pigues al coll. La Yvonne estava confosa i fascinada a la vegada. Qui era aquella noia? No s’assemblava gens a les dones que coneixia. Pels gestos i el caminar semblava una dona madura, de bona família; però a la cara hi havia vist la independència i la vivesa d’una jove parisenca, potser una intel·lectual o una artista. Després l’Aimée va desaparèixer a l’interior del vaixell i mai més ningú de la família no la va veure, ni en van saber mai res més.