El pare torna a Cassà

Quan l’alcalde i els del comitè van marxar, el pare va córrer a trobar en Simó Sala. Feia dies que planificaven una incursió a l’altra banda de la frontera. Van pensar que havia arribat el moment.

—L’exèrcit d’en Líster ha completat la retirada i els nacionals ja són a la frontera —li va comunicar el pare.

Van pujar a la frontera en el cotxe de línia. Es van acomiadar del cobrador, en Melcior Cairó, i van travessar a peu la duana, que, tot i la rigidesa dels controls militars, era un desgavell enorme: centenars de persones desconcertades miraven d’endevinar sense cap possibilitat d’èxit quina era la direcció menys dolenta que podien escollir.

A l’altra banda de la frontera, van estrenar el cotxe que acabava de reprendre la línia entre el Pertús i Figueres. El pare d’en Simó havia improvisat una carrosseria que semblava més de tren que d’autobús: cada fila de seients tenia una porta que donava directament a l’exterior i, en canvi, no hi havia cap passadís interior que connectés les fileres entre elles.

A Figueres van trobar un camió que els va deixar viatjar a la caixa, amb la càrrega, fins a Girona, i quan ja es pensaven que haurien de fer a peu l’últim tram, van pujar a un altre camió de ferralla que els va deixar al poble, a la porta de casa. Només de baixar, el pare va fer una primera inspecció de les propietats familiars; a la fàbrica, la presència d’en Louis havia evitat l’actuació dels assaltants, i només durant el descontrol de la retirada havien desaparegut els arxius, les carpetes amb la comptabilitat, algunes eines i algunes màquines de petit format. A la casa tampoc no hi havia grans desperfectes, però havien desaparegut molts mobles i el pare va intentar seguir-ne el rastre: uns veïns el van avisar que havien guardat el sofà de la sala i les butaques de flors del despatx dels besavis, que haurien estat llamineres per a qualsevol; a l’ajuntament hi va trobar el moble ràdio de l’avi Joaquim; de la bodega n’havien desaparegut quaranta caixes de xampany francès que el besavi havia rebut en pagament d’una operació i havia amagat darrere de dues fileres d’ampolles buides, que ara eren per terra trencades.

Les bones notícies que els nois van portar de Cassà van calmar la ira dels avis, desesperats des de la nit que havien descobert la fuga, quan en Narcís els havia confessat que el pare havia marxat amb voluntat de travessar la frontera i que a aquelles hores ja devia ser camí del poble. En comptes del càstig que s’esperava, el pare va aconseguir la benedicció paterna per a un segon viatge.

Fins al Pertús va calcar les passes del primer trajecte, però aquesta vegada es va trobar que a la frontera encara s’hi concentraven més antics combatents, que miraven de tornar a casa. Alguns havien girat cua quan ja eren a Perpinyà; preferien arriscar-se a les represàlies franquistes abans que sotmetre’s a la ignomínia dels camps de refugiats. El pare va cedir el bitllet que li havia proporcionat en Simó a una dona gran que també mirava de tornar a casa.

—Segui al meu lloc, jo ja m’espavilaré —li va dir, abans de pujar a un camió ple de soldats republicans que tornaven enrere.

Quan van arribar a Figueres, el camió es va aturar davant de la torre Gorgot i tots els soldats en van baixar. Quan el pare se n’anava, un capità nacional el va retenir:

—¡A la fila! ¡Cuando llegue el segundo camión, quiero verles en fila de a dos hasta el castillo de San Fernando!

El pare només tenia setze anys, però era alt i n’aparentava més. Es va veure mort, però de cop va sentir algú que el cridava:

—Manel, què fots aquí amb els soldats?

Era en Batallé, un company de curs dels Fossos.

—Vés a buscar mossèn Albert. A veure si convenç aquest capità que jo no hi tinc res a veure, amb els militars.