Una pistola a la guantera

A finals de febrer, l’Angèle va agafar el Hotchkiss del besavi, va amagar una pistola a la guantera del cotxe i va conduir durant quatre dies, fins a la frontera espanyola travessant de punta a punta un país en guerra. El cinquè dia va arribar a Cassà, va aparcar al carrer d’Avall, davant mateix de la casa de la tia Agnès, va picar la porta i va dormir sense parar tot un dia sencer.

El dia de Reis, quan tornaven en el cotxe de la casa dels Duprés a Rilly-la-Montagne, el besavi li havia revelat els seus plans per primera vegada.

—Hauries de marxar a Cassà i dirigir les obres de reforma de la casa que hi he comprat.

—Una casa a Cassà? Em pensava que no volies tornar-hi mai més!

—És una casa magnífica, a la carretera mateix, un xic més amunt de casa de l’Agnès. Formava part de l’immoble que hi vaig comprar quan el magatzem del tio Manel se’ns va quedar petit i li vaig encarregar que en muntés un de nou al passeig Vilaret. Ara l’hem de convertir en una fàbrica. Per culpa de les mobilitzacions a Reims ens hem quedat sense els millors treballadors i no podrem subministrar als clients gaire més temps. Hem de començar a fabricar a Espanya.

L’Angèle no s’ho podia creure. Sempre havia estat convençuda que el seu pare no tornaria a Cassà. De fet, ella hi havia estat tres o quatre vegades per visitar-hi l’Agnès i el seu home, en Manel Tolosà, però el seu pare sempre s’havia quedat a Bescanó, a can Viader; era al més a prop que havia estat del poble des que n’havia marxat vint-i-nou anys abans.

—També hauràs de vigilar les obres de la fàbrica. El teu tio Manel t’hi ajudarà; ell ha supervisat el projecte amb les indicacions que li he anat fent arribar per carta. Des del mes d’agost que hi treballa.

—Des del mes d’agost?

—El dia de la Mare de Déu li vaig enviar els diners i les primeres instruccions. Abans de Nadal ja va començar a construir un cobert nou en un dels patis on emmagatzema el suro d’Extremadura que compra als Nadal.

L’Angèle no va saber què dir. Tampoc no hauria pogut, perquè s’havia quedat amb la boca oberta, com un peix abans de picar l’ham. Es va quedar una bona estona així, bocabadada, mirant el besavi, que no expressava cap emoció especial, però estava en un estat de determinació absoluta que ja li coneixia: tenia clar el que havia de fer i no s’aturaria per res.

Quan van arribar a Épernay, abans de baixar del cotxe, el besavi li va posar a la mà una medalla. L’Angèle se’l va tornar a mirar sorpresa.

—És la mare de Deu dels Àngels que portava al coll la mare quan va morir. Me la va donar l’Agnès el dia que vaig marxar de Cassà. Potser a tu et farà servei —li va aclarir. Després van entrar a casa i li va acabar de donar les instruccions.

La besàvia Joana va acceptar el viatge de l’Angèle de mala gana, però va acabar cedint perquè ja veia que en un moment o un altre haurien de refugiar-se a Cassà.

—No la pots fer acompanyar per ningú de la fàbrica? —va mig suplicar—. Sola per aquestes carreteres, en plena guerra…

—Sola anirà millor. I si té algun problema, té la pistola a la guantera.

—Una pistola? —La besàvia va fer un xiscle. Cada cop ho veia més negre.

—Sap perfectament el que ha de fer —va insistir el besavi—. I condueix millor que molts homes.

L’Angèle va recordar aquella conversa moltes vegades mentre conduïa cap al sud, i després la va recordar moltes vegades més al llarg de la seva vida quan veia conduir alguns homes de la família, sobretot l’avi Joaquim.

Ella sempre havia conduït amb nervi, accelerant sense por i agafant el volant amb tanta força com determinació. El seu marit, en canvi, conduïa amb una parsimònia enorme.

—Va, Joaquim, una mica de brillo! —l’increpava la baba quan el veia maniobrar tan lentament. I després, dirigint-se als que compartien el viatge, sentenciava amb un punt de sarcasme—: Mare de Déu, que n’és, de lent, aquest home!

Però molts anys més tard, poc després de la Guerra Civil espanyola, un dia la baba va baixar en el Citroën de l’avi fins a Girona, amb la seva filla Conxita i la besàvia Joana. Anaven a comprar pasta, perquè a Cassà, en ple racionament, els derivats de la farina costaven molt de trobar. A la tornada, un pagès va travessar la carretera sense mirar i la baba va fer un cop de volant i es va estavellar contra un plàtan. La besàvia va picar de cantó contra la finestra i es va trencar un braç; la baba es va contusionar pertot arreu, i sentia una pressió molt forta al pit, perquè s’havia trencat una costella; la Conxita, que anava al darrere, es va poder agafar a temps i en va sortir més ben parada.

Aquella mateixa nit l’avi Joaquim es va acostar a la butaca de flors grogues i verdes de la baba Angèle, que descansava mig endormiscada, abans de pujar a l’habitació.

—Us heu pogut matar totes tres! Hauries de deixar de conduir.

I per sorpresa de tots, la baba Angèle va fer que sí amb el cap i no va conduir mai més.

Aquell febrer del 1915 l’Angèle va tardar quatre dies a arribar a la frontera. Només conduïa de clar; quan veia que estava a punt de fer-se de nit s’aturava a la primera ciutat que trobava, es tancava a l’habitació de l’hotel amb la pistola a la tauleta de nit, pensava en els perills que la rondaven i no aconseguia dormir. El primer dia va fer un recorregut una mica més llarg, fins a Montargis, perquè encara circulava per carreteres que li eren molt familiars. El segon i el tercer dia va conduir per paratges més desconeguts i va fer nit a Clermont-Ferrand i a Millau. L’última etapa la va fer al Voló, encara més espantada per la proximitat de la frontera. Aquella nit es va adormir amb la petita pistola a una mà i la medalla de la Mare de Déu dels Àngels a l’altra, perquè sentia sorolls al passadís de l’hotel i crits que venien del carrer.

L’endemà va arribar a Cassà quan a casa l’Agnès acabaven de dinar. La tia, advertida per un telegrama del besavi, l’esperava amb ànsia i li havia preparat un llit calent. L’Angèle s’hi va deixar caure desplomada.

L’endemà, a mig matí, quan es va despertar, l’Agnès la va acompanyar carretera amunt i va veure la casa per primer cop. La façana era discreta, però per darrere donava a un gran jardí i també tenia una galeria molt àmplia. Ja hi havia un mestre d’obres treballant-hi i ella només havia de cuidar-se dels acabats i que les obres es fessin en un ritme «a la francesa».

De seguida va córrer la veu:

—És la filla d’en Francisco de can Paró; diu que s’arreglaran la casa de la carretera —i aquell mateix dia van batejar la casa nova amb el mateix nom amb què coneixien el magatzem: can Paró, el sobrenom del seu avi, Gasparó Oller. I encara ara, quan parlen de la fàbrica Oller, a Cassà tots parlen de can Paró, sobretot els que hi han treballat alguna vegada.

Les obres van anar de pressa, perquè l’Angèle va demostrar de seguida una gran capacitat per manar. Cada dia es plantava a la casa a les vuit del matí per comprovar que tot rutllava i, ja que ella era la responsable de l’obra, va decidir fer pel seu compte alguns canvis al projecte que el marit de l’Agnès havia enviat al besavi.

Algunes de les modificacions es van convertir de seguida en tema de conversa. Quan va arribar el bidet que havia encarregat a Tolosa, tot el poble en va anar ple.

—La filla d’en Francisco ha fet posar una cosa eròtica al quarto de bany!