El cotxe

Qualsevol hauria cridat «fill de puta!» i hauria escopit a la cara d’en Jean-Pierre. Però en Jaume tenia clar que no podien caure en l’estil barroer i sense escrúpols del cosí de Reims:

—No t’hi enganxis! Torna-li les claus i les targetes. Però no li parlis de la caixa forta de Sant Feliu —havia aconsellat al director general.

—Des d’ara tenen prohibida l’entrada al recinte. —En Kiku va sentir la veu del Francès que donava ordres a un guàrdia de seguretat—. I que no toquin el cotxe; és de l’empresa.

En Jean-Pierre no entenia de subtileses.

El director es va mossegar el llavi i va sortir al pati, acompanyat pel guàrdia, que s’ho mirava tot amb cara de desconcert. Va travessar ràpidament l’esplanada, mirant de reüll el cotxe; només quan va arribar a la porta va aturar-se.

Aquell matí, quan anava cap a la fàbrica, li havia semblat que els fruiters dels horts de la Verneda ja florien. Ara, el vent del sud, normalment tan càlid, era gelat i portava l’aire fred del Montseny, cobert per una nevada tardana. Va pensar un moment en els fruiters, que potser aquella nit es gelarien.

Després ja no va pensar en res. Només volia arribar a casa i dutxar-se.

El cotxe va quedar aparcat al pati de la fàbrica, just a la banda més visible des de la carretera. L’endemà semblava un animal ferit, amb mig dit de glaç al parabrisa i la planxa emblanquinada per una de les nits més fredes de l’hivern. Durant tot el dia la gent de Cassà va desfilar per davant de la planta per comprovar el rumor que corria de boca en boca i que causava angúnia i ràbia a parts iguals; la inestabilitat de la companyia podia posar en perill els llocs de treball:

—Els francesos han organitzat un cop a Oller i han agafat el control de la fàbrica.

«La fàbrica» era l’empresa més gran i amb més tradició del poble: Francisco Oller, S.A., fabricant de taps de suro per a cava i xampany, amb seus a Cassà de la Selva i a Reims, la capital de la Xampanya. Continuadora d’Oller et Cie., l’empresa fundada el 1892 pel meu besavi Francisco Oller a Épernay, al rovell de l’ou de la regió xampanyera de França, donava feina a cent vint treballadors només a Cassà i exportava a més de vint països. Feia més de cent anys que la companyia tenia com a clients alguns dels noms més glamurosos del planeta: Louis Roederer, Taittinger, Bollinger, Deutz, Veuve Clicquot…

Els darrers anys, Oller havia tingut una etapa d’èxits internacionals molt notable: havia obert nous mercats, havia aconseguit facturacions i beneficis rècord i amortitzava sense problemes la planta més moderna de tota la indústria surera de l’Empordà, projectada per iniciativa del meu oncle, el tio Francisco, i executada per en Kiku, el cosí que fins a aquell dia havia dirigit amb entusiasme la companyia familiar. De fet, la branca gironina de la família havia dirigit amb encert la fàbrica de Cassà des de feia gairebé cent anys.

Quan les branques francesa i barcelonina van pactar el cop, la sorpresa va ser extraordinària; no és usual prendre el control als directius d’una empresa que rutlla a tota màquina, i encara menys si són de la família dels fundadors i ells mateixos en són accionistes. I tampoc no és habitual fer-ho de tan mala manera ni obligar-los a tornar el cotxe d’empresa i deixar-lo aparcat a la vista de tothom, al pati de la fàbrica.

En Jaume, en nom de la família, va demanar a l’empresa que li vengués el cotxe. El Francès s’hi va negar. Després l’advocat de la família es va humiliar i li va telefonar per demanar-li que l’aparqués als coberts de darrere, a la banda on es guarda el suro acabat de pelar i les pannes ja bullides i a punt per llescar i fer-ne taps. Tampoc no va cedir.

Però en Jaume tenia la clau.